Hem de ser optimistes. Faran el Parc Central de València. No sabem quan, però el faran. Amb túnel passant o sense, algun dia entrarà en servei l’Estació Central i alliberaran l’espai necessari per a aquesta gran zona verda. Segur. A més a més, el projecte permetrà la construcció d’edificis d’habitatges en una situació molt atractiva. Hi ha negoci. Segur que el faran i serà un èxit. Examinem, doncs, el projecte.
No m’he oblidat de la plaça de les Glòries Valencianes. No podria. Que la concepció de Francesc Mora tenia una certa consistència ho demostra el fet que la delimitació general de l’àrea principal del Parc recorre a una solució anàloga. Recordem que Mora va preveure una plaça de planta quadrada, en la intersecció de les dues Grans Vies. Com en les cruïlles aixamfranades de la retícula de l’Eixample, també va resoldre amb xamfrans la unió de les Grans Vies, de tal manera que el quadrat de la plaça quedava girat 45° respecte als eixos de les avingudes. El Parc Central adopta una solució emparentada. No crec que siga cap homenatge a l’enyorada plaça, sinó simplement la conseqüència lògica de la trama ortogonal, ja àmpliament consolidada més enllà de les Grans Vies. Ara el quadrilàter no està girat 45º respecte a les rondes, encara que sí respecte al futur bulevard Federico García Lorca, al sud del Parc, on ara hi ha les vies del tren. És molt més extens i abasta tot l’espai entre les dues rondes. Si la plaça de les Glòries Valencianes tenia unes dimensions mínimes aproximades de 180×180 metres, les del Parc són les d’un «rectangle» —bisellat irregularment en les quatre cantonades— de 500×600 metres aproximadament. És un polígon que encaixa entre les Grans Vies i Trànsits i ocupa una superfície set vegades més extensa que la de la plaça projectada per Mora. En el següent plànol he marcat en color roig aquest gran «quadrilàter» del Parc Central i en color blau la frustrada plaça:
Vista aèria
El que no té remei és la prolongació de les Grans Vies prevista en el Pla de l’Eixample de 1907, més enllà de la plaça. En realitat, el Parc Central no aplega a les Grans Vies, bisellades en la intersecció. Entremig hi haurà el nou edifici de l’Estació Central. Encara hauria estat possible la unió de la Gran Via de Ramón y Cajal amb el carrer de Filipines i l’avinguda Ausiàs March, que en són la prolongació. Si bé els eixos respectius no coincideixen del tot ni tampoc les amplades (50 metres en la Gran Via i en el carrer de Filipines i 65 metres en l’avinguda Ausiàs March), les alineacions de les dues últimes deriven sens dubte de les del Pla de Mora. No obstant això, qui hi circula no és conscient que recorre la virtual prolongació de la Gran Via. Si no s’ha parat mai a observar un plànol de la ciutat, és impossible d’adonar-se’n. La urbanització d’aquesta avinguda es justifica per coincidir amb l’eixida cap al sud de la ciutat i com a tal la identifiquem. Només 250 metres la separen de la Gran Via, però de cap manera percebem aquesta virtual continuïtat, que mai no serà. Pel que fa a la prolongació de Germanies no en queda ni rastre, cap alineació residual, res de res —potser el tram central del carrer del doctor Gil i Morte?
La intersecció entre les dues Grans Vies i entre els dos ramals de Trànsits tampoc no es farà com va preveure Mora, en angle recte. El projecte del Parc Central preveu la connexió de les dues rondes a peu pla, segons sengles trams girats 45° respecte als eixos de les Grans Vies i Trànsits. Aquesta no és altra que la solució proposada als anys quaranta i cinquanta, la qual preveia la demolició de l’estació del Nord i la plaça de bous. Recordem la proposta de Fernando M. García-Ordóñez de l’any 1959:
Proposta de García-Ordóñez, 1959 | Arxiu Històric de la Generalitat Valenciana
Era —i és— la millor solució des del punt de vista del trànsit rodat. Arrodonits, són els recorreguts que segueixen el túnel de les Grans Vies i el pont de Trànsits. El nou Parc Central no els posa en qüestió. És una premissa «tècnica» indiscutible. En realitat, el projecte del Parc Central no posa en qüestió res. Tot està dat i beneït. Totes les decisions importants ja han estat preses. Resta només reomplir amb vegetació l’espai residual que en resulta. Pot semblar injust qualificar de «residual» un espai de tan considerable extensió, però no em referesc a la seua escala sinó a la seua concepció. Un jardí petit pot no ser residual, si té a veure amb una concepció urbana, si és alguna cosa més que l’espai que resta una vegada descomptades les calçades de circulació rodada, com és habitual en tants jardins de València. Un gran jardí pot ser residual en aquest sentit i no és necessàriament una desqualificació. El Parc Central és «residual», per a bé o per a mal. Per això van encarregar el projecte a una arquitecta paisatgista, Kathryn Gustafson. El seu equip va guanyar el concurs de 2011. No calia més urbanisme que aquest. Es tractava de dissenyar un paisatge, no una solució urbana, que ja ningú no qüestiona. En el web de Valencia Parque Central, se’ns diu que «és un parc per a la gent, en què predominen el verd i el blau; clarament paisatgístic, inspirat en l’entorn de València, orgànic, utilitzant plantes i aigua i aprofitant els elements protegits.» El paisatge i la inspiració, doncs, en són elements claus. I també que el projecte «s’inspira en l’aigua, en el reg, en el Túria, el mar, l’Albufera, l’horta.» El to líric encara puja uns quants graus més amb el lema del projecte —Aigua plena de Seny— i amb els noms dels diferents espais: el Jardí dels perfums, la Plaça de les Arts, l’Horta jardí, el Jardí dels xiquets… Som més a prop de la poesia que de l’urbanisme.
Si el Parc Central no és residual del tot és perquè la delimitació del seu àmbit replica parcialment la idea de Mora. Però el projecte de Gustafson deixa al marge completament aquests antecedents. No és part del seu tema. La presentació de la proposta inclou un esquema on es justifica el Parc en el seu context urbà:
Concepte del Parc Central
S’hi veuen moltes fletxes que «demostren» la integració del nou Parc en la ciutat. És fàcil dibuixar fletxes, i barat. El que interessa subratllar ara és que, entre tantes fletxes, no n’hi ha cap en la direcció de les rondes de les Grans Vies i Trànsits, les quals són precisament les que emmarquen l’actuació en la trama urbana. Ben fet? Mal fet? Jo m’incline per pensar que és un error, perquè la continuïtat urbana és una qüestió clau en l’evolució de la ciutat. No parle d’això que se’n diu la memòria històrica —arqueològica—, sinó del fet de la transició entre diferents etapes. Els projectes que no tenen en compte els antecedents solen restar inacabats o completament desvinculats de la ciutat. El tema del projecte del Parc Central no és un tema urbà. És el tema de la natura, de la vegetació, de la sostenibilitat, de la renaturalització de la ciutat, de la superació del contrast i oposició entre la ciutat i la natura… És un projecte «per a la gent», per a les persones —per a qui, si no? Ja he explicat què en pense de tot això. Ara bé, són 23 hectàrees d’esplai. No és poca cosa. Aprofitem-nos-en, doncs, que la primera fase s’ha executat i ja ens hi podem passejar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada