Com escriure sobre una lectura

Carme Font dedica el primer capítol de Cómo escribir sobre una lectura, llibre publicat en la col·lecció Guías del escritor de l’editorial Alba, a una qüestió prèvia: com s’ha de llegir per tal de «mejorar el acto lector y la valoración crítica de este». L’autora hi exposa un refregit, de caràcter escolar, d’alguns punts en què cal fixar-se. Així, per a resumir l’argument d’una novel·la el lector ha de saber diferenciar entre l’inici, el nus i el desenllaç. Perquè no quede tan elemental, esmenta també la conveniència de situar l’argument d’una obra en algun arquetip de la literatura universal. N’esmenta cinc, un dels quals, que no coneixia, és el de la rebel·lió: «un ejemplo característico es Macbeth, de William Shakespeare.» He llegit Macbeth diverses vegades, però en això reconec que no hi havia caigut. A més de l’argument, quan d’una novel·la es tracta, el lector ha de parar una atenció especial als personatges. L’autora recomana «fijarse en sus rasgos de caracterización, es decir, los atributos físicos y psicológicos que definen a esos personajes creados por el autor». Una mica abans ha observat que «hay personajes que nos caen bien y otros mal, sin saber muy bien por qué».

Crida l’atenció la tendència que mostra l’autora a enunciar obvietats. Segurament, considera que no ho són per als lectors. La qüestió més complicada del que sembla, perquè sovint es fa difícil diferenciar les obvietats de les nicieses. Així, amolla amb aplom aquest comentari sobre l’evolució dels personatges d’una novel·la: «Por ejemplo, en una obra en la cual se narre la transición de un personaje adolescente a la edad adulta, este hablará, pensará, reaccionará y se comportará de forma marcadamente distinta según el momento.» I rebla el clau advertint el lector que «no son admisibles las incoherencias de caracterización. Por ejemplo, un personaje que al principio se nos describa como rubio, y luego aparezca como un “hombre moreno”». Ja estem avisats. Sembla que Carme Font confon la divulgació amb la simplificació i, com que cap avall tot fa baixada, la simplificació esdevé en més d’un pas pura i simple degradació. Com si pensés que s’adreça a uns lectors que tenen les facultats mentals disminuïdes.

Les obvietats o les nicieses van de bracet amb el castellà postís que es gasta, combinant expressions despenjades, col·loquials, amb unes altres d’engolades o una mica ràncies, com ara «todo protagonista de una obra de ficción que se precie…», «imbuirse en la lectura…» En un altre pas, parlant de la necessitat d’identificar el tema d’una novel·la o d’un assaig, observa amb desimboltura que «hay libros en los que es muy sencillo ver el tema, porque salta a la vista».

A l’hora d’explicar com s’escriu, o com s’ha d’escriure, una ressenya literària, no es calfa el cap i ens recorda que, igual que en la novel·la i en l’assaig, la ressenya s’estructura en planteamiento, argumentación i conclusión, encara que alguns crítics alteren aquest ordre clàssic «recurriendo a un lenguaje informal o a una perspectiva original». En el cas d’un informe editorial, hi ha un «apartado delicado»: la valoració literària i comercial. El lector ha de posar una nota en l’informe de lectura, del 0 al 10. Carme Font, com a mostra d’atenció als lectors d’aquesta guia, recorda que «0 es la puntuación más baja, y 10 la más alta». Com a exemple d’un llibre que «no promete mucho a nivel comercial», per molt interessant i ben escrit que estiga, n’esmenta un sobre la pesca del bacallà a Finlàndia. En canvi, una obra històrica sobre l’última setmana de vida de Hitler, té molt més ganxo, perquè, com tothom sap, «la Segunda Guerra Mundial siempre atrae lectores».

No s’oblida d’assenyalar que els efectes d’un llibre podem ser molt diferents d’un lector a un altre. Una biografia sobre la mare Teresa de Calcuta pot simplement informar i entendrir un lector, però transformar la vida d’un altre, «quien a raíz de esa obra decida ingresar en una orden religiosa». Compte, per tant, amb la lectura de biografies sobre la mare Teresa de Calcuta.

En l’últim capítol, Reflexiones finales, Carme Font adverteix contra alguns hàbits desafortunats de lectura, que són signe de superficialitat. Com a exemple, esmenta el cas d’alguns descarats, que només llegeixen les pàgines d’una novel·la on hi ha escenes eròtiques i se’n boten alegrement totes les altres. D’això se’n diu anar al gra.

Com podeu suposar, he estat molt atent mentre llegia aquesta guia a trobar alguna indicació que facilités la meua feina de ressenyista. N’hi he trobada una que m’he apuntat de seguida. Es tracta de «la técnica de presentar información que después se niega, se contradice o se aclara al escribir una reseña: por un lado, se proporcionan datos objectivos de la obra, y por otro se matizan». Aquesta tècnica és molt útil, diu l’autora, «porque se matan dos pájaros de un tiro». D’això es tracta, doncs. A l’hora de fer una ressenya o el que siga, matar dos pájaros de un tiro és una cosa que no té preu.

Carme Font escriu en un pas del seu llibre que «todos los libros esconden una tensión. De lo contrario, el lector se aburre y cierra el libro». A veure, la veritat és que no he trobat gaire tensió en aquest llibre. Ara, no per això he tancat el llibre. I he de confessar que al final la lectura d’aquesta guia m’ha divertit i tot: he acabat llegint-la com una varietat de la literatura còmica.

Repasse d’esma el llibret de Carme Font i em criden l’atenció aquestes dues recomanacions: «en una reseña conviene no excederse en los comentarios personales que no se demuestran. De lo contrario, ese comentario se convierte en un hecho discutible, no en una impresión profunda» i «una reseña debe ser justa y respetuosa, nunca maleducada». Ai, ai, em sembla que millor no continue i ho deixe aquí. Bon Any tingueu!

(Publicat a Blog de l'Escola de Llibreria.)