Els retrats literaris de Domènec Guansé

Ja fa temps que vaig llegir Abans d’ara, de Domènec Guansé, recull de trenta retrats literaris d’escriptors catalans, publicat el 1966, que no s’ha reeditat des d’aleshores. El títol original era Abans del naufragi, però la censura no el va deixar passar. El «naufragi» apuntava a un dels extrems del període cronològic en què Guansé situava els escriptors retratats: el 1939. L’altre era l’any 1922, que per a Guansé marcava el moment en què la literatura catalana havia aconseguit la normalitat. Abans d’ara era la refosa, posada al dia i ampliada, d’un llibre anterior, Retrats literaris, publicat a Mèxic el 1947.

El 2015, va aparèixer en Adesiara Retrats de l’exili, que arreplegava bona part de les nombroses col·laboracions de Guansé en revistes de la diàspora catalana. L’edició anava acompanyada d’una extensa introducció de Montserrat Corretger i Francesc Foguet. Per a tots dos, Abans d’ara és «el nucli de l’obra crítica de Domènec Guansé i l’expressió més afinada del seu geni creatiu». En aquesta galeria de retrats, rememoració d’un «món extingit que el seu autor mitificà la resta de la seua vida: els anys de plenitud cultural i política que es desenvoluparen amb l’adveniment de la República», «hi ha un contrapunt constant entre l’home i l’obra». En el pròleg que va redactar per a Retrats literaris Guansé deia que l’essència del retrat literari «consisteix a posar en recíproca funció el caràcter d’un escriptor i la seva literatura». El retrat, a diferència de la biografia, «ha de negligir tot allò que en el model no és essencial en el moment en què tractem de fixar-lo. I, de vegades, fets sense importància, una anècdota banal en aparença, hi agafen una importància capital perquè és el que millor reflexa un caràcter i una sensibilitat». Guansé ho feia evocant les figures dels escriptors que més o menys personalment havia conegut, la impressió que li van produir les seves obres, els ambients on aquestes van florir.

Montserrat Corretger i Francesc Foguet exposen, en la seua introducció, els canvis introduïts en Abans d’ara respecte als Retrats literaris i citen uns fragments de la ressenya breu que Joan Fuster va publicar d’Abans d’ara a Destino amb el títol de Guansé, veinte años después (Destino, núm. 1506, 18-VI-1966; es pot consultar completa, digitalitzada, al web de l’Espai Fuster). Fuster comparava Abans d’ara amb Retrats literaris i es decantava de manera clara per la primera versió del llibre, pel seu «fondo de juicio personal más acusado y libre», per «la sabrosa viveza originaria », pel seu «valor testimonial muy concreto, al que contribuían la lejanía del exilio, la óptica polémica del momento y algún factor más»:

Hace veinte años justos, en su refugio de Chile, Guansé escribía unos Retrats literaris, que salieron en seguida —1947— en la mexicana «Col·lecció Catalònia» de Avel·lí Artís. Aquellos Retrats parecen ser una primera versión de Abans d’ara, donde encontramos literalmente muchas de sus páginas. El sentido de la obra, sin embargo, ha cambiado bastante. La variante de México respondía mejor al género del «retrato literario» y contenía quizás un fondo de juicio personal más acusado y libre; Abans d’ara delata una reelaboración cuidadosa, con la mira puesta en ampliar datos e informaciones e incluso en atenuar alguna aspereza de dicción o de concepto. El resultado es muy distinto. […] Desde luego, Guansé era muy dueño de hacer de su capa un sayo, y lo ha hecho. Nadie se lo podrá reprochar. Pero quizá sea una lástima que haya desvirtuado la sabrosa viveza originaria de los Retrats. Estos tenían —y conservan— un valor testimonial muy concreto, al que contribuían la lejanía del exilio, la óptica polémica del momento y algún factor más. Todo ello se diluye en Abans d’ara. En realidad, Abans d’ara pudo haber sido un nuevo libro sobre el mismo tema —en parte lo es—, sin desplazar o anular por eso el anterior. Sí, quizá sea una lástima.

Després de llegir aquesta ressenya, tenia molt clar que amb Abans d’ara no en tenia prou. Havia de llegir també Retrats literaris, que tampoc no ha estat reeditat. A grans mals, grans remeis. En vaig trobar un exemplar via uniliber, el vaig comprar i al cap de dos dies ja el tenia a casa, encara amb les pàgines per tallar. Me’l vaig llegir gairebé d’una tirada. Crec que Fuster l’encertava de ple. Com a mínim, Abans d’ara no permet prescindir de Retrats literaris. Alguns dels retrats, especialment virulents i divertits, com ara els dedicats a Manuel de Montoliu, Sebastià Juan Arbó, Manuel Brunet i Josep Farran i Mayoral, desapareixen en l’edició del 1966. Alguns altres, com el de Josep Pla, el va reescriure del tot. Les dues versions d’aquest retrat no tenen pèrdua. S’han de llegir totes dues. La primera és més incisiva i animada.

Algunes mostres dels retrats suprimits, perquè us en feu una idea. Sobre el crític Manuel de Montoliu, Guansé assenyalava que «identificava la Bellesa i la Moral, però amb un concepte encara molt restringit de la moral, delimitat, més que pel dogma i la metafísica catòlica, per idees conventuals i estantisses aprensions de vella soltera. […] Per a ell, un escriptor assolia un grau més pur de bellesa, en la mesura que oblidava o velava els impulsos sexuals dels personatges. Semblava sentir-se cridat, més que a establir unes categories literàries, a vetllar pells bons costums de la nostra societat i fins per la virtut de les noies».

Així descriu Sebastià Juan Arbó: «bru, escardalenc, cantellut; més cantellut, però, per la conversa que per l’aspecte.» Guansé conta que una vegada Juan Arbó va ventar una bufetada a una jove escriptora que l’havia irritat amb unes objeccions. Després, és clar, se’n va penedir i en va quedar tot avergonyit. Un amic, home de món, en veure’l així, li va suggerir «per tal de liquidar elegantment la qüestió, que enviés a l’escriptora, amb uns mots d’excusa, un ram de roses». La idea el va encantar. Era una manera de quedar com un senyor i va prometre de fer-ho. L’endemà, l’amic el va trobar i li va preguntar si les havia enviades. Després, de la «inevitable exclamació obscena», va contestar: «No; les roses eren massa cares.»

Una altra anècdota que reporta Guansé del mateix autor. Una vegada es va presentar al Premi Creixells i no li’l van donar, contra el que ell esperava. Va reaccionar de seguida, expressant el propòsit d’apallissar alguns dels membres del jurat. Als seus amics els va constar Déu i ajuda d’apaivagar-lo una mica. Es va desfogar amb una carta molt vexatòria i amb una sèrie d’articles terribles impugnant el veredicte. Prudenci Bertrana, que era un dels membres del jurat, i també tenia caràcter —l’anomenaven l’Imprudenci Bertrana—, va replicar-li amb una violència semblant i amb una mica més d’humor. Bertrana estava indignat amb l’original de l’obra presentada a concurs: estava ple d’esmenes, de faltes ortogràfiques, d’incorreccions i, sobretot, el pitjor de tot, de taques evidents de pa amb tomàquet!

Llegint aquestes pàgines, no es pot deixar d’enyorar un temps així. Aquella gent es prenia la literatura seriosament. Amb passió, si més no. Ara tot passa bullit, rescalfat al bany maria. En unes pròximes entrades tornaré sobre els Retrats literaris i Abans d’ara. Comentaré alguns punts que m’han interessat o que m’han fet gràcia per una raó o altra. Una la dedicaré als retrats de Pla, a qui de vegades Guansé anomenava, com alguns caricaturistes de l’època, Josep Plaga. Si Josep Carner era el Príncep, deia, Josep Pla era el Plaga. Domènec Guansé admirava molt Pla. I Pla a ell. Ja en parlarem.