«La résignation est la pire des vertus», deia Flaubert a Georges Sand en una carta. Abans, l’escriptora se li havia queixat de l’estat de desànim i malestar en què es trobava. Flaubert li va contestar que reaccionés, que fes alguna cosa: viatjar o descansar, el que fos, però que no es resignés. La resignació és la pitjor de les virtuts, i això suposant que siga una virtut. Així i tot, ens resignem amb facilitat. Hi trobem un alleujament. Ja no cal esforçar-se més ni plantar cara, ni preocupar-se, ni trobar una solució. No cal fer res: resignar-nos, només. La resignació cristiana.
Però sembla que hi ha una alternativa: l’acceptació. En un pas de la seua autobiografia, Le Sel et la Cendre, el crític literari Marcel Raymond assenyala que «la résignation est une attitude de victime, elle n’invite qu’à courber la tête devant le mauvais sort. Au contraire, l’acceptation implique un engagement du sujet dans l’épreuve. Jusqu’au plus intime de la privation, elle appelle un espoir, celui d’un gain spirituel». L’acceptació, paradoxalment, pot implicar una resistència. Com deixar que l’adversari trie les blanques o les negres. Ja jugarem la partida. No la donem per perduda. La resignació acota el cap. L’acceptació planta cara al mal temps.
Raymond fa servir aquesta reflexió sobre la resignació i l’acceptació en un sentit religiós. De fet, parla «d’un gain spirituel» en referència a aquesta. Una mica més avant, esmenta aquestes paraules de sant Pau: «el meu poder es manifesta plenament en la feblesa» (IICo, 12: 9) i «quan em sento feble, aleshores sóc fort» (IICo, 12: 10). La feblesa no és una invitació a la resignació sinó a l’esforç, a una actitud activa. El fort es confia massa. El gust del Nou Testament per la paradoxa.
Recorde ara el vers que tanca «Amistat del braç», un dels poemes més coneguts de Gabriel Ferrater: «Jo, massa jove / també, no havia après a reconèixer-me / en l’acceptació més que en la tria.» L’acceptació pot ser un acte tan actiu com la tria. Moltes vegades, quan hem de decidir-nos per una cosa o altra, remetem la tria per a més endavant, perquè les possibilitats entre les quals podem triar, no ens satisfan. L’acceptació és més presentista. No es tracta d’acceptar quan no es pot triar, sinó de reconèixer-se en l’acceptació, com un acte de llibertat personal, com una decisió. Els versos de Ferrater suggereixen que «reconèixer-se en l’acceptació» representa una actitud més madura: «massa jove / també, no havia après…»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada