Balzac, la realitat que desborda l’escriptura

17 de juliol de 1967

Llegint Les il·lusions perdudes, de Balzac (el títol m’atreu com un abisme). La realitat desborda l’escriptura, el que es conta. Impressió que l’autor ha de tirar a vegades pel camí recte per abreujar, que no conta tota la massa de realitat que vol traspassar al paper. Això és el que dóna una forta impressió de realisme i no els detalls, el reflex de la realitat. Hi ha com una invasió de la realitat en l’obra, que no la pot contenir tota. El lector té així la impressió d’una densitat, d’una tensió, d’una pressió interna en l’obra que llegeix. Sensació que l’obra podria ser molt més llarga, si l’autor hagués volgut. I no per acumulació de més detalls, no inflant la seua matèria, sinó contant més coses que no conta, evitant els abreujaments. Dualitat entre les vides a contar i la història contada.

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 96.