«La plaça de les Glòries Valencianes», per Joaquim Iborra

Vista aèria de la plaça de les Glòries Valencianes

A València, la plaça de les Glòries Valencianes no existeix. Hi ha un pont amb aquest nom, el que travessa el vell riu des de la Gran Via de Ferran el Catòlic. És més conegut com a pont d’Ademús. Durant alguns anys va ser-ne el nom oficial. Després va recuperar el nom amb què va ser inaugurat l’any 1963: pont de les Glòries Valencianes. En el nomenclàtor de l’Eixample, aleshores, aquest nom era vacant. Estava destinat a una plaça, que no va quallar. Si Barcelona tenia la Gran Via de les Corts Catalanes i la plaça de les Glòries Catalanes, València havia de tenir una avinguda de les Corts Valencianes i una plaça de les Glòries Valencianes. El nostre anticatalanisme, tan nostrat, ho exigeix. I així ha estat: tenim l’avinguda i, si no la plaça, almenys tenim un pont.

A Barcelona, la plaça gairebé homònima és la intersecció dels tres llarguíssims vials que recorren l’Eixample de punta a punta: la Gran Via, alineada amb la quadrícula urbana, i les dues «diagonals», l’anomenada Diagonal i la Meridiana. En la idea de Cerdà, la plaça en qüestió havia de ser el nou centre de la ciutat. Si heu seguit el fil dels articles anteriors us serà fàcil endevinar quina havia de ser la plaça de les Glòries Valencianes: la intersecció de les dues Grans Vies. Ho diu, de passada, Manuel Sanchis Guarner en La ciutat de València.

Però hi havia un problema, sempre el problema. La intersecció es preveia justament on hi havia —on hi ha— les vies del tren. Com hem vist, el ferrocarril va arribar a València abans del primer pla d’Eixample de la ciutat. Els tres primers que es van redactar tenien el mateix obstacle. Què hi van fer? El de 1858, no res. Es va limitar a dibuixar el nou ring emmurallat, que el tren travessaria per on pogués. Déu proveirà!, devien pensar els redactors:

Pla de l’Eixample, 1858 (detall)

El dibuix és confús i el plànol, una relíquia. Afortunadament, el cercle de la plaça de bous ens orienta. No és més clar el de 1884. Hi veiem l’encontre de les dues Grans Vies, vagament definit, per no dir indistingible. Hi veiem un parc, en el costat interior, més aviat un espai residual. Els redactors creien encara en la Providència i no van oblidar de dibuixar tènuement les vies del tren:

Pla de l’Eixample, 1884 (detall)

En el de 1907, Francesc Mora es va decidir a projectar la plaça de què parlem. Projectar-la, és clar, no equival a solucionar el problema. Es va limitar, com els seus predecessors, a dibuixar les vies del tren per un lateral de la plaça, com qui hi passa de puntetes. La va dibuixar, i prou. Seguint la tradició, l’estat de conservació del plànol és deplorable i he hagut de remarcar, per ajudar-ne la lectura, les alineacions de les Grans Vies i la plaça en color groc; i el ferrocarril, en color roig:

Pla de l’Eixample, 1907 (detall)

Aquesta vegada, però, Mora va concretar molt més aquest encontre entre les Grans Vies, que ara es prolongaven més enllà, fent una creu. Va triar una solució coherent amb l’esquema urbà de Cerdà, la de cada cruïlla de la retícula: en la intersecció de dos carrers perpendiculars, les quatre cantonades són sengles xamfrans, de longitud igual o comparable a l’amplada dels carrers. Encara que és una cruïlla, replicada ad infinitum, l’espai que en resulta té alguns punts en comú amb la idea tradicional de plaça. La prova és que Mora va pensar a aplicar exactament aquesta solució en la intersecció de les dues Grans Vies. Si l’amplada de les Grans Vies és de 50 metres, Mora va triplicar aquí la longitud dels xamfrans. L’espai delimitat té una planta que es pot assimilar a un quadrat, girat 45º respecte als eixos de les Grans Vies. Un quadrat amb un costat igual aproximadament a 200 metres, que és la distància a què quedarien separats els xamfrans paral·lels enfrontats. O siga, un espai considerable, una gran plaça. Per fer-nos-en una idea, el vell riu Túria té aquesta amplada quan travessa la ciutat, d’edifici a edifici. El Pla de 1884 ja havia aixamfranat una de les cantonades d’aquest encontre, allà on preveia un parc —que el de 1907 manté—, però ara Mora proposa una solució completa i coherent, que ja mereix el nom de plaça, de plaça de les Glòries Valencianes. Havia de ser, com a Barcelona, el nou centre de la ciutat.

Però hi havia el tren. Algunes veus, no sé si entre elles la del mateix Mora, proposaren construir l’estació justament en aquesta plaça projectada, en el costat exterior a les Grans Vies. Perquè aleshores —recordem-ho— encara no s’havia construït l’edifici de l’estació del Nord. Hi havia, doncs, l’oportunitat de desplaçar-la i solucionar el problema, almenys el de la continuïtat de la segona ronda. No ho van fer. Avui critiquem la decisió i la qualifiquem de miop, de manca de visió de futur. La veritat és que en aquell moment era inimaginable la magnitud del creixement futur de les ciutats modernes. Potser Cerdà era l’únic de veure-ho venir, encara que difícilment podia preveure la gran conurbació que és avui Barcelona. A València, qui podia imaginar-ho? Era una ciutat per on circulaven carros i vaques i on la Gran Via era un descampat, allà als afores.

Quan jutgem una decisió urbanística, no només hem de posar en la balança els inconvenients que ara ens semblen obvis, sinó també si hi hem guanyat per algun costat. Que els bons burgesos de principi del segle XX ens van deixar un dels millors edificis moderns de la ciutat, això no ho discuteix ningú. ¿I a qui no li agrada baixar del tren, en venir del poble, i trobar-se al bell mig de la ciutat? El pitjor de les decisions equivocades —i aquella ho era, vist des de la perspectiva d’avui— és quan no aporten cap avantatge ni compensació. Per això cal actuar amb decisió, si es té la convicció de fer-ho millor. Per això avui més val actuar amb prudència, perquè aquesta fe no la té ningú.

El problema va persistir durant algunes dècades, sense que ningú es decidís a donar-li una solució. Aleshores encara era possible. Fins que es va produir la catàstrofe.

(publicat a La Veu del País Valencià)