dimecres, 1 de gener de 2014

Alguns llibres que he llegit durant el 2013

Ahir vaig acabar de llegir, al matí, El gólem i els fets miraculosos del Marahal de Praga de Yudl Rosenberg, recentment publicat per Adesiara en una traducció de l’hebreu de Manuel Forcano. Ha estat, doncs, l’últim llibre del 2013. A la vesprada, vaig començar-ne un altre, La Marxa de Radetzky de Joseph Roth, que ja vaig llegir fa temps. Tenia ganes de tornar a aquest autor. Abans de començar el llibre de Rosenberg, vaig acabar Les botigues de color canyella / El sanatori de la clepsidra de Bruno Schulz. M’adone amb una certa sorpresa, perquè no ho havia fet a posta, que aquests tres autors són jueus, i més o menys de la mateixa època i de la mateixa àrea. Bruno Schulz, que no havia llegit fins ara, és un autor fascinant. El seu món em recorda el de Chagall. A més d’escriptor, va ser dibuixant i pintor. La seua obra narrativa se sol relacionar amb Kafka, de qui va traduir El procés al polonès. El 1942 va ser assassinat d’un tret a la nuca per un membre de la Gestapo. 

Intente fer un balanç de les lectures del 2013. Havia pensat de fer una selecció dels deu millors llibres que he llegit durant l’any passat, però ho deixe córrer. Potser és millor que anote alguna cosa sobre alguns llibres que volia comentar en el bloc, cosa que al final no he fet per falta de temps o perquè no trobava la millor manera de parlar-ne. 

Hi ha, en primer lloc, The Wife of Martin Guerre de Janet Lewis. La història d’aquesta novel·la breu està basada en un cas real que es va esdevenir a França, al segle XVI. Janet Lewis situa la seua narració, com si fos una faula, en un temps llunyà i en una cultura tradicional, rural, basada en una estructura patriarcal molt rígida. Quan «Martin Guerre» torna d’una missió després de vuit anys, la família l’acull amb els braços oberts i la seua dona, Bertrande, se sent alleujada davant el retorn aparent al vell ordre. No obstant això, Martin Guerre ha canviat i Bertrande, que sospita de la seua veritable identitat, comença una cerca de la veritat que desafia l’ordre establert. Acaba presentant formalment una acusació de falsa identitat i s’inicia el judici, al qual són cridats molts testimonis. I… 

The Wife of Martin Guerre és una de les obres mestres de la novel·la curta nord-americana, en una literatura que ha practicat tant aquesta modalitat narrativa. Ho té tot: intriga, complexitat moral i social, i un estil clàssic, transparent i suggestiu alhora. Per la seua concentració i pel món que retrata, em recorda el cinema de Dreyer. Montaigne va fer al·lusió al cas de Martin Guerre en un dels seus assaigs. Hi ha un llibre de la investigadora Natalie Zemon Davis, El retorn de Martin Guèrra, editat per les Publicacions de la Universitat de València. L’he encomanat en Tres i Quatre, però encara no m’ha arribat. Tinc moltes ganes de llegir-lo i comparar-lo amb el relat de Janet Lewis.

També en anglès, he llegit Those Barren Leaves d’Aldous Huxley. Publicada el 1925 és anterior en tres anys a Contrapunt. Hi té un aire de família, encara que no és tan bona. És una sàtira de l’esnobisme artístic i intel·lectual. El títol està extret d’uns versos del poema «The Tables Turned» de William Wordsworth, que acaba així:

Enough of Science and of Art;
Close up those barren leaves;
Come forth, and bring with you a heart
That watches and receives.

En aquesta novel·la, com en moltes pàgines de Huxley, s’expressa una desconfiança profunda per la literatura i per l’art. Supose que aquesta era una de les raons per les quals a Fuster li agradava Huxley. Per això, i perquè les seues novel·les són «novel·les d’idees», cosa que se li ha retret sovint com un defecte. Entre els fragments que em vaig anotar de la novel·la, hi ha algunes frases que expressen la idea de la falta de sentit de la literatura, com ara «we still cling pathetically to art» o «all our literature of conflict and unhappiness will seem strangely incomprehensible».També, aquesta altra frase, que entusiasmaria els meus alumnes: «Few things are more profoundly boring and unprofitable than literary descriptions».

Un altre llibre important que he llegit durant el 2013 i que no he comentat en el bloc és la Història social de l’art i de la literatura d’Arnold Hauser. La traducció catalana està descatalogada, però se’n poden trobar còpies de segona mà en uniliber. Durant un temps, aquest llibre de Hauser va ser una obra de referència. A hores d’ara ha quedat una mica oblidada, o arraconada. És un llibre escrit poc després de la Segona Guerra Mundial, com Mimesis d’Auerbach i Literatura europea y Edad Media latina de Curtius. Sense ser tan genial com aquests, hi té un aire de família, per l’ambició de totalitat i per la voluntat de fer un balanç d’una cultura i d’una societat després de la gran catàstrofe. Ja no se’n fan, de llibres com aquests.

Tampoc no he dit res fins ara sobre El misterioso caso alemán de Rosa Sala, llibre riquíssim d’informacions i de referències. Inicialment, és un intent de contestar com és possible que els alemanys, tan cultes, caiguessen en la barbàrie del nazisme i en l’extermini de milions d’éssers humans. Rosa Sala intenta buscar una resposta a aquesta pregunta no a partir de l’anàlisi dels factors socials, econòmics i polítics, sinó des de la literatura i la crítica cultural. El misterioso caso alemán és en realitat una història cultural d’Alemanya. Pròximament publicaré una nota sobre aquest llibre.

En una entrada anterior (vegeu Què estic llegint ara) us vaig contar que havia llegit Les Caractères de La Bruyère. Havia pensat de traduir-ne una selecció molt petita per als entusiastes seguidors de la serp blanca. Durant aquestes vacances em vaig posar a la feina alegrement, però vaig parar en sec: traduir La Bruyère, que escriu d’una manera tan transparent i tan clara, és dificilíssim. No renuncie a fer-ho, però tinc clar que no serà tan senzill ni tan ràpid com jo pensava. 

Un altre llibre que hauria volgut comentar: L’escuma dels dies de Boris Vian. Aquesta novel·la es va traduir al català durant els vuitanta i ara l’ha publicada en una nova traducció Viena Edicions. És una novel·la que no s’assembla a cap altra, molt bella, trista i divertida alhora. De Boris Vian recorde que vaig llegir fa temps una novel·la policíaca, Escopiré sobre les vostres tombes, que em va agradar molt.

També he de destacar la lectura d’El pati maleït, d’Ivo Andrić, l’autor d’El pont sobre el Drina, d’Idea d’Erwin Panofsky i de La luz de la noche de Pietro Citati, crític italià de primera fila. En Quaderns Crema hi ha un llibre seu sobre Kafka. Quan vaig començar a estudiar italià, mentre era a la facultat, em comprava de vegades el Corriere della sera. En la terza pagina, que els diaris italians dediquen o dedicaven a la publicació d’articles de crítica cultural, de tant en tant n’hi havia algun de Citati, que llegia amb un gran interès. Crec que me’ls retallava, però a hores d’ara no sé per on paren. Els dec haver perdut. He de confessar, però, que La luz de la noche em va costar de llegir. No perquè fos difícil, sinó perquè m’avorria. Fins i tot em produïa una certa irritació, perquè l’havia començat molt il·lusionat. Vaig estar a punt d’abandonar-lo. Al final el vaig reprendre i el vaig llegir d’una tirada pràcticament, fixant-me només en aspectes i referències puntuals que m’interessaven per un motiu o altre. 

Per acabar: he llegit també durant el 2013 o, millor dit, he estudiat, Ortotipografia (Columna, 1995) de Josep M. Pujol i Joan Solà, que porta el subtítol de Manual de l’autor, l’editor i el dissenyador gràfic. A part de les regles ortogràfiques, per a escriure bé també cal dominar les normes que regulen l’ús dels diferents tipus de lletra, la manera de fer les citacions i, sobretot, la puntuació. D’altra banda, l’existència dels processadors informàtics de textos obliga l’autor a fer també d’editor i de dissenyador gràfic.

Em faig el bon propòsit per a aquest nou any de llegir més que durant el 2013.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada