L’agost del 1923 Josep Pla va ser enviat a Berlín com a corresponsal de La Publicitat. Allí es va retrobar amb el seu amic Eugeni Xammar. Des d’aquell moment fins a finals de febrer del 1924, en què va tornar a París, Pla va presenciar amb els propis ulls el que va ser la inflació alemanya, un fet històric que el va colpir profundament i que no va oblidar mai. S’hi va referir una vegada i una altra, en converses o per escrit. Els exemples d’aquesta obsessió per l’estabilitat de la moneda són ben nombrosos al llarg de la seua obra: «El preu de la moneda és el fonament de la moral pràctica, que és l’única que existeix» (Retrats de passaport, OC 17), «Aquest és un país, si més no, ha tingut més facilitat per a comprendre la Santíssima Trinitat que el preu de la moneda» (El que hem menjat, OC 22)…
A banda d’aquestes frases expeditives, l’experiència de la inflació alemanya es va traduir en un dels millors escrits de Pla, reproduït en les Notes disperses (OC 12, p. 429-445), una crònica sintètica, en el record, d’aquell temps que va viure a Berlín: «La candela cremava de cap per avall. El marc anava baixant a una escala fantàstica. […] Fou un fenomen enorme, d’un dramatisme social com poques coses he vist en la meva vida, que s’hi puguin comparar. Sobre aquest fet, hi he pensat reiteradament en el curs de la meva existència. Crec que el preu de la moneda, a cada moment, és potser l’esdeveniment més considerable de l’aventura humana en aquest món.» Juntament amb el que va dedicar a la marxa dels camises negres de Mussolini sobre Roma, també recollit en les Notes disperses (p. 308-325), aquest escrit sobre la inflació alemanya ha de figurar en qualsevol antologia de l’obra de Josep Pla. Finalment, algunes de les narracions aplegades en Relacions (1927), i posteriorment en La vida amarga (OC 6), estan situades al Berlín d’aquella època. En el volum de l’Obra Completa apareixen agrupades sota el títol d’El cercle de Berlín.
Però encara n’hi havia més. Ara podem llegir La inflació alemanya. Cròniques 1923-1924, que ha publicat Destino en una edició a cura de Xavier Pla, acompanyat d’un pròleg de Josep M. Fradera. Aquest volum recull vuitanta-vuit articles dels cent vint-i-tres que Pla va enviar a La Publicitat durant l’any i mig que es va estar a Berlín, a un ritme de tres o quatre per setmana. Aquests vuitanta-vuit articles o cròniques són els que segueixen el fil central dels esdeveniments relacionats amb la inflació.
Per què Pla no els va publicar mai en un volum solt, com havia fet en Rússia. Notícies de l’URSS (1925) o en Cartes de lluny (1928)? Potser va considerar que tenien un caràcter excessivament periodístic, en el sentit que oferien informacions i comentaris puntuals, al dia, sobre l’evolució de la vida política i econòmica d’Alemanya. Les referències a ambients i paisatges, a gent i personatges, quedaven en principi en un segon terme, però a poc a poc prenen un relleu més acusat. Pla descriu la situació del país observant-lo de prop, sense limitar-se a informar només d’allò que es pastava a les institucions polítiques de la capital. Com assenyala Josep M. Fradera, «els articles des del Berlín de Weimar apleguen, volgués o no ho volgués l’escriptor i periodista, molta opinió meditada i molt empirisme descriptiu. La combinació impressiona».
D’entrada, impressiona la claredat amb què Pla descriu i explica un fenomen tan complex com la inflació alemanya, o les observacions que fa com de passada, sempre intel·ligents i sorprenents. Impressiona, també, la seua habilitat per a copsar els aspectes grotescos de qualsevol situació humana, el gust pels contrastos incongruents entre diferents nivells de la realitat, que, segons Gabriel Ferrater, va aprendre de Sterne. O la gràcia per a il·lustrar determinades circumstàncies polítiques a partir d’algun tret físic o de vestimenta d’un personatge. Així, de Josef Friedrich Matthes, president de la breu República Renana, en diu que «porta botes de muntar, una americana tronada, una camisa més aviat bruta i una barba de quatre dies. En aquesta república, en la qual tot sembla provisional, el senyor Matthes és el més provisional que hi ha. Fa l’efecte que el senyor Matthes espera per mudar-se i fer-se afaitar que la República sigui un fet definitiu». I hi ha l’impermeable de Hitler: «La característica de Hitler és l’impermeable. És un impermeable vulgar, amb cinturó i solapes grans, però sembla el patró del qual han sortit els impermeables vulgars, amb solapes grans i cinturó. A la màniga de l’impermeable, Hitler hi porta una gran creu teutònica.» Avui tothom sap que és una esvàstica. Pla la descriu com si la veiés per primera vegada, cosa que produeix un efecte d’estranyament i, alhora, denigratori: «Els antijueus usen una creu amb unes prolongacions a tots quatre braços que li donen la impressió d’ésser una creu amb catúfols.»
El seu estil, irònic, gràfic i expressiu, marca la presència de l’autor a cada pàgina. Per a explicar la quantitat de paper moneda que calia portar al damunt, paral·lela a la volatilització del seu valor, ens diu que «la moneda us fuig de les butxaques i sembleu una ballarina del Liceu d’aquelles que ballen sobre les puntes i desfullen roses amb un gest amanerat i poètic». O descriu amb precisió amb aquesta frase la devaluació del marc: «Costaria molt menys d’empaperar una habitació de marcs que empaperar-la amb paper de floretes, papallones, garlandes i altres foteses d’ús corrent.» Finalment, impressiona l’actualitat de moltes de les observacions que podem llegir en aquestes cròniques. Als qui tant els agrada manifestar-se a favor o en contra de qualsevol cosa que passa una mica lluny de casa, farien bé de llegir aquest fragment: «Hem d’acostumar-nos, nosaltres, catalans, a tenir un criteri propi, és a dir, un criteri català. Ja tenim massa fama de provincials i d’il·lusos. La nostra francofília o la nostra germanofília de durant la guerra fou una cosa que, en realitat, va fer riure a tot el món. […] És per això que crec que mentre les circumstàncies no inicïin una nostra política, la feina de tot informador és la de servir la veritat, sense filtracions sentimentals de cap mena. És grotesc, per altra part, que nosaltres ens posem a defensar França o Alemanya. Aquestes coses es defensen soles.» En definitiva, La inflació alemanya. Cròniques 1923-1924 és una mostra del millor Pla jove. Un Pla més directe, més fresc, més vivaç que el de la maduresa. Més atrevit i més lliure.
No sols feia retrats sintètics dels polítics alemanys. Li interessava, sobretot, descriure la manera de ser col·lectiva dels alemanys, una manera de ser que es revelava al nu després que «tres anys d’una economia tumultuosa i fantàstica han tirat per terra totes les normes de la moral tradicional». Pla posa en dubte que l’alemany siga un home especialment dotat per a l’organització i la disciplina, «perquè veig el que passa ara. La vida d’Alemanya és la cosa més caòtica que un hom es pot figurar. I em sembla que si l’alemany tingués aquestes virtuts, seria ara, en aquests moments, precisament, l’hora de demostrar que posseeix les tals virtuts. Demostrar-ho abans, en temps del vent en popa, no tenia cap mèrit, com no té cap mèrit, per a un milionari, demostrar que no ha robat mai cap llonguet». De manera que «no sembla sinó que aquest poble ha arribat ara al seu ideal de viure en l’anarquia i el desordre, a jutjar per la seva força d’aclimatació a aquests estats».
En aquestes cròniques hi ha també algunes pàgines, poques, dedicades al paisatge de l’Alemanya central, un paisatge trist i pla, «deixat de la mà de Déu, aquest paisatge semilacustre, de grisalla clapejada de boscos de pins». Això sí, «l’estiuet de Sant Martí a les vores del Rin, és una cosa molt fina. […] És un país clar, equilibrat, de muntanyes dolces que formen, sobre el riu, una melodia una mica allargassada, malmenat per la indústria, el comerç i l’organització. Quan més distret esteu resseguint i mirant d’agafar amb una revolada la papallona de la melodia, empassegueu amb una xemeneia o amb un vagó de coc a punt d’entrar en el compte de les reparacions». És un paisatge de poc rendiment paisatgístic.
Més que el paisatge «natural», a Pla li interessava el paisatge urbà d’una metròpoli com Berlín, «una ciutat feta a màquina, amb motlle, trista, solitària i monòtona», però on es «viu molt bé», a diferència de Barcelona, «una de les ciutats més fredes del món». Pla no podia oblidar les hores horribles que hi va passar quan estudiava, amb els peus glaçats. A més, a Barcelona plou d’una manera que Pla titlla de grotesca: «A tot arreu del món plou d’una manera dolça i fina, i certament existeix el ruixat, que és una manera menys dolça de ploure. Però a Barcelona, quan plou, sembla que baixen els àngels amb mangueres a tirar-vos l’aigua a bell raig.» I sobretot, el soroll. Una de les coses que hi ha resoltes a Berlín, diu Pla, és el soroll. En canvi, «hi ha ciutats que al matí es posen el soroll com qui es posa la dentadura postissa. Hòrrides ciutats!»
Pla tanca la crònica, dedicada tota a Berlín, amb aquest paràgraf, que va reaparèixer, lleument retocat, en la pàgina 110 de Relacions i en les pàgines 632-633 de La vida amarga (OC 6): «He passat tardes a Berlín com a dins d’una campana submergida. El silenci us dona una sensibilitat de convalescent. De vegades us puja una foguerada de neguit i de nerviositat a la cara i després venen unes hores de lassitud i abandó. Us torneu com una criatura, però de vegades se us caragola a la imaginació una impuresa amb una persistent lucidesa de vell.» Aquesta última frase reapareix, una mica reformulada, en Relacions: «L’imaginació em feia cometre actes d’una crueltat o d’una gosadia delirant amb una lúcida persistència d’home vell, trèmul i nasal.» I atenció, va ser suprimida en La vida amarga. Por a la censura? O simplement Pla, o Vergés, la va considerar inapropiada, com diria la secta fraresca actual? Les derivacions de les cròniques periodístiques en l’obra literària, el constant reciclatge i reelaboració que va practicar Pla amb els seus escrits, és una qüestió pendent, fonamental, que algun dia s’haurà d’estudiar a fons.
En l’entrada anterior vaig dir alguna cosa sobre la tirania de les novetats, un dels trets que defineixen el nostre sistema literari. Sepultades fins ara en les hemeroteques, aquestes cròniques de la inflació alemanya són una novetat en sentit literal per al públic lector. Amb dues particularitats importants: són una «novetat» de fa cent anys. I són més vives, més actuals, més atractives que no qualsevol novetat d’ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada