dissabte, 10 de març de 2012

Gaziel

En la llista de lectures pendents que sempre porte entre mans, hi he afegit els llibres de Gaziel que encara em falten per llegir, concretament París, 1914 i Sant Feliu de la Costa Brava, així com una sèrie d’escrits dispersos reproduïts en el volum de l’Obra catalana completa que va publicar l’Editorial Selecta el 1970, entre els quals hi ha una selecció de l’epistolari i diversos textos sobre Oller, sobre Dalí, sobre Verdaguer… També m’agradaria rellegir els llibres de viatges de Gaziel i el seu volum de memòries, Tots els camins duen a Roma

D’aquesta última obra, se’n podria fer una lectura comparada, en alguns punts, amb El quadern gris de Pla. Tots dos se situen en la mateixa època i coincideixen en el record d’alguns episodis concrets, algun d’hilarant, com el d’aquell professor de la universitat que estava més interessat que els alumnes sabessen la refutació de les teories filosòfiques que no les mateixes teories. Així ho conta Gaziel: 

«El Sr. Arana i de la Hidalga era un vellet castellà, menut i pulcre, amb barba i bigoti blancs. Parlava a poc a poc i molt bé, en veu més aviat nasal i opaca. Però, deixant de banda, com si fos poca cosa, l’enorme dificultat de justificar una assignatura com la seva, Dret Natural, basada en termes explosivament antagònics —perquè a la naturalesa no sembla pas haver-hi altre dret que la força—, ell ja s’ho tenia tot arreglat. Una bona part del curs la passava exposant, a la seva manera, fent-les banals o ridícules, les teories més famoses sobre la matèria, des de les d’Aristòtil i Plató fins a les de Rousseau, Kant i Spenser, passant per les de sant Tomàs (l’única que respectava), Grotius, Vico, Bentham i Hume. Moltes les exposava i totes les refutava. Preguntava a un alumne o dos cada dia. I era tan esclau de la lletra impresa en el llibre de text —refosa d’un manual de l’escola històrica de Savigny—, que a voltes, si el preguntat no sabia, posem per cas, la teoria de Kant, el catedràtic li demanava amb indulgència, com la cosa més natural del món: «¿No la sabe?… Lástima; pero vamos a ver si me dice Vd, al menos su refutación». Molts dels alumnes, els millors, en quedaven astorats. Allò, més que un aprenentatge seriós, semblava un joc de cartes on el professor, en veure que l’aprenent no tenia ni el rei per a fer la basa, li demanava que tirés almenys la sota.» 

A més de les memòries i dels llibres de viatges —per Suïssa, per Castella, per Portugal, per Galícia, per Itàlia— Gaziel té un dietari, Meditacions en el desert (1946-1953), que és un dels llibres més tristos i desolats, i més intensos, que s’han escrit mai sobre el nostre país. Seria recomanable llegir-lo a continuació del que és una altra obra mestra de la prosa catalana del XX, Els darrers dies de la Catalunya republicana (Curial) d’Antoni Rovira i Virgili. Es tracta de dos llibres clau per a entendre el que ha estat la història tràgica de Catalunya al segle XX. 

L’obra de Gaziel s’ha posat sovint de costat amb la de Pla i la de Sagarra. El seu dietari, però, marca un contrast molt fort amb el silenci sobre la guerra d’Espanya i les seues conseqüències, llevat d’algunes lleus al·lusions, de Pla i Sagarra. És clar, hi havia la censura. El silenci resulta més clamorós encara en Pla, que va concebre la seua obra com unes memòries personals i col·lectives. Al final, moltes de les pàgines d’aquestes memòries van quedar en blanc. O no. A saber què va fer Vergés amb els inèdits de Pla. 

Les Meditacions en el desert (1946-1953) van ser publicades pòstumament per les Edicions Catalanes de París el 1974 i només es van editar íntegrament a la Península el 1984, dins de la col·lecció de volums que acompanyaven la Història de la literatura catalana d’Edicions 62/Orbis. La Magrana les va reeditar el 1999. El volum de l’Obra catalana completa les va haver de reproduir vergonyosament mutilades, cosa que és comprensible si recordem que el 1970 encara vivia el personatge que apareix descrit en aquesta entrada del dietari de Gaziel: 

«24 de novembre de 1949 

COSES VISTES.— A Madrid, i suposo que a tot Espanya, donen aquests dies un reportatge cinematogràfic —el NO-DO, que és també el reportatge únic, dirigit i oficiós— sobre diversos episodis de la visita de Franco a Portugal, no fa gaire, i especialment la seva anada a Coïmbra, a rebre-hi el doctorat honoris causa. 
No entenc com la censura, generalment tan primmirada, ho ha deixat passar. Franco té, de natural, una figura enravenada i panxuda, no gens graciosa que diguéssim; es dóna, a més, un aire de suficiència, de prendre’s molt seriosament ell mateix, i vesteix tan llampant, carregat de faixes, galons, brodats i xarreteres, que tot plegat fa un conjunt poc fotogènic. Doncs ara imagineu-vos el que era la seva figura a la pantalla, vestida amb una toga doctoral fins als peus, i de folgada valona, que el feia materialment una baldufa; i portant al cap un birret envoltat de serrells i coronat amb una punxa tornejada com una peça d’escacs, un alfil. Era una mena de saler monumental que caminava —un saler com els d’aquelles antigues cases burgeses, que duien faldilletes brodades. Era immens. I tota la sala —el dia que jo ho vaig veure al cinema, a Madrid— reia a «carcajadas ». Però no pas, en to de mofa ni d’irreverència, sinó per la força còmica irresistible d’aquell gran bútxara disfressat. 
Per a conèixer físicament Franco —aquest home que, com diu molt bé François Mauriac, no té cara, sinó només màscara— és un document com n’hi deu haver tants d’altres. Però per a veure’l tal com ell mateix es deu veure per dins, des del moment que troba bé que el vegin així des de fora, aquesta sèrie de fotogrames mereix passar a la història. 
Vint volums de mil pàgines serien impotents per a donar el que donen, en uns segons, aquestes prodigioses imatges. Semblen il·lustracions truculentes de no sé quins episodis inèdits del Quixot —en els capítols on es parla de l’anada de Sanxo a governar l’Ínsula Baratària.» 

Si no ho heu fet encara, si teniu temps, llegiu quan pugueu les Meditacions en el desert. I, en acabant, no us atureu, si us plau, i continueu amb Quina mena de gent som i amb Història de La Vanguardia. Si no n’hi ha exemplars a la vostra llibreria, sempre podeu trobar-ne una còpia de segona mà en uniliber.


1 comentari:

  1. He llegit Gaziel (i rellegit més d'una vegada) i no m'en canso de fer-ho. Els textes de "Meditacions en el desert" son més actuals que mai.

    ResponElimina