Una carta de Josep Iborra a Josep Garcia Richart (2, fragment) («El vici de la introspecció»)

Navajas, 6 d’agost de 2010

Benvolgut Richart:

Gràcies per la teua carta, que m’hauria agradat contestar més aviat. En tot em costa posar-m’hi —excepte tombar-me a la bartola—, i moure el cul o el cap. Un dia vaig dir a una néta meua que el que pogués fer avui no ho deixés per a demà. I ella —tindria, crec, uns vuit o nou anys— em va replicar ràpidament: el que pugues fer demà no ho faces avui. Què et sembla? Ara els xiquets saben més que Lepe —o era Lope? I no diguem els adolescents que han entrat ja en el mercat que s’ha fabricat per a ells. I ho han fet xafant fort, com ho van fer els joves dels anys seixanta. També tenen les seues exigències, el seu argot, els seus amulets, els seus mòbils, etc. I els films o telefilms que els posen en escena i parlen dels problemes de la jovenalla, i els creen. Existeixen. També els xiquets hi treuen el cap.

I nosaltres? Què érem nosaltres quan teníem aquestes edats? No res, uns desvagats, sense suc ni bruc, pensant alguns, potser, en la revolució. O en la masturbació com un pecat.

I ara que parle d’anys. Quants en té, Andreu Alfaro? Jo em pensava que tenia vuitanta més o menys, com nosaltres. Però Joana, justament avui, m’ha ensenyat el Levante, on, cada dia, hi ha una tira de finestretes, indiscretes, per a recordar l’aniversari de personatges importants. Doncs bé, resulta que segons el diari, l’Alfaro té vuitanta-quatre anys. Es tracta d’una errada o d’un error meu?

De totes maneres, pense que tenir ja vuitanta anys és una barbaritat, un escàndol! Però qui pot dir, quan hi arriba, com tu i jo, que ja ha viscut prou? Crec que ningú, i si ho diu és per a consolar-se. La vellesa només és fotuda si es viu en males condicions. Però, fins i tot així, la vida continua empentant en direcció al que més li agrada, per poc que puga. Jo, per exemple, almenys en bons moments, i sense ells també, m’agradaria llegir-me la biblioteca d’Alexandria, tota sencera, i encara, enllestir uns quants llibres…

Això, comportaments i desigs semblants, no deixa de ser una ansiosa aberració, gens saludable. Tant se val, cadascú té els seus virus dominants, que no deixen de moure’s i d’actuar.

Cada vegada més limitat, encara que siga només de temps. Si vols llegir, ja no pots escriure. O a l’inrevés. La tria s’imposa.

Jo vaig inclinant-me per l’alternativa d’escriure. […]

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 629-630