Després de l’aparició, ara fa deu anys, d’Els mots ferits, Salvador Ortells ha tornat a publicar un altre llibre de poesia: Insomni, LXII Premi Ausiàs March de Gandia. En uns versos d’aquesta obra hi podem llegir una al·lusió a aquests deu anys de silenci i, alhora, una declaració d’intencions:
Escollir el silenci no és sempre evasió,També pot ser recerca, viatge, retorn, èxodecap a una nova veu que renaix i s’elevaa través dels batecs volcànics dels meus morts.
Dividit en vuit parts —des de la mitjanit fins a l’alba, passant per les sis hores de la matinada—, Insomni és un llarg soliloqui en alexandrins amb passatges en prosa, que manté una continuïtat gairebé narrativa. És un poema, no un recull de poemes, ni, com se’n sol dir, un poemari, paraula cursi i pedant, que deteste.
En la ressenya que vaig publicar d’Els mots ferits, assenyalava que aquest llibre començava com si fos el relat d’un itinerari, inquiet i angoixat, en què la poesia representa una via per aconseguir una vida més lúcida i més plena. Insomni m’ha semblat una evolució, més madura, tant en la forma com en alguns dels motius temàtics, d’aquell primer llibre. Mentre el llegia, recordava el vers al·lucinat del vell Ausiàs: «Lo jorn ha por de perdre sa claror.» La nit, quan no és negada pel son, és l’espai de la incertesa i la inquietud, quan «aixequen el vol els neguits que m’habiten» i l’estranyesa de viure «aguditza l’insomni», entretallat per caigudes en un son breu, agitat pels somnis. Els passatges en prosa, que s’alternen amb els versos, representen «les estones disperses que el son i els somnis conquereixen a una nit d’insomni», com explica l’autor en l’epíleg que ha redactat per a aquest llibre.
En aquest mateix text, Salvador Ortells hi constata el contrast, aparentment irracional, entre l’alegria pletòrica de tenir una filla, «dolcíssima Ariadna» i el desassossec nocturn. El fil d’Ariadna assegura el retorn als «moments inefables de regraciament / amb el món que t’envolta», amb el començament d’un nou dia i el retorn als treballs i als afectes quotidians:
El demà, convertit ja en l’avui, posa a prova,puntual i implacable els meus entusiasmes,que han anat desgastant-se com els còdols dorments,ignorats sota el riu persistent de les hores.
Però el fil de la «dolcíssima Ariadna» perd bona part de la seua virtut quan l’estranyesa de viure «aguditza l’insomni». Només l’expressió poètica ajuda a mantenir una conciliació, més que una reconciliació, entre l’espai diürn i el nocturn. Sobre aquest punt, cal remarcar que l’experiència literària i moral que llegim en Insomni és més complexa del que suggereix l’oposició entre nit i dia. La inquietud i l’estranyesa de viure també habiten, de manera somorta o soterrada, l’espai diürn: la «veritat immutable» que mostra la regularitat de la vida quotidiana és «una gran mentida / oculta en el revers sinistre d’un miratge». D’altra banda, la nit no facilita, romànticament, l’accés a una altra dimensió, oculta o latent, de la realitat. En desfer els perfils clarament definits de la vida quotidiana, la nit aboca el poeta al misteri i suggereix una nova dimensió de la realitat. Però tot plegat, potser, és només un miratge. També aquí s’hi detecta l’engany, el sentiment angoixat de desorientació. La nit és «òrfena de déus i de certeses»:
Tornaràs aleshores a escoltar el conjurque avalota les fulles dels grans arbres sagratsla ira dels profetes que no saben callar […]D’aquest soroll de fons, d’aquest brunzir de bales,d’aquest eixam espès de grills incandescents,alguns en diuen vida, però és just el contrari:el no-res més profund, la més alta buidor.
En Alba, l’última part del poema, amb la reintegració a la vida quotidiana, hi persisteix el record o la sensació de l’insomni: «Tornaran, de segur, en ordre de combat, / els silencis frenètics i els udols dels xacals.» L’últim vers del poema afirma desafiant: «Els espere amb la torxa del poema a la mà.» Abans, a les cinc de la matinada, ben a prop de l’alba, «sobre el jaç d’incerteses / que em depara l’insomni», hi hem llegit l’aspiració a
il·luminar l’abisme del poema que habite,aquest inhòspit ventre de balena on ressonacada batec del cor com un interroganttremolós pels carrers despoblats de la nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada