«La consciència de la inconsciència» (Josep Iborra, «El vici de la introspecció»)

La consciència de la inconsciència

Els déus tapen els ulls a qui volen perdre, afirmava, crec, Èsquil. És una sentència que formula d’una manera perfecta l’esperit de la tragèdia. Perquè el que dóna una dimensió tràgica als nostres actes és, precisament, que els hem comès a fosques, cegats pels déus. Èdip va actuar amb lucidesa, però la seua aventura personal el va portar a una catàstrofe insuperable. El que l’angoixava i el desesperava no era tant la seua dissort, ni que no tingués remei, sinó adonar-se que ell, en el fons, se l’havia buscada i l’havia «volguda». Ell mateix havia causat —no ho havia vist ni previst— les calamitats que el van anihilar moralment. Havia obrat, creia, sabent el que es feia, sense dubtes ni temors, fins que es va adonar que havia estat fabricant el desastre que l’havia arruïnat. És aquest reconeixement, la consciència de la seua inconsciència, el que constitueix el pinyol de la tragèdia. El punt central no és la quantitat o la intensitat dels mals que arriben a un home, sinó que aquests tinguen el seu origen en ell mateix, en les seues decisions i actuacions, i que tot això acabe veient-ho amb una claredat insuportable. Per això Èdip s’arrenca els ulls, que tan malament l’han guiat i que ara li fan veure la seua insensatesa.

La remarca d'Èsquil és la d’un autor. La fa seua un espectador lúcid com Aristòtil, perquè li permetia captar íntegrament el sentit de la tragèdia. En la tragèdia l’heroi s’encara amb uns mals i reconeix la seua culpa. Alhora, sent més o menys obscurament la relació sagrada que té la seua peripècia amb els déus. L’heroi s’ha perdut, però la voluntat dels déus ha entrat en aquest joc funest. Aquesta és la versió pagana, grega —humana— d’allò que és realment tràgic. Que els déus ens envien calamitats, una rere l’altra, no és tràgic, perquè no hi ha cap intervenció nostra que s’hi puga relacionar directament. Aquesta és precisament la versió jueva, bíblica, que té el seu paradigma en la història de Job. Déu decideix —i no perquè vulga perdre’l, sinó per provar-lo— fer caure sobre Job tota mena de mals, que no tenen res a veure amb la seua conducta. No hi ha, doncs, cap ceguesa, cap ofuscació per part seua. No pot sentir, com Èdip, l’horror del seu error. Al contrari, s’encara amb Déu demanant-li explicacions. No és una figura tràgica.

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 257