Escriure per a un mateix

Josep Iborra, en una carta a Josep Garcia Richart, li deia que «en principi, la bona literatura, la moderna, s’escriu per a un mateix. Si no és així, malament». Però li recordava que «després, hi ha una certa necessitat de donar-la a conèixer, de posar-la en mans del públic, d’un lector». Richart no volia publicar els seus poemes. Es mostrava reticent, fins i tot, a deixar que els seus amics els llegissen. Josep Iborra, encara que no era tan radical com Richart, i a pesar del que li aconsellava, mostrava una certa indiferència o desgana per publicar.

Escriure per a un mateix és un principi que Flaubert va enunciar més d’una vegada en la seua correspondència. El 1852, en plena redacció de Madame Bovary, escrivia a Louise Colet que «il faut donc faire de l’art pour soi, pour soi seul, comme on joue le violon». Uns anys més tard, el 1858, comentant a Leroyer de Chantepie el procés d’escriptura de Salammbô, insistia en aquesta posició: «Ce que j’entreprends est insensé et n’aura aucun succès dans le public. N’importe! il faut écrire pour soi, avant tout. C’est la seule chance de faire beau.» L’escriptor havia de ser «soi-même son public, son critique, sa propre récompense». A Louise Colet li va arribar a dir que si alguna vegada publicava alguna cosa seria per condescendència, perquè ningú pensés que era un orgullós o un misantrop. En fi, en una altra carta a la seua amiga, afegia que «ma répugnance à la publication n’est au fond que l’instinct que l’on a de cacher son cul, qui, lui aussi, vous fait tant jouir». (Els lectors de la serp blanca deuen haver observat que cite i comente molt en aquest blog la correspondència de Flaubert. És una enciclopèdia literària, d’una vivacitat enorme, on hi ha, entre moltes altres coses, gairebé tot el que compta sobre la literatura.)

L’escriptor, per tant, és el seu primer lector i el seu jutge. De vegades, en el cas d’alguns subgèneres amb unes característiques molt marcades, potser pensa en un tipus de lector molt concret. Però la major part de les vegades, el públic lector se li apareix com el que és: una massa anònima, indiferenciada. Flaubert —una altra vegada!—, sense por de contradir-se, deia que «on publie pour les amis inconnus. L’imprimerie n’a que cela de beau». Happy few, amics desconeguts… Joan Fuster ho precisava més en una entrada del Diari 1952-1960: «En general, pressuposem un “lector del ram”, i amb aquesta convicció, segurament inconscient, inconfessada, agafem la ploma i ens posem a la feina. ¿Pot ser d’una altra manera?»

Però després, encara que escriga pour soi, l’escriptor ha de publicar. Com a mínim, ha de tenir en compte aquesta possibilitat. Si no pensés en la publicació del que escriu, no corregiria amb tanta cura ni calcularia, per a bé i per a mal, determinats efectes. Al capdavall, si no hi hagués la possibilitat de publicar, ni que siga d’una manera pòstuma, ni tan sols escriuria. O potser sí. Ara, escriure i no publicar, o sense preocupar-se de publicar, és una alternativa que no es pot plantejar l’escriptor professional, si vol viure del que escriu, encara que això s’aconsegueix molt poques vegades. Alguns dels col·legues de Flaubert li criticaven que podia treballar sense pressa —sense necessitat de publicar— gràcies a les seues rendes. Flaubert contestava que criticar-li això era més fàcil que imitar-lo. No era, només, una qüestió de rendes.

Publicar un llibre té una implicació important per a l’escriptor: equival a abandonar-lo, a deixar-lo estar, a no tocar-lo més. És una manera de desfer-se’n per passar a una altra cosa. Però hi ha alguns llibres que l’escriptor, determinats escriptors si més no, podria escriure sense parar, durant tota la vida, refent-lo constantment, reduint-lo per un costat i ampliant-lo per un altre. Una obra en expansió contínua, una mena del que se sol dir work in progress, amb ramificacions inesperades per al mateix autor. L’exemple que em ve de seguida al cap són els Essais de Montaigne.

La primera edició dels Essais es va publicar a Bordeus el 1580, integrada pels llibres I i II. El 1588 se’n va publicar a París una nova edició, que incloïa el tercer llibre, juntament amb els dos primers, corregits i ampliats. Però aquesta no va ser la definitiva. Montaigne no va abandonar el seu llibre, sinó que va aprofitar els generosos marges en blanc d’un exemplar de l’edició del 1588 per introduir-hi correccions, afegits, ampliacions. Aquest llibre anotat, conegut com l’exemplar de Bordeus, es conserva a la biblioteca municipal de la ciutat. Era una prova que l’assaig, tal com Montaigne el concebia no es podia abandonar, ni tan sols després de la publicació. S’havia de reprendre una vegada i una altra.

D’aquest fil penja una història, la de les edicions dels Essais, que intentaré resumir tot seguit. Montaigne va morir el 1592. El 1595 la seua filla adoptiva Marie de Gournay va publicar una nova edició dels Essais, que va servir a partir d’aleshores com a base per a la reproducció del text fins a principis del segle XX. Ara, l’edició de Gournay no incorporava totes les anotacions manuscrites de l’exemplar de Bordeus. L’any 1906, Fortunat Strowski, amb la col·laboració de François Gebelin, Pierre Villey i Grace Norton, va presentar una nova edició que incorporava els textos manuscrits d’aquest exemplar. A més, Strowski i sobretot Villey havien decidit fer el text dels Essais més accessible per als lectors. Amb aquest fi n’havien modernitzat l’ortografia i modificat la puntuació per fer-la coherent i lògica i, sobretot, havien dividit el text en paràgrafs. En l’edició de Gournay, com en tots els llibres d’aquella època, el text dels diferents capítols es presentava com un continu, ja que el paràgraf era una innovació que encara no s’havia introduït.

Però en els últims anys la crítica ha plantejat la hipòtesi que l’exemplar de Bordeus no seria més que una mena d’esborrany de treball, i que Marie de Gournay hauria partit d’un altre exemplar, avui perdut, que contindria les anotacions definitives —o, si més no, les últimes— de Montaigne. Devia ser un exemplar de l’edició de 1588 farcit d’addicions, i és el que Gournay hauria facilitat a l’impressor. L’anomenat exemplar de Bourdeus hauria estat el manuscrit de treball i no representaria les últimes voluntats de Montaigne. En l’actualitat, la majoria de les edicions dels Essais parteixen de l’edició de Gournay, editada i publicada per La Pléiade el 2007. Aquesta nova edició ofereix el text del 1595 i també la puntuació d’aquesta edició sense la divisió en paràgrafs.

La traducció al castellà dels Essais que ha editat Acantilado, en traducció de Jordi Bayod, es basa en aquesta edició de La Pléiade. Bayod, en la introducció que ha redactat per acompanyar la seua traducció, hi assenyala que si bé «ha elegido ofrecer el texto de la edición de 1595, como las ediciones francesas más recientes, se ha resistido, sin embargo, al abandono de la división en párrafos y de la indicación de los estratos del texto, decisión a mi entender juiciosa, porque aumentará el número de lectores de Montaigne, y tal vez no es preciso ser más papista que el Papa». Això, mai!