«El metallibre», de Josep Iborra

El metallibre

Recorde vagament una paradoxa de les moltes que han proliferat en les cavil·lacions dels lògics i dels matemàtics, i també dels lingüistes. La formula Bertrand Russell. En una de les versions que n’han circulat, es planteja el problema a propòsit d’un catàleg, suposat absolutament complet, d’una biblioteca. La qüestió és la següent: en el volum en què s’enumeren els títols de tots els llibres catalogats no s’inclou el mateix catàleg. No s’hi pot incloure, perquè el catàleg enumera els llibres que no se citen a si mateixos. Si el catàleg se cita a si mateix, no és un llibre a catalogar. Si no se cita a si mateix, és, doncs, un llibre, i l’hauríem d’incloure al catàleg. No podem eixir d’aquest cercle viciós. El catàleg està condemnat a ser un llibre a part, incatalogable. Se’n podia confeccionar un altre en què aparegués aquest primer catàleg, però també aquest havia de restar-ne exclòs. No pot haver-hi, doncs, cap catàleg complet, perquè sempre restarà no catalogat el mateix catàleg. És un llibre impossible. O un llibre únic, absolut, que ho conté tot —tots els llibres de la biblioteca catalogada—, però que cap catàleg el conté. Per tant, no és un catàleg complet de la biblioteca.

Si bé no es pot fer, sembla, cap objecció a aquesta aporia, sí que hi ha una manera d’escapar-hi: si algú, assegut en una cadira de la biblioteca, repassa el catàleg complet dels llibres que conté, no li passarà pel cap buscar-lo en el mateix catàleg. Ja el té a les mans! A petició seua li l’ha fet arribar el funcionari de torn, que sap en quin prestatge de la llibreria es troba. O si fos el cas d’un bibliotecari que acaba d’incorporar-se a la institució, es dirigiria al fitxer amb l’etiqueta «catàlegs» i en repassaria les fitxes fins a veure la signatura del d’aquella biblioteca. Voilà! I el llibre arriba a mans de l’estudiós.

Naturalment, aquesta solució no resol l’aporia, no desactiva la fantasia lògica, si pensem en termes purament o formalment lògics. Si no entrem en una biblioteca per a examinar-la, si no ens passegem entre fets, podem continuar fascinats per la paradoxa, pel llibre no catalogat, inabastable, absolut. Aquests jocs no són solament cosa dels matemàtics i dels lògics. També els poetes, els novel·listes sobretot, se senten temptats per aquestes fantasies. És allò que els francesos anomenen mise en abyme: una història que conté aquesta història i així successivament. Un lector que llegeix un llibre que conta les seues aventures personals, com li passa a don Quixot, que llegeix un llibre en què es conten les aventures del cavaller errant i el seu escuder, o el Ramayana, Les mil i una nits, Les faux-monnayeurs de Gide… O encara que amb un sentit diferent, però igualment fantàstic i vertiginós, El llibre de Mallarmé, el llibre absolut, que ho conta tot, i que, per tant, aboleix tots els llibres reals o possibles. Una fantasia literària, una poètica que esdevé una mena de teologia, amb un llibre únic, «monoteista», en el món de la bibliografia universal. Un altre llibre inexistent, eclipsat, abolit, que no podrà existir mai perquè és inabastable. No passa de ser un postulat literari. No es tracta ben bé d’una paradoxa insoluble, sinó d’una possibilitat impossible.

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 132-133