diumenge, 13 de novembre de 2011

Els poetes de la tardor

Ara, a Navaixes, la tardor deu tenir un perfil més acusat. A partir de migdia, els núvols s’agarbonen sobre Rascanya, i el vent arremolina i fa anar d’una banda a una altra la fullaraca groga. No hi ha ningú. La llum, de color de palla, concentra els colors, que al migdia ja no es desfan en una pasta. Entrada la vesprada, el verd dels pins s’enfosqueix i pren un to negrenc. De seguida la llum comença a agrisar-se i es farà de nit. 

Pense en Puixkin. Fa uns anys, l’editorial Pre-textos va publicar una antologia de la seua obra poètica, El habitante del otoño. El títol fa referència a un motiu insistit en la seua poesia: la preferència per la tardor: «S’acosta la tardor —va escriure en una carta—, és el meu temps favorit, en aquesta època la meua salut millora i arriba el moment en què les meues ocupacions literàries s’estimulen.»: 

amant sóc de l’estació, benvolgut lector, 
esplèndida és la seva bellesa calmada. 
Amb els seus colors d’adéu, l’esperit m’alegra. 

Gustav Klimt
La primavera, en canvi, llegim en l’Eugeni Onegin, l’entristeix i el desassossega: «Quina tristesa em produeix la teva arribada, estació de l’amor! Quina fosca torbació en la meva ànima, en la meva sang! Que consirosament que gaudeixo de la brisa que m’acaricia el rostre en la quietud del camp! ¿Pot ser que l’alegria em resulti aliena, i que tot el que és causa de goig i d’animació, tot el que exulta i brilla, esdevingui font de tedi i de malestar per la meva ànima, morta de fa temps, i que tot li sembli obscur? ¿Deu ser que, lluny d’alegrar-nos del retorn de les fulles que van morir a la tardor, pensem en la seva amarga pèrdua en tornar a sentir el murmuri dels boscos? ¿Que no ens podem estar de comparar en les nostres meditacions la resurrecció de la natura amb el pas dels anys, que no tornaran mai més?» 

El canvi que implica tot inici ens recorda, per això mateix, el seu caràcter transitori: en el principi es veu el final. La tardor, per contra, com que no promet res ni inicia res invita a la calma, a fer-ne balanç, a desistir. La seua “bellesa calmada” fa desaparèixer la inquietud o l’esmorteeix. Al mateix temps, el sentiment d’acabament confereix una tensió peculiar. Continue llegint Puixkin: 

Em commouen més les últimes flors 
i no les que verdes broten amb la primavera. 
Una evocació melancòlica elles 
inspiren amb misteriosa força. 
Així s’esdevé que un instant d’adéu 
roman viu i no l’estimada cita. 

Pense també en Carner, i en Josep Sebastià Pons, que també troben en la tardor el seu referent moral i estètic. En la poesia de Carner el mot tardor apareix en el títol de molts poemes i encara n’hi ha més que situen l’expressió del moment líric en aquesta estació de l’any: 

una mel sola fas de l’esperança 
i de l’enyorament. 

De Josep Sebastià Pons, el poema que més m’agrada o, com a mínim, el que recorde més sovint és Color de novembre

Quan l'aire afluixa els pins i fa girar
el bàlsam de la branca tenebrosa,
novembre, a la finestra pots mirar!
El cel és com un vidre rosa.

Teulats molls de claror, color de vi.
S'allisa una fumera esperitada.
La mar al vespre deu tenir
una profunda pau morada. 

L’últim vers em ve a la memòria de tant en tant d’una manera obsessionant. El morat, el color del raïm a punt de ser veremat, és un dels colors de la tardor i el trobem sovint en els poemes de Carner —«qui veiés una serra morada enllà de mi». En aquest poema de Josep Sebastià Pons la referència al color morat reprèn el “color de vi” del primer vers de l’estrofa i, unit a “pau”, ens recorda a més la connotació que té com a símbol, en la litúrgia cristiana, de la penitència: balanç i recolliment, doncs. L’adjectiu “profunda” també designa, com “morat”, una realitat física i una altra de moral. En el poema hi ha tres sostres superposats: el cel, els teulats i la mar. 

Josep Sebastià Pons era el poeta preferit de Josep Pla. En l’homenot que li va dedicar, Pla assenyalava que el que «és constatable és la inexistència en la seva obra d’elements d’interposició, vull dir que hom la llegeix i la veu com una perllongació intel·lectual del paisatge físic o humà que suscita —com una perllongació, sense solució de continuïtat, insensible, perfecta.» I encara: «Josep Sebastià Pons és un home d’una gran vida interior, immersa en la morbidesa oceànica del misteri d’aquest món, però enervada intermitentment per la recerca de l’adjectiu graciós i just.» 



Nota
Puixkin és un autor que ha estat relativament traduït al català. Cal esmentar, en primer lloc la traducció que va fer Xavier Roca-Ferrer d’Eugeni Onegin amb notes i comentaris. Està feta en prosa i des de l’anglès, però és excel·lent. 

En Edicions La Guineu, una editorial que crec que va tancar fa poc, hi ha un llibre de Joan Vallès, A.S. Puixkin. Perfil de poeta. Breu antologia poètica. Inclou un CD amb cançons de Puixkin musicades per diversos compositors russos: Glinka, Dargomijski, Cui, Rimski-Kórsakov, Viardot, Rachmaninoff i Sviridov. Les cançons són interpretades per la mezzosoprano Mireia Pintó, acompanyades al piano per Vladislav Bronevetzky i recitades al català per l'actor Jordi Boixaderas. Edicions La Guineu va publicar també, traduïts per Jaume Creus, els poemes narratius de Puixkin: El presoner del Caucas. Poltava. Els Zíngars. La font de Bakhtxi-Sarai. El genet de Bronze

El mateix Jaume Creus ha traduït una antologia poètica de Puixkin que amb el títol de Mentre visqui un sol poeta ha estat publicada per Edicions de 1984. I, en Adesiara, Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin / La dama de piques. Finalment, per a Llibres de l’Índex el Teatre complet, que inclou Borís Godunov, El cavaller avar, Mozart i Salieri, El convidat de pedra i Banquet en temps de pesta.Obres inacabades: La Rusalka i Escenes del temps dels cavallers

Helena Vidal ha traduït El genet de bronze: un relat de Pertersburg (PPU), Mozart i Salieri i altres obres (Proa) i, en col·laboració amb Miquel Desclot, Poesia russa. Antologia (MOLU, 62), que inclou alguns poemes de Puixkin. En aquesta col·lecció de Les Millors Obres de la Literatura Universal hi ha també Novel·les i contes de Puixkin.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada