Els deures subtils de la realitat

Lectura de les Sàtires de Persi, editades i traduïdes per Miquel Dolç, que va publicar la Bernat Metge el 1954. Per a la major part del públic culte, Persi és un poeta de la literatura llatina que queda enrere, molt enrere de Virgili, Horaci i Ovidi, i també de Catul, de Marcial, de Juvenal. Fins i tot de Tibul i de Properci. Persi va morir jove, l’any 62, quan encara no havia fet vint-i-vuit anys. La seua obra poètica es redueix a sis sàtires, que caben en un volum ben prim. Però té, entre tots els poetes de la literatura llatina, una fama particular, o una mala fama, que el singularitza entre tots els altres: la de ser l’autor més obscur i difícil de la llatinitat.

Auctor difficilissimus i obscurissimus uates, es llegeix a la portada de diverses edicions antigues. Dit així, en llatí, la dificultat i l’obscuritat de Persi encara semblen més grosses. Miquel Dolç assenyala en la introducció que aquesta obscuritat ja la van advertir els antics. Sant Ambròs, irritat perquè no aconseguia entendre Persi, va llençar el llibre, cridant: Si non uis intellegi non debes legi. Sant Jeroni el va tirar al foc pel mateix motiu. Són anècdotes llegendàries, però eloqüents.

Tampoc n’hi ha per a tant. Miquel Dolç reconeix que les dificultats existeixen, però que dificultat no equival a obscuritat. Malgrat que d’entrada no ho pose fàcil, Persi s’entén. Ara, Dolç reconeix que l’obscuritat de Persi no és infundada, i que ve de diverses causes. En primer lloc, «de la concisió característica del seu estil trencat, vigorós, fragós; no rarament l’exposició del seu pensament està desproveïda del nexe més rígidament indispensable». En segon lloc, «les transicions solen ésser brusques, improvisades; el lector es veu obligat a meditar, a llegir entre línies, a rellegir tot el passatge o tota la composició per a entendre, gairebé per sorpresa, l’encadenament de les idees». Una altra raó és la forma dialògica a què Persi recorre sovint, «introduint en el discurs un suposat interlocutor». No sempre s’aconsegueix de «distingir clarament si parla l’interlocutor, el poeta» o un altre interlocutor encara. Finalment, Persi fa servir sovint metàfores i metonímies audaces, insòlites, «que al primer cop d’ull no deixen descobrir el pensament», o freqüents al·lusions a «costums i records del seu temps, certament clares per als seus coetanis, però enigmàtiques de tan gastades per als posteriors, si no van acompanyades de comentaris ben detallats».

Per a mi, la concisió i la voluntat d’anar al gra, per molt abruptes que fossen, eren més un motiu d’incitació a llegir Persi que no de dissuasió. Més incòmodes són les al·lusions a «costums i records del seu temps». En aquest cas, no hi ha més remei que recórrer a les notes explicatives, encara que només ho he fet quan eren imprescindibles per a avançar en la lectura. Digueu-me pervertit, si voleu, però confesse que la mala fama de Persi —la dificultat i l’obscuritat— és el motiu principal que m’ha impulsat a llegir-lo. Com a mínim, em va despertar la curiositat. N’hi havia també un altre: era un dels poetes preferits de Montaigne, que el cita unes vint vegades als Essais. Una de les sentències escrites a les bigues de la seua biblioteca era de Persi: «Quantum est in rebus inane.» Que és buida la realitat del món!

L’edició de Miquel Dolç facilita molt les coses. A més de redactar nombroses notes, va encapçalar cada sàtira amb un davantal que la resumeix i l’explica. He fet una primera lectura, preparatòria, ajudant-me d’aquests davantals introductoris i de les notes de Dolç. Després n’he fet una segona, que ha estat la veritable lectura, una lectura seguida, sense interrupcions per a consultar una nota o altra, fixant-me en el que més m’interessava o em cridava l’atenció. Això sí: la concentració de l’estil de Persi demana una lectura amb una atenció igualment concentrada.

En la primera sàtira Persi ataca la poesia hel·lenitzant dels aficionats i dels moderns, i justifica el seu dret a dedicar-se a la sàtira, tot i saber que tindrà pocs lectors. Es tracta d’un text que hauria de llegir tothom que escriu o que té intenció d’escriure: «Oh neguits humans! Que és buida la realitat del món! Qui llegirà això? Ningú, per Hèrcules! Potser dues persones, potser ni una. Quina vergonya i quina misèria!» I encara: «si, quan escric, em surt per atzar quelcom acceptable —¿i quan això? És l’ocell rar—, si tanmateix em surt quelcom d’una mica acceptable, no tindré por d’ésser lloat; perquè no tinc les fibres de banya. Però que el “Bravo!” i el “Bonic!” de la teva boca siguin la fi i l’última fita de la perfecció, això sí que ho nego.»

En la sàtira IV hi ha un vers, una sentència, que s’ha citat sovint. La va citar Montaigne, i el doctor Johnson en un dels seus assaigs de The Rambler: «nemo in sese temptat descendere.» Ningú no intenta baixar al fons d’ell mateix. El meu pare també cita aquest vers de Persi en el volum dels Quaderns 1980-2000, que estem editant ara, i que serà el pròxim títol de l’Obra literària de Josep Iborra. Ningú no intenta baixar al fons d’ell mateix. No examinem la nostra ànima; el rigor crític només s’exerceix sobre el món que ens envolta. I aquest consell conclusiu: «Habita en tu mateix: veuràs que és migrat el teu mobiliari.»

La sàtira que més m’ha interessat ha estat la cinquena, sobretot els versos 93-94, que diuen així en la traducció en prosa de Miquel Dolç: «No era pas cosa del pretor assenyalar als profans els deures subtils de la realitat i posar a llur disposició la pràctica de la vida cuitosa.» Els deures subtils de la realitat. Dolç l’explica amb aquesta nota: les obligacions morals en les diverses circumstàncies de la vida. És això, és clar, però la simple traducció, si més no la de Dolç, és molt més suggestiva.

És una frase en què cada paraula compta. No es refereix a aquells deures que determinen les lleis, o les normes morals bàsiques, elementals. No és fàcil detectar-los ni practicar-los: són deures subtils, prims, determinats pel joc que s’estableix en les relacions amb els altres. Al·ludeixen, més que a la prescripció moral explícita, a l’anàlisi dels comportaments i els costums: els mores. Contra la norma dogmàtica, rígida, estricta, el joc variat de la realitat, que se’ns esmuny de les mans. Abans, en aquesta mateixa sàtira, Persi hi ha recordat que «els homes tenen mil aspectes, la vida té matisos varis; cadascú té la seva voluntat i no es viu amb un sol anhel.» Sembla una glossa sintètica dels Essais.