L’any passat es va publicar una nova edició en català de la novel·la Ànimes mortes, de Gógol, ara traduïda per Arnau Barios. Enric Iborra li va dedicar una entrada del seu blog. El va entusiasmar tant, que li’n va dedicar una segona. I sospitem que reincidirà, després de deixar-la «reposar un temps».
És una novel·la amb tan gran diversitat d’episodis i personatges que de vegades ens quedem amb les ganes de continuar llegint algun dels que apareixen i desapareixen per deixar pas a un altre. En un d’aquests episodis breument apuntat, el protagonista visita la hisenda del terratinent Sobakèvix, a la recerca d’ànimes mortes. En acostar-se a la casa principal, el narrador explica: «Es notava que, mentre la construïen, l’arquitecte no havia parat de batallar amb el gust de l’amo. L’arquitecte era escrupolós i volia simetria, l’amo volia comoditat, i això, pel que es veia, l’havia dut a tapiar totes les finestres d’un cantó i a obrir-ne, en canvi, una de petita que devia fer falta en algun quarto fosc. De la mateixa manera, per molt que l’arquitecte s’hi hagués esforçat, el frontó no quedava al mig de la casa perquè l’amo havia fet retirar la columna d’una punta i, en conseqüència, no n’hi havia quatre, com era la idea, sinó tres. Envoltava el pati un reixat de fusta, fort i exageradament gruixut. El propietari semblava capficat perquè tot tingués solidesa.» El narrador no en diu més i passa a una altra cosa. Què no hauria donat jo per poder llegir les trifulgues entre el senyor Sobakèvix i el seu arquitecte! L’episodi m’ha recordat les peculiars relacions que explica Tolstoi, a Guerra i pau, entre el vell príncep Bolkonski i el seu submís arquitecte. El del terratinent Sobakèvix, segons sembla, no ho era tant, i presentava batalla incansablement al seu client. Quin gran disgust quan es va veure obligat a eliminar una de les columnes del pòrtic d’entrada! Tothom sap que un pòrtic com cal ha de tenir un nombre parell de columnes. Eliminar-ne una de les quatre previstes havia de ser necessàriament dolorós per a l’arquitecte. Equivalia a mutilar irreparablement el seu pòrtic tetràstil. S’hi hagué de conformar. Qui hauria dit llavors que, un segle després, els arquitectes postmoderns jugarien a fer-se els cínics i projectarien pòrtics en façanes simètriques amb un nombre senar de columnes! Amb la conseqüència que el pilar central quedava davant de la porta. A València en tenim alguns exemples.
Les relacions entre els arquitectes i els seus clients han estat sempre difícils. Han oscil·lat entre la submissió de l’arquitecte a l’irascible Bolkonski i la prepotència —relativa— de les grans estrelles d’avui. En general, el client ha guanyat sempre la disputa i l’arquitecte hi ha acotat el cap. Per ser justos, si el resultat no ha estat bo, les culpes es poden repartir equitativament. Els arquitectes volen art. Els clients, funcionalitat. O la idea que se’n fan, sovint contaminada per l’estètica. Per això sovint se’n penedeixen, quan ja no hi ha remei, perquè la idea de la comoditat és també molt relativa. En algunes ocasions, la batalla ha quedat en taules. Molt probablement va ser el cas de les finestres tapiades de la casa del terratinent Sobakèvix. Obrir una porta o una finestra en un mur quan cal il·luminar i ventilar una estança, o tancar-la quan ja no serveix, és una pràctica molt natural en l’arquitectura de totes les èpoques. El problema es va plantejar quan, enfront del client, va aparèixer un arquitecte que volia simetria. Aleshores ja no era possible obrir o tancar buits en funció de les necessitats més prosaiques. Calia respectar la simetria. Tant se val si parlem d’una simetria explícita com d’un ordenament compositiu a partir d’altres premisses estètiques. De fet, quan l’arquitectura moderna va anatematitzar la simetria, el conflicte no va desaparèixer. Ara la «simetria» era una altra, era «le jeu savant, correct et magnifique des volumes assemblés sous la lumière»: «simetria», al capdavall.
Les finestres tapiades de què parlem no són finestres que s’han cegat d’acord amb les necessitats canviants al llarg de la vida útil de l’edifici, sinó finestres projectades originalment d’aquesta manera. Les haureu vistes alguna vegada als xalets construïts per la burgesia de principis del segle XX. Ací en teniu un exemple, a Navaixes, l’Alt Palància:
Xalet a Navaixes (l’Alt Palància)
Sempre m’ha sorprès la candidesa d’aquesta solució al conflicte entre el client —un criminal— i l’arquitecte —un cretí—, entre la funcionalitat i l’estètica. El client necessitava un pany cec en la paret de l’estança interior i l’arquitecte volia embolcallar l’edifici amb art. Tots contents. Sempre m’ha semblat una solució absurda i, alhora, n’he envejat la naturalitat. Ni el client ni l’arquitecte hi han vist una incongruència, ni un problema irresolt. Al contrari, aquesta era la solució. En definitiva, què té a veure la simetria amb el programa funcional d’una casa? O és que hi ha alguna connexió secreta, biològica, entre l’una i l’altra? És impossible encaixar la vida en els esquemes de l’art. L’arquitectura és el terreny on es fa més evident el conflicte. El cas de les finestres tapiades demostra que hi ha una solució: al Cèsar, el que és del Cèsar, i a Déu, el que és de Déu.
Admirem l’arquitectura clàssica, ordenada segons principis i proporcions immutables, i admirem l’arquitectura popular, amb el seu encantador desordre, fruit de mil circumstàncies i atzars. Però aquella pot caure del costat de la fredor, de la rigidesa; aquesta, del costat de la indolència. Ni l’art a seques, ni la natura —la vida— en brut. Per això, quan el protagonista d’Ànimes mortes, en una altra de les seues visites, es troba davant el gran jardí del terratinent Pluixkin, en altre temps esplèndid i avui abandonat, el narrador observa: «En fi, tot tenia aquella gràcia que no poden crear ni l’art ni la natura per separat, però que es dona quan s’uneixen tots dos, quan la natura passa el seu cisell definitiu per damunt de l’obra de l’home, sovint amuntegada sense solta, i n’alleugereix les moles feixugues, o elimina una regularitat massa crua de percebre, tapa els forats miserables que deixen al descobert la nuesa de l’esquema i insufla una escalfor meravellosa a tot el que ha estat concebut en la fredor de la mesura, l’ordre i la netedat.»
(Publicat a La Veu del País Valencià.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada