No hi ha dubte que els redactors del Pla de l’Eixample de València de l’any 1884 consideraren fonamental la decisió de fer perpendiculars les dues Grans Vies. D’entrada, l’orientació de la ciutat en el plànol demostra que n’eren conscients: van dibuixar una Gran Via paral·lela al marge horitzontal del paper i l’altra paral·lela al marge vertical; tots els carrers de les trames ortogonals associades es dibuixaren, conseqüentment, amb aquesta doble orientació. En la següent reproducció del plànol original, he remarcat en color roig les dues Grans Vies:
Tradicionalment, com vam explicar en un altre lloc, els mapes de les ciutats es representaven amb el riu en la part inferior, com en el plànol del pare Tosca, tantes vegades reproduït. El riu —o la mar— era el fonament i la raó de ser de la vida urbana. A partir del segle XVIII es va adoptar la convenció d’orientar-los amb el nord geogràfic apuntant cap a la part superior del plànol. Avui, és la norma en els mapes de les ciutats. Aquesta és una pràctica «científica», asèptica, però amaga la idea que es té de la ciutat representada o bé estalvia la pena de fer-se’n una. O simplement dissimula que no se’n té cap.
Barcelona n’és una excepció. Els mapes de la ciutat han mantingut el costum de situar la mar en la part inferior, és a dir, amb el nord-oest apuntant cap amunt. D’aquesta manera s’ha representat sempre la ciutat i d’aquesta manera es mostra encara, fins i tot en els plànols per a turistes. Aquesta pervivència és més aviat una simple coincidència, perquè ja no concebem la ciutat d’avui, més complexa, en funció de la mar o del riu. Té a veure amb la planificació urbana de l’Eixample. Cerdà va emplaçar la seua quadrícula en direcció paral·lela i perpendicular a la costa. Unes vies, com la Gran Via i el carrer d’Aragó, són paral·leles a la costa; unes altres, com el passeig de Gràcia i el carrer Balmes, en són perpendiculars. Era la millor opció, si es volia abastar una extensa àrea des del riu Besòs al Llobregat. Aquesta retícula, a l’hora de representar-la en un mapa, era i és més còmode orientar-la segons els marges del paper, per tal d’aprofitar-lo millor. Sense menystenir aquesta raó pràctica, però, el fet és que l’impacte de l’Eixample de Cerdà és tan violent que condiciona la imatge que tenim de Barcelona i fa inevitable aquesta orientació cartogràfica. Aquesta imatge forma part, de manera conscient o inconscient, de la mentalitat dels barcelonins. Tant si tenen al cap el mapa de la ciutat com si no, la idea que se’n fan és exactament aquesta. Per això parlen de la dreta i l’esquerra de l’Eixample. No ho dirien si no se situassen mentalment d’esquena al mar i de cara a la muntanya. El pendent de pujada des del mar a la muntanya també hi ajuda, i molt.
Mapa turístic de Barcelona
En el moment de la redacció del Pla de 1884, València tenia una idea emparentada amb la de Cerdà, i per això els seus redactors orientaren el plànol amb un criteri semblant. També ho feren així els redactors del nou Pla de l’any 1907, i amb més raó encara, perquè s’hi potenciava aquella idea de les dues Grans Vies perpendiculars, que ara es prolongaven en forma de creu:
Pla de l’Eixample de València (Francesc Mora, 1907), orientat segons les dues Grans Vies (línies de color roig)
Però València vacil·lava, no s’acabava de decidir. Aquesta basculació té precisament el seu correlat en la varietat d’orientacions que podem observar en la cartografia d’aquesta època. La podem seguir en un llibre de gran format publicat el 1985: Cartografía histórica de la ciudad de Valencia. 1704-1910, de J. M. Herrera, A. Llopis, R. Martínez, L. Perdigon i F. Taberner. N’hi ha una reedició del 2016 que amplia el període als anys 1608-1944. És una col·lecció de plànols de diversa procedència, conservats ací o allà. Diguem-ne «conservats», perquè alguns que he mostrat i mostraré en aquesta sèrie d’articles ens han arribat en un estat deplorable, apedaçats, i amb prou feines hi distingim res. En aquest llibre hi podem trobar plànols disposats diversament. Predomina ja el criteri «geogràfic», però hi veurem encara el riu en la part inferior del plànol o fins i tot discórrer verticalment pel marge dret del paper.
En urbanisme, la indecisió sempre comporta pèrdues. València en té moltes mostres: avingudes que s’interrompen, alineacions que es modifiquen i que més tard es reverteixen a l’alineació original, vies que canvien la seua secció en diferents trams, que canvien el nom cada tres-cents metres o que se l’emporten a un altre barri, monuments traslladats a un altre emplaçament… Tampoc la concepció de l’Eixample quadriculat ad infinitum no va ser adoptada amb resolució. No dic que la de Cerdà fos tota bondat, ni que no tingués inconvenients. Però era una idea i tenia unes possibilitats d’actualització. De vegades val més mantenir conseqüentment una idea mediocre que aplicar una bona idea sense decidir-se del tot. València no s’hi va atrevir, es va quedar a mig camí. Per aquesta raó algun dels seus problemes urbans es van quedar sense resoldre anys i panys. Perquè hi havia —hi ha— un problema que València no va saber resoldre quan tocava. La «cerdanització» hauria servit per a doblegar el problema, per a sotmetre’l a unes prioritats urbanes.
(publicat en La Veu del País Valencià)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada