Quants llibres s’han de llegir?

No quins llibres, sinó quants. Quants llibres hauríem de llegir, com a mínim, a la setmana, al mes o a l’any? 

La qüestió, tal com la plantege, pot semblar una mica bizantina, i segurament ho és. A fi de comptes, llegim quan tenim ganes, quan ens fa falta o quan tenim temps. Pel que fa al temps, que s’invoca tan sovint per justificar la poca lectura, no és un factor decisiu. El temps és el que hi ha i s’ha de triar: llegir o veure una pel·lícula, o sentir música, o estirar-se al sofà i no fer res… La llista d’alternatives la podeu allargar tant com vulgueu. Hem de decidir què fem amb el nostre temps. Per exemple, llegir més o menys. 

Crec que d’adolescent i de jove llegia molt més que no ara, sobretot durant les vacances d’estiu. Després, el treball i les responsabilitats personals escurcen el temps, de manera que la vida, pel que fa a la lectura si més no, es fa més estreta. Repasse una mica la llibreta en què m’apunte tots els llibres que he llegit des que tenia dotze anys. Comprove que als disset anys, l’edat que tenen els meus alumnes de literatura universal, vaig llegir 94 llibres. L’any passat, només 57! El 2005, n’havia llegit 80. Com veieu, la línia és angoixosament descendent. 

Un altre factor que incideix en la quantitat: com llegim. Potser la qüestió important és aquesta: no quant llegim, sinó com llegim. I què llegim, és clar. L’important és llegir bé, i per a llegir bé cal fer-ho a poc a poc, intensament, retenint en la memòria el que llegim. De tota manera, no estic segur que el ritme pausat siga garantia d’una bona lectura. A més, no tots els llibres demanen el mateix tempo. Una novel·la se sol llegir i assimilar fàcilment. Els assaigs i els estudis, en canvi, s’han de subratllar i repassar, perquè si no és temps perdut. 

No em consola pensar que ara llegesc menys perquè llegesc millor. A hores d’ara, quants llibres llegesc a la setmana com a terme mitjà? Calcule que entre un i dos llibres. És molt o és poc? És poc, és molt poc. El meu pare deia que li hauria agradat llegir-se tota la biblioteca d’Alexandria. Sencera. A mi em passa amb la lectura com als borratxets, que com més beuen més set tenen. 

També influeix en la disminució dels llibres llegits el temps que dedique a llegir en la xarxa. No llibres complets, sinó notícies, reportatges, articles o estudis sobre temes diversos, que estan disponibles fent un clic. El clic, tan instantani, tan còmode, és una mica enganyós. Una vegada hem accedit al document, hem de llegir-lo. I ací ja no hi ha clic que valga. 

El factor decisiu, però, i per això l’he deixat per al final, és que ara dedique molt de temps a escriure. La culpa de llegir menys la té la serp blanca! 

Aquestes reflexions m’han vingut al cap després de llegir un article de l’escriptor nord-americà Michael Bourne, publicat en el magazine online The Millions. El títol de l’article, My New Year’s Resolution: Read Fewer Books, enuncia el propòsit ―bon propòsit?― de llegir menys. El motiu principal que addueix Bourne per llegir fewer books és que ara se sent amb força i confiança, i amb ganes, per a escriure. D’altra banda, reconeix que no escriuria si abans no hagués llegit tant. És un dels efectes secundaris de la lectura: escriure! De la mateixa manera que don Quixot es va creure un cavaller errant per haver llegit novel·les cavalleresques i Emma Bovary una heroïna per haver llegit novel·les romàntiques, n’hi ha que volen ser escriptors perquè han llegit. ¿Han perdut el cap, o el sentit de la realitat, com don Quixot i Emma Bovary? La resposta afirmativa s’imposa en molts casos. Els efectes perniciosos de la lectura! 

Alguns escriptors han intentat justificar la segregació personal de lletra impresa afirmant que escriuen el que els agradaria llegir i que encara no ha estat escrit. D’altres, més modestament, es manifesten més orgullosos dels llibres que han llegit que dels que han escrit. D’una manera o altra, n’hi ha molts que han repetit els versos amb què Borges iniciava el poema «Un lector»: «Que otros se jacten de las páginas que han escrito; / a mí me enorgullecen las que he leído». Potser hi ha una certa coqueteria en aquesta actitud, però crec que en el fons és sincera. Deixem de banda la «justificació» que podria al·legar la serp blanca. No val la pena. 

Bourne també assenyala en el seu article que, per a ell, la preocupació pel nombre de llibres llegits era una manera d’avaluar la seua autoestima («a way to quantify your inner sense of self-worth»). Bourne reconeix alegrement que li agradava considerar-se intel·ligent, i que en la nostra cultura la lectura és un signe inequívoc de distinció i de capacitat intel·lectual. Per tant, com més llibres llegim, més sabuts som. Que ningú no ho sàpiga, ni li interesse, no hi fa res, al contrari. 

A veure, potser Bourne va una mica embalat. La intel·ligència, la menor o major intel·ligència, es té o no es té. És cert que no s’han de desdenyar els efectes beneficiosos de la lectura com a gimnàstica mental, encara que això depèn de quins llibres i de com llegim. Una altra cosa és que com més llegim, més sabem. Es tractaria, per tant, de llegir molt per saber molt, per saber més que els altres, si és possible, perquè, si no, no té gràcia. Però els grans lectors, els lectors de debò, no llegeixen a causa d’un impuls d’exhibicionisme social, sinó perquè sempre tenen set, com els borratxets, perquè la lectura de cada llibre no és un final d’etapa ―ja sé el que volia saber!―, sinó una incitació per a la lectura d’altres llibres, en una mena d’espiral vertiginosa que s’accelera cada vegada més. 

Em ve ara al cap la frase, tan citada, de Valéry Larbaud: «Ce vice impuni, la lecture…» En realitat no és un aforisme, sinó el títol d’un llibre seu que recollia diversos textos crítics sobre autors francesos i anglesos. Sembla que a l’hora de triar el títol Larbaud es va inspirar en un text de l’assagista nord-americà, establert a Anglaterra, Logan Pearsall Smith, que qualificava la lectura de «this polite and unpunished vice, this selfish, serene, life-long intoxication». 

Parlar de la lectura com un vici apunta, crec, a la idea d’excés. Llegir massa és un vici. Quan es passa de llegir molt a llegir massa? Es podria dir que quan el temps que dediquem a la lectura ens impedeix de fer altres activitats igualment o més importants. O quan ens aïlla dels altres. O quan es converteix en una «intoxication» que ens fa perdre el sentit de la vida quotidiana. Trobe més interessant i més encertat el que escrivia Marcel Proust en l’assaig Sobre la lectura. Proust argumentava que la lectura pot resultar perillosa si, en lloc de despertar i estimular l’activitat intel·lectual, tendeix a substituir-la. Per a Proust la lectura juga un paper essencial i limitat alhora en la nostra vida espiritual: «la lectura es troba en el llindar de la nostra vida espiritual; ens hi pot introduir, però no la constitueix». 

L’article de Michael Bourne va acompanyat de 48 comentaris molt interessants dels seus lectors. Més d’un afirma portar una llista de tots els llibres que llegeix. Ja veig que no sóc l’únic a tenir aquesta mania, cosa que m’alegra i em tranquil·litza alhora. Un d’aquests lectors, que es defineix com «an obsessive lister», diu que a més d’apuntar-se el títol del llibre i el nom de l’autor i l’any en què l’ha llegit, com faig jo, anota també el nombre de pàgines de cada llibre. Amb tota la raó, afirma que «I find that ‘total number of pages’, which I compute at the end of the year, tells more about quantity than number of books». Un altre comentarista assenyala que a banda de la llista de llibres llegits en porta una altra de llibres per llegir, que, igual que l’altra, no para de créixer, cosa que constitueix «a significant pressure to continue.» 

Estic com estava. Quants llibres s’han de llegir? Què us sembla un llibre per dia?