Quarta i última entrada sobre Style, de F.L. Lucas, a partir d’alguns caps-i-puntes que me n’han quedat. En el capítol The Harmony of Prose, F.L. Lucas assenyala que un bon estil ha de tenir en compte les necessitats de la respiració. Un escriptor ha de llegir amb cura el seu original en veu alta, o en silenci, atenent l’oïda interior, per comprovar si la respiració s’entrebanca en algun punt. Si la lectura del text impedeix respirar amb naturalitat i sense esforç, el text s’ha de revisar i corregir.
Una altra qüestió, relacionada tant amb el ritme com amb la claredat, és l’ordre dels mots en la frase. És un aspecte fonamental de l’escriptura. Montserrat Ros, filòloga, correctora de la Bernat Metge i autora d’una excel·lent traducció en prosa de la Ilíada, estava obsessionada per la tria de la paraula exacta i, molt especialment, per l’ordre de les paraules dins la frase. Deia que la substitució d’un mot, de vegades el seu simple desplaçament, podia canviar-la tota. Per a F.L. Lucas, igual que l’art de la guerra consisteix a desplegar les forces més fortes en els punts estratègics, l’art d’escriure depèn en bona part de col·locar les paraules més fortes —strong words— en les posicions més importants. En anglès, i en català supose que és el mateix, la part més subratllada d’una frase es troba al final; la següent, al començament. Com que hi ha paraules o expressions que solen anar cap al final, es posen en relleu si les situem al començament.
Aquest principi que enuncia F.L. Lucas no és inflexible. Acabar totes les frases amb una mena de colp de gong produiria un efecte de monotonia. El mateix Lucas recorda que a un escriptor com Walter Pater li agradava tancar-les amb una mena de diminuendo. Quan semblava que havia acabat una frase, la prolongava encara amb una idea addicional, sovint en la forma d’una clàusula subordinada. En definitiva, el principi rector de la prosa és la varietat, i això implica evitar la uniformitat de la sintaxi, del ritme, i la repetició cacofònica de paraules. I les observacions de F.L. Lucas són això, observacions que val la pena de tenir en compte i no unes normes rígides d’aplicació automàtica.
Un aclariment, abans d'anar endavant. Per strong words no hem d’entendre les paraulotes, sinó les «words that really matter», els mots amb un significat ple o que adquireixen un significat ple per la seua posició. Paraules «fluixes» són totes les conjuncions i preposicions, la majoria d’adverbis, o expressions del tipus és important destacar, des del meu punt de vista, d’alguna manera, etc., que només es justifiquen per la necessitat d’empentar la prosa cap endavant, encara que siga amb pena. Abans que algun impertinent m’assenyale amb el dit, m’avance a confessar que jo també sóc pecador. Més d’una vegada caic en aquestes misèries, com una manera còmoda d’eixir del pas. Continuem.
D’entrada, l’ordre de les paraules en la frase no hauria de plantejar-nos cap problema. Quan escrivim, els mots s’han de col·locar en l’ordre «natural» o lògic: en l’ordre que és propi de la llengua en què escrivim. Aquest ordre el podem enunciar fins i tot amb una regla ben senzilla: subjecte + verb + complements. Com recordava Josep Pla a tort i dret, s’ha d’escriure La persiana és verda, sense enfangar-se en filigranes figuratives o conceptistes, sense fer el Proust. Però Pla no escrivia sempre La persiana és verda. Recordeu el començament d’El quadern gris: «Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la universitat.» Més encara: en una entrada d’aquest dietari afirmava que «una prosa guanya molt posant-hi les ombres corresponents». La persiana és verda! Potser l’inconvenient de prendre aquesta frase com a model és que s’enuncia aïllada. Però tota frase d’un text s’ha d’examinar en relació amb l’anterior i amb la que segueix, i amb el seu lloc dins del paràgraf. A més, l’ordre dels elements de la frase no és tan fix com suggereix La persiana és verda. Pensem en una altra frase breu, una oració simple com ara: «D’això, ja en parlarem més endavant.» De seguida se’ns ocorren més possibilitats d’ordenació, sense incórrer en cap hipèrbaton: «D’això, més endavant ja en parlarem. Ja parlarem d’això més endavant. Ja parlarem més endavant d’això. Més endavant, ja parlarem d’això.» No tot és La persiana és verda.
Més coses que planteja F.L. Lucas: què és millor, escriure ràpid o a poc a poc? Comparava l’estil de les novel·les de Flaubert, lent i laboriós, amb el de les seues cartes, que va escriure ràpidament. A F.L. Lucas li semblaven millors, tant des del punt de vista de l’estil com del contingut, que no les seues obres més elaborades. El fet d’adreçar-se a una persona concreta, crec, hi ajudava. De tota manera, i parlant en general, per a F.L. Lucas era millor seguir la pràctica de Virgili, que escrivia unes quantes línies ràpidament al matí i després els donava la forma de versos perfectes durant la resta del dia. També li semblava que el doctor Johnson tenia raó quan aconsellava aprendre a escriure bé escrivint ràpid, contra Quintilià, que aconsellava aprendre a escriure ràpid escrivint bé. Els bons moments, els moments d’inspiració o, millor dit, de concentració, s’han d’aprofitar. És sobretot en la fase final de revisió que la raó crítica i conscient juga el paper principal. Una obra es pot haver escrit fàcilment, a raig, però després cal examinar-ne el resultat amb fredor i distanciament. Sainte-Beuve, després d’escriure un dels seus Lundis, el passava al seu secretari i li demanava: «Lisez-moi en ennemi.» La revisió és més efectiva quan tenim temps per a oblidar el que hem escrit, quan podem tornar-hi amb ulls nous, cosa que poques vegades és possible en la pràctica. La revisió és també un mitjà de compressió. La concisió de l’escriptura, que F.L. Lucas apreciava tant, no es pot aconseguir sense llimar i tallar. Una última raó a favor de la revisió: la naturalitat i fluïdesa de l’estil, deia Anatole France, és el que s’afegeix al final.
Conclusió: escriure bé és sovint més difícil del que la majoria de la gent pensa. No cal patir. Les persones normals com nosaltres, els pobres mortals, no hem d’aspirar a escriure bé, sinó a escriure millor. Ja farem prou amb això. També és de veres que quan tenim alguna cosa a dir, i sobretot, quan tenim clar què volem dir, les paraules acudeixen dòcils a la boca o al teclat. Escriure no és tan difícil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada