dimecres, 9 de febrer de 2011

Un assaig de Josep Iborra sobre la Il·lustració

"Tout est dit..." Amb aquests mots comença La Bruyère Les Caractères. Hi expressa el convenciment que ja no podia, en el moment en què es posa a escriure, aportar res de nou. Aquesta convicció no li va impedir començar a treballar en la redacció de la seua obra, cosa que pot semblar poc conseqüent. Deixar caure, d'entrada, que tot està dit i, no obstant, decidir-se a parlar resulta desconcertant. La ploma a la mà, què podia escriure que no fos una pura reiteració del que ja s'havia escrit? Quant al lector, és una invitació a no seguir llegint...

Però, ja se sap, la literatura és literatura, i La Bruyère comença amb un bon cop de retòrica per tal de guanyar-se astutament l'atenció del lector. ¿No és un bon truc per seduir-lo l'audàcia de presentar-li un llibre posant-hi per davant que no dirà res de nou? Potser era modèstia —qualitat sempre valorada— de l'autor, o una exageració, o una forma de no decebre ningú, o d'intrigar-lo per veure com s'ho apanyava per interessar, malgrat tot, el lector.

Al marge d'aquestes matisacions, hi ha en la frase de l'escriptor francès una actitud sincera, que formulava clarament la situació històrica en què es trobava: el punt d'inflexió de la civilització clàssica, el seu moment daurat i madur. El Renaixement havia acabat la digestió de la cultura dels antics i les grans monarquies, ja ben consolidades, reconeixien en la persona del Rei un símbol fulgurant. I La Bruyère s'hi troba bé, com un hereu segur, acomodat. Malgrat que “on vient trop tard” —com diu amb una mica de malenconia—, tenia el privilegi de sentir-se sobre una base sòlida i ben establerta. Tot estava explorat, verificat, classificat; no quedava cap zona obscura per aclarir ni cap rectificació important a fer-hi. Tot es trobava al seu lloc, i això és el que ell, testimoni d'un moment cultural brillant i assossegat, volia dir amb la seua frase sumària.

No vull insinuar que fos un conformista, ni que es trobés completament a gust en la seua societat. De fet, va criticar durament les injustícies que la minaven i ell mateix les va sofrir amb amargor. Ara, això era una altra qüestió, que tampoc no era nova. És en l'ordre de la cultura on ell es situa amb el seu famós mot. Segurament, per a ell hi havia enigmes, però quedaven fora de la possibilitat de ser dits. A més, no el temptaven ni el pertorbaven. Pel que fa a tot allò que era essencial per a un esperit cultivat, se n'havien tocat ja els límits, dins els quals no es podia fer altra cosa que treballar per la seua conservació i perfeccionament. Res d'inèdit podia ja ser expressat.

És cert que, en aquell temps, la revolució científica estava en marxa, i que el mateix La Bruyère se'ns presenta com un aficionat a l'astronomia. Ara bé, les "novetats" dels científics no qüestionaven el seu punt de mira, que era el d'un humanista, i l'humanisme s'havia tancat, rodó i acabat. En definitiva, per a qui considera les coses des d'aquest angle, la ciència afecta el món de la matèria, no el de l'esperit i de la seua tradició cultural, la dels valors de l'home de lletres.

Potser el "tout est dit" apuntava, també, a un blanc més concret, que dóna un sentit complementari a la seua frase. Amb ella, s'aferma contra els qui començaven a sabotejar el dipòsit cultural en nom de la modernitat. Per aquells anys, precisament, es va encendre la polèmica entre els "antics" i els "moderns". Apuntar-se a la superioritat dels novatori era posar en entredit la convicció de La Bruyère i dels qui pensaven com ell. Des d'Holanda es va llançar la rèplica més contundent: "proteste contra totes les veritats", va escriure Bayle, i posà en acció la seua protesta en els articles del seu Diccionari històric i crític. Tot no estava dit o estava mal dit. Els philosophes no creuran ja que hi han arribat trop tard, i cada nova quinta es mobilitzarà per refutar d'una manera o altra el tòpic de l'autor de Les Caractères.

Un altre intent en contra el va protagonitzar el marqués de Sade amb un mot subversiu: Tout dire! Aquesta consigna no apuntava d'una manera específica a la possibilitat de formular coses abans ignorades, sinó a l’exigència de parlar de tot el que no es volia parlar. El "tot" de La Bruyère estava limitat per unes convencions culturals, socials i morals. El camp, així acotat, estava més conreat, més "dit" i repetit. En aquestes condicions quedaven moltes coses, que s'havia decidit silenciar o deixar fora del que estava permès. El diví marqués afirma la urgència i la necessitat absoluta de dir l'interdit vigent amb una revolta de la paraula, que havia de retornar-li tots els seus poders d'una manera total amb totes les competències, obrint així nous horitzons. Tout dire! era el mot explosiu amb què feia miques el de La Bruyère, alhora que desafiava, així, la seua classe social, els seus tabús, el seu bon gust, les seues regles.
En la direcció estètica, la rèplica la va formular Baudelaire quan escrigué que calia capbussar-se "au fons de l'inconnu pour trouver du nouveau". Era una possibilitat per escapar a la repetició o al silenci.

Naturalment, n'hi ha una d'altra, sovint practicada: si tot està dit, doncs, diguem-ho a l'inrevés. O repetim-ho...

Josep Iborra, Breviari d’un bizantí. Arola Editors.

1 comentari:

  1. Llegir Josep Iborra és el millor homenatge. Un home de principis, de conversa amable i intel·ligent, de somriure afable... Un record des de les seues paraules.

    ResponElimina