4.2. Romanticisme europeu

Ací teniu el tema 4.2. Romanticisme europeu. Potser m’ha eixit una mica dens. Vull dir que s’hauria de desenvolupar i matisar més.

En les classes que hem dedicat al romanticisme, la veritat és que hem parlat més de pintura i de música que de literatura. La diferència entre el classicisme i el romanticisme com a moviments artístics la vam plantejar, inicialment, a partir de l’audició comparada d’un moviment d’una simfonia de Haydn i de l’obertura Coriolà de Beethoven. Després vam projectar en la pantalla alguns quadres de David i d’Ingres, d’una banda; de Delacroix, de Géricault, de Goya i de Turner, de l’altra.

La literatura romàntica la vam il·lustrar a partir d’una selecció mínima de textos, començant per alguns fragments del Werther de Goethe. Els alumnes es van quedar una mica sorpresos quan els vaig contar que arran de la publicació d’aquest llibre va augmentar de manera notable l’índex de suïcidis a Europa. Un exemple més de la influència dels llibres en la vida, tema central de Don Quixot i de Madame Bovary.

Curiosament, la redacció del Werther va servir a Goethe per a alliberar-se del romanticisme. Amb el Werther va empudegar tota Europa, però per a ell va ser una mena de porga. Més endavant pronunciaria aquella màxima tan recordada: “Classicisme és salut. Romanticisme és malaltia”. Tota l’obra d’Eugeni d’Ors no és que un comentari o una aplicació d’aquesta fórmula. També, en part, la de Thomas Mann. Amb aquesta màxima Goethe apuntava i denunciava un aspecte particular del romanticisme: la relació de l’artista amb la societat. Aquesta relació, de sobte, ha esdevingut problemàtica i ambigua. L’artista romàntic se sent estranger entre els homes; és melancòlic, extremadament sensible, estima la solitud i les efusions sentimentals, sobretot aquelles que expressen una desesperació indefinida. L’artista romàntic rebutja la vulgaritat i el prosaisme del món de cada dia, però al mateix temps enyora o enveja l’existència més senzilla i més directa, més sana, de la gent normal. El verbalisme, el tuf a resclosit, el dolorisme i l’autocomplaença, eren alguns dels perills que Goethe va conjurar per a ell mateix escrivint Werther.

Un altre aspecte important del romanticisme és un sentiment més agut i patètic del temps. Com a conseqüència de les transformacions de la Revolució Industrial les coses quotidianes envelleixen ràpidament. El romanticisme descobreix la nostàlgia, com es descobreix la infantesa, que només viu en el record. Aquest aspecte de la sensibilitat romàntica el vam il•lustrar a classe amb un poema de Leopardi, A Sílvia. Els Cants de Leopardi els podeu llegir en català en una traducció excel·lent de Narcís Comadira.

Després del Werther hauríem d’haver llegit i comentat el Faust, però vaig adoptar la solució més fàcil i més realista de llegir només uns poemes solts de Goethe, aprofitant alguns dels que va musicar Schubert. Amb això volia apuntar també una altra qüestió: el romanticisme va donar els seus millors resultats en la música.

Alguns alumnes van sentir una certa inquietud, perquè els lieders de Schubert no van per a la selectivitat. Cosa que diu molt poc a favor de la selectivitat.

Vam sentir primer El rei de Thule, extret de la primera part del Faust. Podeu llegir-lo en la traducció de Feliu Formosa i sentir-lo en la veu de Christa Ludwig.

Der König in Thule
Es war ein König in Thule,
Gar treu bis an das Grab,
Dem sterbend seine Buhle
einen goldnen Becher gab.

Es ging ihm nichts darüber,
Er leert' ihn jeden Schmaus;
Die Augen gingen ihm über,
So oft er trank daraus.

Und als er kam zu sterben,
Zählt' er seine Städt' im Reich,
Gönnt' alles seinen Erben,
Den Becher nicht zugleich.

Er saß beim Königsmahle,
Die Ritter um ihn her,
Auf hohem Vätersaale,
Dort auf dem Schloß am Meer.

Dort Stand der alte Zecher,
Trank letzte Lebensglut,
Und warf den heiligen Becher
Hinunter in die Flut.

Er sah ihn stürzen, trinken
Und sinken tief ins Meer,
die Augen täten ihm sinken,
Trank nie einen Tropfen mehr.

El rei de Thule
Un monarca hi havia a Thule
que fou fidel fins a la tomba;
al llit de mort, la seva amiga
li va donar una copa d'or.

No la deixava mai de banda,
la buidava en tots els festins;
els ulls se li omplien de llàgrimes
cada vegada que hi bevia.

I quan va arribar la seva hora,
va comptar ciutats i reialmes
i ho cedí tot als seus hereus,
però no hi va ajuntar la copa.

Es va asseure a l'àpat reial.
envoltat dels seus cavallers,
a l'alta sala dels seus pares,
allí, al castell damunt el mar.

Allí s'alçà el vell bevedor,
begué el darrer caliu de vida
i llançà la sagrada copa
avall, a les profundes ones.

La veié davallar i omplir-se
i enfonsar-se al pregon del mar,
se li anaven tancant els ulls,
no begué mai més ni una gota.

Altre poema, potser el millor que mai va escriure Goethe, és la Cançó nocturna del caminant. Ací el teniu, també en la traducció de Feliu Formosa i en la veu de Hans Hotter.

Wandrers Nachtlied
Über allen Gipfeln
Ist Ruh,
In allen Wipfeln
Spürest du
Kaum einen Hauch;
Die Vögelein schweigen im Walde.
Warte nur, balde
Ruhest du auch.

Cançó nocturna del caminant
Damunt tots els cimals
hi ha repòs,
en tots els brancams
un hàlit
a penes sentiràs;
els ocellets callen al bosc;
espera, que aviat
també reposaràs.

Finalment, un altre lieder de Schubert, A la música, un homenatge molt inspirat a l’art romàntic per excel·lència. La lletra, fluixeta, no és de Goethe, sinó de Franz von Schober, un poeta i libretista que va col·laborar sovint amb Schubert. La traducció no és de Feliu Formosa, ho sent. Però el podeu sentir en la veu de Hans Hotter.

An die Musik
Du holde Kunst, in wieviel grauen Stunden,
Wo mich des Lebens wilder Kreis umstrickt,
Hast du mein Herz zu warmer Lieb entzunden,
Hast mich in eine Beßre Welt entrückt.

Oft had ein Seufzer, deiner Harf entflossen,
Ein Süßer, heiliger Akkord von dir
Den Himmel beßrer Zeiten mir erschlossen,
Du holde Kunst, ich danke dir dafür!

A la música
Tu, adorable, que en les hores fosques,
quan m’envoltava el brogit de la vida,
m’acaronares amb un amor càlid
i em vas conduir a un món millor.

Sovint, un sospir de la teua harpa,
una harmonia dolça i sagrada,
m’ha obert el cel d’aquell temps feliç.
Art adorable, gràcies per sempre!