dijous, 20 d’octubre de 2011

Relats de mites grecs

El món de la mitologia grega se’ns apareix sovint com una selva d’històries, de personatges i de motius que se’ns escapa i ens atabala. Hi ha el recurs, és clar, de recórrer als diccionaris, tant per a consultes puntuals com per fer-ne una lectura botant d’una entrada a una altra, cosa que resulta molt divertida. Segurament l’obra de referència és el Diccionari de mitologia grega i romana de Pierre Grimal, que podem llegir en català gràcies a Edicions de 1984. Molt més breu, però molt útil, és el Diccionari de mitologia grega i romana (Labutxaca) de Jordi Parramon. El mateix Parramon és autor d’una traducció en vers de Les metamorfosis d’Ovidi, esplèndida, d’una gran fluïdesa. Les metamorfosis és possible que siga la millor manera de familiaritzar-nos amb els personatges i els arguments de la mitologia grega i romana. Durant segles ha servit de manual de mitologia i de font d’inspiració d’escriptors, pintors, músics o escultors, i ha estat, fins fa molt poc, un dels llibres de lectura més habituals i més agradables de la literatura europea. 

A més dels diccionaris, en el mercat editorial hi ha molts llibres que recullen narracions d’alguns dels mites principals. En general, no m’agraden. Tendeixen a “embellir” i a retocar les històries, o a simplificar-les. Trobe especialment carregosos els autors que adopten un to gracioset per contar-nos la seua versió. 

De tota manera, hi ha algunes excepcions que val la pena esmentar, com ara Els mites grecs de Robert Graves (Los mitos griegos, 1. Alianza Editorial i Los mitos griegos, 2. Alianza Editorial). Borges, que va incloure aquest llibre en la seua Biblioteca personal, remarcava que «para casi todos los helenistas, sin excluir a Grimal, los mitos que registran son meras piezas de museo o fábulas curiosas y antiguas. Graves los estudia cronológicamente y busca en sus cambiantes formas la evolución de verdades vivas que no ha borrado el cristianismo. No se trata de un diccionario, se trata de una obra que abarca siglos y que es imaginativa y orgánica.» 

Una altre llibre sobre mitologia grega que m’agrada és Los héroes griegos de Karl Kerényi, editat per Atalanta el 2009. Aquest volum complementa un altre del mateix autor sobre els déus grecs. Especialista en llengües clàssiques i important estudiós de la mitologia i la religió dels grecs, Kerényi va voler compondre amb aquests dos volums una mitologia per a adults. Fins aleshores només hi havia grans manuals per a especialistes en estudis clàssics, o bé llibres de mites clàssics per a xiquets, refets i falsejats d’acord amb determinats punts de vista educatius. 

Kerényi va disposar deliberadament el seu text com una narració contínua. Hi va deixar de banda les anàlisis i les discussions de caràcter teòric a favor de la presentació pura i simple dels mites, interrompent el mínim el caràcter immediat del relat. La seua narració juxtaposa les diferents versions dels mites, sense prendre partit per cap. Així, en el capítol dedicat a Èdip, esmenta una versió segons la qual Èdip es va trobar amb Laios quan aquest anava acompanyat per la seua esposa Iocasta. El fill va matar el pare i es va apoderar de la mare, i amb ella va obtenir també el regne de Tebes. Unes altres versions parlen d’una segona esposa que va tenir Èdip, que es deia Eurigània. Aquest nom tan bonic vol dir “la que lluu alegrement des de lluny”. 

En el pròleg, excel·lent, a aquesta edició de Los héroes griegos Jaume Pòrtulas assenyala que els mites ens sedueixen i ens interpel·len, no sols pel seu indubtable encant narratiu, sinó també per la seua mateixa estranyesa i llunyania. El llibre de Kerényi combina en el seu relat les fonts de la tradició escrita i les imatges de la ceràmica i de l’art sepulcral, i la literatura amb la religió, amb l’antropologia i amb la història del pensament. 

Karl o Károly Kerényi, va nàixer el 1897 a Temesvár, l’actual Timisoara de Romania, en el si de la minoria hongaresa. Va morir el 1973 a Suïssa, on s’havia instal·lat el 1943 després que Hongria es convertís en un satèl·lit de l’Alemanya nazi. Va col·laborar estretament amb Carl Gustav Jung i va ser amic de Thomas Mann, l’obra del qual admirava profundament pel seu esforç per reconquerir una dimensió mítica per a la narrativa.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada