Xavier Sala i Martín com a escriptor

Molta gent el coneix per les seues jaquetes llampants o per haver format part de la junta directiva del Barça presidida per Joan Laporta. Però Xavier Sala i Martín és també professor d'economia de la Universitat de Columbia, professor visitant de la Universitat Pompeu Fabra i un dels economistes més prestigiosos del món. Al costat del seu treball com a professor, Xavier Sala i Martín intervé assíduament en els mitjans de comunicació, amb articles i entrevistes en què tracta temes d’actualitat relacionats preferentment, però no exclusivament, amb l’economia.

No és la meua intenció, ara, de resumir ni, menys encara, de discutir els punts principals de les tesis defensades per Xavier Sala, sinó de comentar les seues qualitats com a escriptor. La lectura dels articles que publica en els mitjans de comunicació, amb un estil vivaç i àgil, és sempre una font de sorpreses, d’enfocaments inesperats, d’imaginació i d’intel·ligència a l’hora de tractar qualsevol tema. De claredat i habilitat expositives, també. I això contrasta amb la majoria d’articles d’opinió sobre temes d’actualitat, en què, només veient-ne el títol i qui el signa, ja saps què t’hi pots trobar: està a favor o està en contra. Al final de la lectura som on érem, i ni tan sols ens hem divertit.

Molts dels articles de Xavier Sala i Martín es poden consultar online. Jo us en voldria recomanar un llibre, Economia liberal per a no economistes i no liberals, que n’ofereix una tria variada i representativa, com ara el que porta per títol Cap on va la borsa?, en què explica amb gran claredat un fenomen tan incomprensible i esotèric per als mortals com les caigudes i pujades de la borsa.

En aquest article Xavier Sala introdueix el tema que vol tractar (“Per què els grans inversors venen, de sobte, milions d’accions, la qual cosa precipita caigudes de la borsa?”) a partir d’una dita popular, concretament la dita castellana ¿Dónde va Vicente? Donde va la gente. Aquesta dita, a més de la seua funció introductòria, suggereix d’entrada una primera resposta. Tot seguit, Xavier Sala estén el tema plantejat —les caigudes de la borsa— a una altra situació que no té a veure amb l’economia, però en què actua el mateix principi: quan anem a sopar, com a turistes, en una ciutat desconeguda. De la mateixa manera que és difícil de saber quin restaurant és bo en una ciutat on acabem d’arribar i ens guiem per si està ple o no, pel que fa Vicente, també és dificilíssim preveure el futur d’una inversió, perquè ningú no coneix tots els factors que intervenen en l’èxit o en el fracàs d’aquesta. Aleshores molts inversos fan com Vicente: compren o venen perquè els altres també ho fan.

El paràgraf penúltim està dedicat a contestar les perplexitats del lector, que Xavier Sala preveu i s’apressa a aclarir: “Al lector, tot això li pot semblar una mica estrany, perquè és natural pensar que els inversors saben el que fan”. Però “guanyar diners i saber el que s’està fent són dues coses diferents”. Amb un punt de sarcasme, concreta: “també hi ha molta gent que ha guanyat molts diners jugant a la loteria i ningú no els considera experts a triar números.”

L’últim paràgraf és l’únic on hi ha una referència acadèmica o tècnica, concretament a un llibre de Bob Shiller, professor de la universitat de Yale. La frase final de l’article remet a la primera i tanca la forma del text d’una manera perfecta.

El model de llengua utilitzat per Sala i Martín es manté en un registre estàndard molt transparent. La sorpresa i l’efecte del seu estil es basa en la contundència de l’argumentació, que avança sovint a partir de preguntes. Aquestes preguntes, que reprodueixen o anticipen les del lector, donen al text una forma de diàleg i, alhora, d’enquesta o d’indagació. En les respostes hi ha sempre una voluntat de situar el pensament i el debat en un pla concret, de desfer fum i confusions. (Vegeu, si no, un altre article brillant en què refutava les acusacions de dèficit que l’actual directiva del Barça atribueix a la junta presidida per Joan Laporta.)

Molt sovint es tendeix a identificar, ingènuament, “escriptor” amb “literat”, i aquest últim amb “novel·lista” o “poeta”. És una mostra més de l’error per antonomàsia, que consisteix a prendre la part pel tot. Els literats no són sempre els qui pensen millor ni, per tant, els qui escriuen millor. Els articles de Xavier Sala i Martín són una prova d’aquesta veritat.