Llegint la correspondència de Lionel Trilling

Lectura de Life in Culture. Selected Letters, una tria de la correspondència de Lionel Trilling, publicada el 2018 a cura d’Adam Kirsch. En la introducció que ha redactat per a aquesta edició Kirsch assenyala que no és habitual per a un crític literari tenir lectors després de la seua mort, com és el cas de Lionel Trilling. La mala notícia és que als novel·listes i als poetes els passa igual. Potser no tant. Kirsch s’explica aquesta excepció perquè la posició de Trilling com a crític en la seua època era excepcional ella mateixa,fins i tot anòmala. No practicava l’anàlisi textual, minuciosa, amb una terminologia ad hoc, no teoritzava sobre el que és literatura i el que no. No era tampoc un historiador de la literatura, ni intentava influir en el gust del públic lector per nous llibres i escriptors. Un crític literari? Ell mateix no es reconeixia en aquesta etiqueta. Com a mínim, s’hi sentia incòmode. Quan Étienne Gilson li va dir que «no era realment un crític literari», Trilling se’n va sentir molt complagut. A Fuster li passava una cosa semblant. En el pròleg que va escriure a la seua Literatura catalana contemporània afirmava que «el substantiu “crítica”, i els seus derivats, m’han fet, sempre, una certa angúnia. Sobretot, en les accepcions professionals o professorals que solen transportar.» I rematava amb una punta d’irritació: «Jo, no em considero un “crític”, ni ganes». De pas, emmarcava crític amb les cometes denigratòries de rigor.

Trilling, com Fuster, pertanyia a una espècie diferent, per molt relacionada que estigués amb el que se sol entendre per crítica literària. Era un intel·lectual, que reflexionava sobre les idees, sobre la cultura i la societat, a partir de les obres literàries, convençut que «literature is the human activity that takes the fullest and most precise account of variousness, possibility, complexity, and difficulty».

Com passa sovint amb els epistolaris dels escriptors, aquesta correspondència de Trilling aclareix i precisa alguns dels temes principals que va tractar en els seus assaigs: la crítica de la hipocresia i el didactisme del progressisme, juntament amb la seua incapacitat d’apreciar la complexitat de la vida moral, política i social. La relació amb el judaisme, els motius del seu refús a reconèixer-se com a crític literari, la seua insatisfacció amb el treball a la universitat, encara que va ser un professor molt popular entre els alumnes. «Teaching is an unhappy business, harder and harder to justify», escriu a un dels seus corresponsals. O la valoració ambivalent de la literatura: «I think it is possible to express not only a love for literature and a sense of its usefulness, but also a dissatisfaction with it, and the belief that it may not only guide us but also mislead us.»

En una altra de les cartes conta la seua trobada amb John F. Kennedy, quan aquest era president dels Estats Units, l’abril del 1962, durant la celebració a la Casa Blanca d’un sopar en honor de tota una colla de Premis Nobel. Trilling, encara que no era un Nobel, hi va ser invitat igualment: «My wife and I were among the guests at the Nobel Prise dinner. When I told the President my name on the receiving line, he stepped back as if in happy surprise, and said “You!” and then added a few words on pleasure at my being present. It was, as you may imagine, a very gratifying moment for me.» El president dels Estats Units, si més no John F. Kennedy, sabia qui era Lionel Trilling i es va alegrar de conèixer-lo personalment. No va caldre que ningú li apuntés a cau d’orella que era un crític literari molt distingit. Eren uns altres temps, és clar. Trilling afegeix que es va estar una bona estona conversant amb la dona del president, Jacqueline Kennedy, sobre el novel·lista anglès D.H. Lawrence.

Més endavant intentaré desenvolupar algunes de les notes que he pres durant aquesta lectura per a una cosa que tinc entre mans. Ara em limitaré a apuntar per als lectors de la serp blanca una observació de Trilling sobre escriure bé que m’ha cridat l’atenció. En una carta del 1969 a un Professor Kehl, afirmava que «writing well —I don’t mean writing “creatively”— has to begin as an ideal of the self: it means wanting to be a certain kind of person, the kind of person who sounds a certain way, who has a certain relation to language. If that desire isn’t instilled by the general culture —if, that is, the general culture doesn’t value that kind of person— no amount of pedagogy will make a student write well».