Els jueus abans de la Devastació

D’autèntic descobriment per al públic lector català s’ha de considerar El jueu errant ha arribat, d’Albert Londres (1884-1932), un dels fundadors del periodisme d’investigació, que acaba de publicar l’Editorial Afers. Figura molt reconeguda a França, Albert Londres dóna nom al premi de periodisme més important d’aquest país, que ve a ser l’equivalent francès del Pulitzer. El jueu errant ha arribat, la seua obra mestra, recull una sèrie de vint-i-set reportatges apareguts a Le Petit Parisien el 1929 sota el títol Le drame de la race juive: des ghettos d’Europa à la terre promise, publicats el 1930 en forma de llibre. El vaig començar a llegir de matí, abans de fer altres coses que portava entre mans. Ja no vaig fer res més. Abans de dinar ja l’havia acabat.

El jueu errant ha arribat és el resultat d’un llarg viatge que va fer Londres per descriure i examinar la situació dels jueus al món, especialment a l’Europa oriental, a l’època dels primers assentaments i també de les primeres massacres a Palestina. Josep Gisbert, en l’epíleg que ha redactat per a aquesta edició, assenyala que aquest llibre «ofereix una perspectiva inestimable del període previ al naixement de l’Estat d’Israel i de les lluites contínues que han assolat la regió del Pròxim Orient de llavors ençà. Albert Londres, de fet, preveu la imminència del conflicte tràgic entre àrabs i jueus». Actualitat a banda, és un retrat en viu d’un món i d’una Europa que ja no existeix.

Escrit amb un estil molt efectiu, de frases curtes, el·líptic i concís, de tant en tant recorre a una metàfora sorprenent per la seua precisió. Així descriu l’efecte que li produeix una casa jueva: «Et fa tant l’efecte de ficar-te en un quadre de Rembrandt que t’atures per no estripar la tela.» Del cementeri jueu de Praga, en diu que «no és pas un lloc de repòs, sinó un tumult macabre». En el recorregut pels països de l’Europa de l’est, hi apareix, com un motiu insistit, la figura d’un jueu vestit amb el caftà negre, sol, enmig de la neu, que Londres compara a un xiprer o un corb.

Els reportatges segueixen una direcció d’oest a est, i acaben a Palestina. Londres centra l’atenció en els jueus de l’Europa central i oriental, que ell anomena hebreus enfront dels israelites, els jueus assimilats a les societats dels països de l’Europa occidental. Hi ha dues característiques que destaca Londres d’aquests jueus hebreus. En primer lloc, contra el tòpic antisemita, la misèria tràgica d’una gran part d’aquesta població. Una misèria dominada per la fam i el fred. Londres va visitar les cabanes d’alguns poblats jueus. Amb una temperatura de vint graus sota zero, els infants menuts anaven vestits amb una camisa i prou. Els més grans s’aplegaven no pas al voltant d’una estufa, sinó d’un llibre: «Per no tremolar tant de fred, tremolaven de pietat sobre el Talmud. […] Mentre els ulls em miraven, els llavis continuaven mastegant les santes paraules.» I a més del fred i la fam, una pudor nauseabunda, la pudor de la misèria absoluta, definitiva, «una pudor de cadàver florit macerat amb suc de ceba».

A la fam, al fred i a la pudor, s’hi afegia l’espectre del pogrom, que rondava per Transsilvània, per Bessaràbia, per Ucraïna. Sense ell, no s’entendria «la mirada inquieta dels jueus d’aquesta Europa, la seva actitud poruga, l’esquena encorbada, l’amor pels carrerons sense sortida, ni per què, als carrers, s’arramben a les parets i parlen fluixet, ni la seva curiositat temorosa i vigilant. A la més petita cosa, tenen la reacció d’un criminal que sent que truquen a la porta. De fet, tots, en aquests països, senten el pes d’un crim: el de ser jueu». La seua vida era un infern. Tots desitjaven fugir, però no era tan fàcil. En el moment en què Londres escriu aquests reportatges, el Canadà i els Estats Units havien barrat les portes a l’emigració jueva, i els altres països occidentals hi posaven condicionants i impediments diversos.

Però en aquest món hi havia aparegut de feia poc un element nou: el sionisme. Londres contraposa d’una manera efectista el jueu tenallat per l’espectre del pogrom i per la mentalitat del gueto al nou jueu sionista. Aquest «no té el pit enfonsat; es posa dret, orgullós de les seves espatlles. Quan travessa els carrers, no mira guerxo a totes bandes apressant el pas». Londres va conèixer un jove sionista que feia propaganda per la causa. Exasperat, s’exclamava: qui els ha ficat el Messies al cap? De tant esperar-lo faran que els degollin a tots. Són com els habitants de Stromboli que esperen l’erupció! De tota manera, l’emigració i l’establiment a Palestina no era gens fàcil. Molts dels jueus que hi van emigrar en van tornar al cap de poc. Una dona jueva va dir a Londres que Palestina estava molt bé per als molt rics o per als molt pobres, els qui no hi tenen res a perdre i els qui ja no tenen necessitat de guanyar més.

Albert Londres no dissimula la seua admiració pel sionisme. Llegiu, si no, aquestes línies sobre Tel Aviv: «On hi havia la duna va sorgir la ciutat. El taronger va créixer en la terra roja. El card es va esvanir davant el blat. La mòmia de Palestina es va alçar a poc a poc!» Però manté una actitud imparcial. També escolta i exposa les raons dels àrabs, que van denunciar com un frau considerar Palestina el bressol dels jueus, i van acusar Europa d’encolomar-los un problema que no era seu i que ells no havien creat. A banda d’aquestes raons, els àrabs palestins només contemplaven una solució: liquidar tots els jueus establerts a Palestina. I de seguida es van posar mans a l’obra. El reportatge que va escriure Albert Londres sobre els pogroms d’Hebron i Safed, del 1929, és esfereïdor. Poc després d’aquestes matances, Londres va objectar a un notable àrab que no podien matar-los tots. Eren cent cinquanta mil, li va dir, i els caldria molt de temps. Aquell li va contestar, amb una veu molt suau, que no, que amb dos dies en tindrien prou per a rematar la feina. Londres li va observar que potser presumien de les seues forces i, sobretot, que no tenien en compte un fet: «els nous jueus no es deixaran matar.»

El lector farà bé de córrer a aconseguir un exemplar d’aquest llibre d’Albert Londres. Posats a fer, pot complementar-ne la lectura amb un altre, publicat pels mateixos anys, i que també pot llegir en català. Es tracta de Jueus errants, de Joseph Roth, editat per Adesiara. Els títols de tots dos llibres són semblants, igual que l’estil amb què estan escrits. Ara, Roth era jueu i descriu aquell món des de dins. Va detectar, com un sismògraf, el gran desastre que s’acostava. A diferència de Londres, Roth desconfiava del sionisme, que considerava un duplicat dels nacionalismes europeus, aliè, per tant, a la tradició i la cultura jueves.