Ara deu fer cosa de dos anys, navegant per la xarxa —no recorde què estava cercant—, vaig anar a parar a un assaig de l’escriptor nord-americà Joseph Epstein, Heavy sentences, que em va cridar l’atenció. En aquell assaig Epstein comentava Style. The art of writing well (1955), de F.L. Lucas, un autor que no coneixia de res, i afirmava, contundent, que «the best book on the art of writing that I know is F. L. Lucas’s Style». El millor, i, segons ell, també el més útil, en part perquè no pretén ensenyar a escriure i sobretot per l’àmplia intel·ligència literària del seu autor i pel seu estil, brillant i persuasiu.
De seguida me’n vaig fer amb un exemplar. Em va agradar tant, i en vaig treure tant de profit, que vaig voler llegir més coses d’aquest escriptor. Via internet, vaig encarregar-ne dos títols, en edicions de segona mà: The Decline and Fall of the Romantic Ideal (1936) i The Search for Good Sense (1958). Abans d’una setmana la cartera ja me’ls havia dut a casa. Vaig llegir de seguida el segon, un recull de quatre assaigs sobre quatre figures del XVIII anglès: Samuel Johnson, Lord Chesterfield, James Boswell i Oliver Goldsmith. Els tres primers els he llegit sovint. Goldsmith, en canvi, era per a mi només un personatge de la tertúlia del doctor Johnson, tal com apareix en la biografia escrita per Boswell. La lectura de l’assaig que li dedica F.L. Lucas em va fer venir ganes de llegir-lo també. Mentrestant, he adquirit i llegit més obres de F.L. Lucas. Concretament, Studies French and English (1934), The Art of Living. Four Eighteen-Century Minds (Hume, Horace Walpole, Burke, Benjamin Franklin) (1959) i The Greatest Problem and Other Essays (1960).
Style és a hores d’ara el seu llibre més conegut, i un dels pocs que s’ha reeditat. No és un manual de redacció, sinó un compendi, escrit als seixanta anys, de les opinions, preferències i punts de vista literaris del seu autor sobre les qualitats que ha de tenir una obra literària per a poder dir que està ben escrita, més enllà de la simple correcció lingüística. Per a Epstein, aquestes qualitats són les que «endow language, spoken or written, with persuasiveness or power».
Un dels encants dels llibres de F.L. Lucas que he llegit fins ara, són les citacions que reprodueix d’altres escriptors. Solen ser poc conegudes, però sempre resulten divertides o intel·ligents, o totes dues coses alhora. La majoria estan extretes de la literatura clàssica grecollatina i de les literatures francesa i anglesa, en les seues paraules «the two finest literatures of modern Europe». Les «two finest» o com a mínim les més completes, en el sentit que són les úniques que presenten autors de primera fila en qualsevol període. O gairebé, perquè quan Ramon Llull escrivia en català, aquells encara anaven en taparrabos, literàriament parlant. Un altre aspecte de la qüestió és l’enorme varietat i amenitat que aquestes dues literatures ofereixen al lector.
Frank Laurence Lucas (1894-1967), que signava F.L. Lucas, era un catedràtic de Cambridge, un hel·lenista i assagista excel·lent. També va escriure poesia i novel·la. Coneixia molt bé els escriptors del segle XVIII i la literatura francesa. Va estar relacionat amb algunes figures del grup de Bloomsbury. Virginia Woolf el va descriure com «an academic poet; pure Cambridge: clean as a breadknife and as sharp.» Cap a finals de la dècada dels trenta, havia esdevingut ben conegut com a crític del feixisme i com a opositor a la política d’appeasement, la política de concessions amb què la Gran Bretanya esperava evitar la guerra amb l’Alemanya de Hitler. Els nazis el tenien inclòs en la llista dels qui havien de ser arrestats i liquidats només envaïssen Anglaterra.
Escriptor que sabia escriure, amb experiència militar, adquirida durant la primera guerra mundial, antifeixista declarat, F.L. Lucas va ser un dels primers acadèmics reclutats pel Foreign Office, el 1939, en Bletchey Park, on es van centralitzar els treballs per descodificar les comunicacions dels nazis. Va ser un dels quatre membres del Hut 3, la secció dedicada a desxifrar els missatges encriptats per la màquina Enigma. Va treballar també com a analista dels escrits militars alemanys, i va redactar informes confidencials sobre diverses qüestions relacionades amb el curs de la guerra. Una de les lliçons més importants que va aprendre durant el seu servei en la segona guerra mundial és que, en aquelles circumstàncies, escriure bé era una qüestió de vida o mort. Un missatge a una unitat militar, si era massa llarg o prolix, o si no era absolutament clar, podia tenir conseqüències desastroses. Aquells anys a Bletchey Park van refermar la seua aversió per la verbositat de l’escriptura, i el seu gust per la concisió i la claredat.
F.L. Lucas és un d’aquests escriptors considerats menors, poc conegut a hores d’ara, fins i tot a l’àrea anglosaxona. Però el terme d’escriptor menor s’ha de matisar. En un dels seus assaigs, recollit en The Greatest Problem and other Essays, dedicat a l’obra poètica de l’hel·lenista Alfred Edward Housman, Lucas hi distingia dues menes de poetes menors. D’una banda, els qui s’assemblen a poetes més grans, i que no són tan bons, com és el cas de molts dramaturgs i sonetistes isabelins, que semblen petits Shakespeares i que de vegades escriuen gairebé com Shakespeare, però en queden molt lluny. De l’altra, els poetes que, tot i no ser genials o de primera fila, tenen virtuts que cercaríem debades en els més grans i un to personal que els fa inconfusibles. Fan peu en un món propi d’experiències personals, culturals i socials, cosa que és la pedra de toc per a valorar un escriptor, més enllà de la consideració de major o menor, gran o petit. D’aquesta mena era Housman per a Lucas. D’aquesta mena era ell mateix. Com a crític literari, tenia una percepció del que fa valuós un text literari que sorprèn pel seu bon sentit i, al mateix temps, per la seua raresa. Convençut que els llibres poden influir per a bé o per a mal, admirava els escriptors que eren un exemple de sanitat i de bon sentit, com ara Montaigne i Montesquieu, o els anomenats realistes compassius: Homer en la Ilíada, Eurípides, Hardy i, és clar, Txékhov.
En unes pròximes entrades espere comentar alguns dels punts tractats per F.L. Lucas en Style.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada