Els escriptors menors

En un dels seus últims llibres, Esbós d’escrits que ja mai no escriuré, Josep Murgades apunta la conveniència de plantejar una alternativa a la «concepció excessivament “hit-paradista” de la literatura i de la cultura en general», que distingeix entre escriptors de primera i de segona, entre escriptors de referència inexcusable i escriptors que «a tot estirar, presenten un interès com a molt documental o simplement testimonial». Potser, aquest hit-paradisme és inevitable, i raonable. Qualsevol manual d’història d’una literatura nacional o altra, comporta una tria, una selecció dràstica de la producció literària. Més encara si es tracta d’una història de la literatura universal, que en la pràctica es redueix a una part mínima de la literatura que s’ha escrit i publicat. No sols es deixen de banda totes les literatures que no pertanyen a l’àrea occidental, i dins d’aquesta tota la sèrie de literatures que podríem anomenar laterals, sinó que una enorme quantitat de material de les «grans» literatures és oblidat i ignorat. Aquí, com en tantes altres coses, es confirma quanta raó tenia Nostre Senyor, quan va dir que són molts els cridats i pocs els elegits.

El fet és que llegim les grans obres desconnectades de la massa literària on es van formar i on van nàixer. Aquesta massa o rerefons, que és la que dóna el to literari d’una època, se’ns escapa, cosa que no representa cap problema per al lector. Una obra literària té més probabilitats de continuar interessant-lo com més admet una lectura deslligada del medi en què es va crear. De tota manera, i com una alternativa complementària de l’enfocament hit-paradista de la literatura, Murgades proposa de considerar-ne també la representativitat, fent servir una escala que pose «en relleu no els ítems de més amunt en contrast amb els ítems de més avall, i viceversa, sinó una que tendeixi a emfasitzar la mitjana entre els uns i els altres». Es tracta de prestar atenció, també, als escriptors de segona fila, aquests escriptors que «des del bell mig de la seva aureas mediocritas, acostumen a estar a l’altura de la conjuntura a què responen, la qual reflecteixen i alhora generen de manera més equilibrada que els altres, sense estirabots de genialitat, però també sense discordances clamoroses».

Murgades esmenta alguns exemples extrets del noucentisme. D’una banda, grans autors: Eugeni d’Ors i Josep Carner. De l’altra, escriptors menors, com ara Ramon Rucabado i Josep Farran i Mayoral, uns autors molt més noucentistes que Ors o Carner, uns Xènius petits, com en deia Pla, o, com diu Murgades, uns exponents del noucentisme més trivial, «però per això mateix més estès, més de cada dia, més a l’abast». Ara, si la fixació en els grans autors ofereix una imatge distorsionada de la vida literària d’una societat, aquells també són distorsionats al seu torn quan ens limitem a llegir-los com a expressió d’un determinat ambient literari i cultural.

Els grans escriptors, els genis literaris o com vulgueu dir-ne, són poc representatius encara que només siga perquè són escassos. No val a repetir la fórmula idiota que són l’excepció que confirma la regla. Les «excepcions» no confirmen la regla, sinó que la transgredeixen. Són, en realitat, manifestacions aïllades, desconnectades en major o menor grau del corrent general o oposades contra aquest, amb més o menys èmfasi. O esdeveniments prematurs, com els autors que escriuen per a un públic que no ha aparegut encara. De vegades, amb el temps, aquests autors avançats es converteixen en «regla», en una altra regla, i per això els recordem.

De tota manera, se sol considerar que els grans autors són representatius de la seua època en el sentit que van saber reflectir-ne l’esperit. La seua obra ofereix una visió més aprofundida i clarivident del temps i del lloc que els va tocar viure que no els seus companys de files, no tan genials com ells. O això pensem nosaltres a posteriori. Un pas més en aquesta direcció i s’afirma que els grans autors, en determinats grans autors si més no, l’expressió del suposat caràcter d’un poble. Modernament, Anglaterra s’ha identificat amb Shakespeare, Espanya amb el Quixot, Alemanya amb Goethe… Estranyament, perquè aquests escriptors són molt poc representatius dels països respectius. De manera més enraonada, la literatura francesa no se sol identificar amb cap autor concret. No presenta cap nom indiscutible com en les literatures que acabe d’esmentar, encara que la nòmina de grans escriptors francesos és molt més llarga que la de qualsevol altra literatura.

Gramsci va remarcar sobre aquest punt, en un text dels seus Quaderni, que la nacionalitat és una particularitat primària, però que el gran escriptor es particularitza també entre els seus connacionals i que aquesta segona «particularitat» no és una prolongació de la primera. L’aparició d’un gran escriptor no és la conseqüència necessària d’un determinat esperit nacional, sinó que en relació amb aquest esperit és un fet original, arbitrari, imprevisible. Una xamba, com s’ha dit de Fuster entre nosaltres. Es podria afirmar, per tant, que el valor d’un gran escriptor està en relació directament proporcional amb la seua diferenciació respecte al grup on ha nascut. Fa estrany llegir això en un escriptor marxista com Gramsci, però potser no ho és tant. La reacció en contra —la diferenciació— és una resposta a les particularitats del medi social, de la mateixa manera que ho és l’adaptació camaleònica. Així i tot, calen unes determinades circumstàncies perquè es produesca tant l’adaptació com la reacció, i no és fàcil identificar-les. Sempre serà difícil «explicar» l’origen de la creació literària. Les relacions de causa-efecte que se solen proposar coixegen per un lloc o altre, o no expliquen res. Al mateix temps, no sembla tampoc una perspectiva raonable considerar els grans autors com una mena de meteorits caiguts de no se sap on ni com. Un escriptor, per molt genial que siga, sempre s’insereix dins d’una tradició literària, sobretot en la de la llengua en què escriu, amb determinades ofertes i mancances, amb facilitats i dificultats peculiars, amb models i buits.

Tornem als escriptors menors o de segona fila. Aquesta última etiqueta té una connotació despectiva que no es pot negar, encara que inclou alhora un consol per als damnificats: també n’hi ha de tercera fila, i de quarta, i avall que fa baixada. Posats a triar, m’estime més la denominació d’escriptor menor. És més elàstica, suggereix un contínum entre major i menor que sembla més ajustat a la realitat, a les preferències de cada lector. Queda pendent la qüestió principal: quin criteri fem servir per a considerar menor un escriptor? Menor o major, respecte a qui? I respecte a què? No sembla que es puga traçar una solució de continuïtat clara, a la punta seca, entre un extrem i l’altre.

Cal assenyalar, a més, que escriptor menor no vol dir escriptor mediocre o dolent, ni té res a veure amb els qui s’han convertit en lletra morta, alguns des del mateix dia que van publicar alguna cosa. I un últim aclariment: hi ha dues menes d’escriptors «menors». D’una banda, els qui s’assemblen a uns altres de més de grans, com és el cas de molts dramaturgs i sonetistes isabelins que semblen petits Shakespeares. Encara que de vegades escriuen gairebé com Shakespeare, en queden ben lluny. Però hi ha una altra classe d’escriptors menors, molt més valuosos, que, sense ser tan gran com els més grans, tenen unes virtuts particulars, només seues. El lector troba en la seua obra una visió personal, concreta, de les coses, arrelada en un món d’experiències pròpies, culturals i socials, que no trobaríem en cap altre escriptor, per molt genial que siga.