dimecres, 13 d’octubre de 2010

Em dic Ningú, i Ningú m'anomenen

Les aventures d’Ulisses al país dels ciclops és segurament el relat de l’Odissea en què les qualitats proverbials d’Ulisses com a personatge es mostren d’una manera més oberta i més plena. La curiositat, en primer lloc, que el porta a voler conéixer els ciclops, malgrat el perill que això implica, i també, l’astúcia, que el fa capaç de tenir tota una sèrie d’idees brillants per escapar de Polifem.

Tancats a la cova d’aquest monstre, que comença a devorar alguns dels seus companys, Ulisses li ofereix vi perquè tinga una digestió més plàcida. Polifem, és clar, s’emborratxa i s’adorm, moment que aprofita Ulisses per clavar-li una estaca incandescent al seu únic ull. L’encega en lloc de matar-lo, perquè si l’haguera mort no hauria pogut apartar la pedra enorme que barrava l’entrada de la cova. Abans, ja l’havia enganyat dient-li que s’anomenava Ningú. Així, quan els crits de dolor de Polifem atrauen els altres ciclops a la vora de la cova i li pregunten què li feia mal, en respondre’ls que Ningú l’ataca, se’n van prenent-lo per boig. A l’alba Polifem enretira la pedra per fer-ne sortir el bestiar mentre el va palpant per comprovar que els aqueus no fugen. Però Ulisses i els seus aconsegueixen escapar ocults sota el ventre dels animals.

Quan Ulisses afirma que “em dic Ningú, i Ningú m’anomenen”, a més de posar en pràctica una estratagema per enganyar Polifem, potser revela, paradoxalment, la seua personalitat més profunda: canviant i flexible. A diferència d’Aquil·les, l’heroi d’una peça, Ulisses s’adapta a les diferents situacions, per adverses que siguen, i busca solucions constantment. Ulisses no s’arma sempre com un guerrer, sinó que es disfressa si cal, com quan arriba a Ítaca. És l’heroi de les múltiples cares. “Em dic Ningú”, per tant, no apunta a una falta d’identitat, o a una identitat confusa i vacil·lant, sinó a la seua capacitat d’adaptar-se a les circumstàncies més diverses, al seu refús a enrigidir-se en un únic paper, previsible i immutable.

Una altra diferència amb Aquil·les és que Ulisses no busca la glòria, i si és un heroi ho és sovint malgrat seu. El que ell vol és tornar a Ítaca, una illa pobra, la seua, on té la dona i el fill. “Les seves aventures i les seves aventuretes”, com va remarcar Fuster, “li venien imposades per l’humor vel·leitós dels déus o per les xambes de la vida. Però la seva aspiració última, recalcitrant i indominable, era l’estabilitat domèstica, conjugal i plàcida”.

La llarga sèrie de peripècies que es narren en l’Odissea no ens han de fer oblidar un fet que és essencial: el viatge d’Ulisses a Ítaca és un viatge de retorn. I quan hi arriba, ho fa adormit, detall que obsessionava Carles Riba. El retorn adormit a la pàtria simbolitza, en un nivell profund, una mena de retorn a les arrels subconscients de l’ànima, al que és essencial. És molt fàcil perdre’s i oblidar, o oblidar-se. Aquest és el gran perill, més que no els ciclops o els lestrígons, a què ha d’enfrontar-se Ulisses constantment durant el seu viatge.

Un personatge com Aquil·les no té lloc en l’Odissea. Encara fa, però, una breu aparició en el cant xi, que porta per títol La consulta dels morts, en què Ulisses parla amb algunes ànimes difuntes. Quan Ulisses el veu, se li adreça falaguer i li diu:

-Aquil·les, mai no s’ha vist ni es veurà qui t’iguali en ventura.
Car abans, quan vivies, nosaltres, els d’Argos, t’honràvem
Com un déu; ara que ets ací, ets tu qui domines
Sobre els difunts; per això, d’ésser mort no et dolguis, Aquil·les!


I Aquil·les li respon:
-No em vulguis consolar de la mort, Ulisses esplèndid!
Preferiria servir de llogat a la gleva d’un altre,
d’un senyor sense herència, que a penes tingués per a viure,
que no pas ésser el rei de tots els morts que finaren.


Cap referència a l’ideal heroic. Únicament, l’enyor desolat de la dolcesa de viure, del simple fet de respirar i de sentir-se viu. La resposta d’Aquil·les a Ulisses, de tota manera, si recordem la concepció que es tenia en la cultura grega antiga de la vida després de la mort no és gens sorprenent. La majoria dels grecs antics pensaven que si l’home o la seua ànima sobrevivia d’alguna manera després de la mort, la ultratomba no podia ser res més que un món tenebrós i amb molt poques semblances amb la terra sòlida que havia abandonat. L’ànima podia sobreviure el cos, però en una forma opaca i sense forces, com una ombra. Aquest destí llastimós dels morts a l’Hades em fa la mateixa impressió que les fotografies dels difunts que de vegades es posen a les làpides dels nostres cementeris, cada vegada més difuminades pel sol, mig esvaïdes, igual que el seu record entre els qui els van conéixer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada