dilluns, 31 de març del 2014

Quaranta nits amb Montaigne

És possible que en poques setmanes es venguen més de cent mil exemplars d’un llibre sobre Montaigne? A França, sí. És el que ha passat amb Un été avec Montaigne del crític Antoine Compagnon, que Blackie Books acaba de publicar en català en traducció de Jordi Martín Lloret amb el títol de Quaranta nits amb Montaigne. El llibre té l'origen en una col·laboració de l'autor en un programa radiofònic que es va emetre durant un estiu. Compagnon va triar una quarantena de fragments dels Essais «per tal de glossar-los breument, de mostrar-ne alhora la dimensió històrica i l'abast actual». El resultat són quaranta capítols de poc més de dues pàgines cadascun, una mena de píndoles que presenten una visió calidoscopica de l'obra i la personalitat de Montaigne. 

Fullege una mica Quaranta nits amb Montaigne. En el capítol titulat La biblioteca, dedicat a la torre on Montaigne es va retirar envoltat dels seus llibres —«una de les cases d'escriptors més fascinants que es poden visitar a França»—, Compagnon observa que davant dels qui declaren, alarmats, que la lectura lineal, perllongada i contínua desapareix en el món digital, Montaigne «defensava una lectura versàtil, papallonejant, distreta; una lectura de caprici i de caça furtiva, que salta sense mètode d'un llibre a l'altre, que pren allò que li interessa allà on ho troba, sense preocupar-se gaire per les obres de les quals extreu fragments per guarnir el seu llibre». 

En La balança, Compagnon recorda que Montaigne era un deixeble de Pirró, filòsof grec partidari de la suspensió del judici com a única conclusió lògica del dubte. Però Montaigne va ser encara més radical i va qüestionar fins i tot la fórmula «dubte», perquè si jo afirme que dubte, en canvi d'això no n'estic dubtant. De manera que va formular la seua pròpia divisa amb la forma d'una pregunta en comptes d'una afirmacio: «Aquesta extravagància s'anuncia amb més seguretat per mitjà d'una interrogacio: "Què sé jo?", que és la divisa que porto en una balanca». La balança en equilibri, comenta Compagnon, «representa la seva perplexitat, el seu rebuig o la seva incapacitat per triar». 

Compagnon recorda que a Montaigne li agradava anar a cavall, i destaca que «hi ha una imatge que expressa la seva relació amb el món: la de l'equitació, del cavall sobre el qual el genet manté l'equilibri, els seus estreps precaris. Els estreps, vet aquí la paraula. El món és mou i jo em moc. Per tant, he de trobar el meu punt d'equilibri en el món, els meus estreps». 

No podia faltar tampoc una referència a la proverbial falta de memòria de Montaigne. Encara que no deixa de fer-ne l'elogi, en diversos passos dels Assaigs insisteix en la poca memòria que té. Però la poca memòria, observa Compagnon, també té avantatges. D'entrada, obliga a la sinceritat. Un mentider sense memòria es pot contradir i no tardaria a exposar els seus enganys. D'altra banda, l'home sense memòria jutja millor perquè no depèn tant dels altres. Compagnon conclou que, pel que fa a la memòria, «la professió d'humilitat de Montaigne podria tenir el valor d'una reivindicació d'originalitat». 

Fullege, encara, La pell i la camisa, dedicat a la diferenciació entre vida pública i vida privada, un dels motius centrals dels Assaigs. Compagnon confessa que quan era adolescent pensava que això era una lliçó d'hipocresia i desconfiava d'aquesta distinció subtil. Més tard, hi va veure que «no hi ha cap elogi de la hipocresia quan demana que es distingeixi l'ésser del semblar, sinó una exigència de lucidesa i, abans de Pascal, un advertiment contra l'autoengany». 

Perquè us en feu una idea, i per fer-vos ganes d'adquirir i llegir el llibre, ací teniu l'oportunitat de llegir una d'aquestes quaranta píndoles: La desimboltura, una síntesi sobre l’estil de Montaigne. 

No és fàcil llegir els Assaigs. És un llibre que demana una lectura especialment concentrada, cosa que representa una inversió de temps i d'esforç considerables. Cal acostumar-se a l’estil sinuós i sincopat de Montaigne, amb els seus avanços i retrocessos, que discorre lliurement i ignora la línia recta de l’exposició sistemàtica. Per als qui no han llegit els Assaigs, el llibre de Compagnon constitueix tant una guia com una invitació. Com a mínim, els en donarà una idea ni que siga sumària. Per als lectors de Montaigne, és una manera de refrescar una obra tan densa i tan diversa. 

Jordi Martín Lloret, recentment guardonat amb el premi Ciutat de Barcelona 2013 per la seua traducció de L’escuma dels dies de Boris Vian, ha fet una altra traducció excel·lent amb aquestes Quaranta nits amb Montaigne. El seu mèrit és doble. Em consta que va ser ell qui va tenir la bona idea de proposar a Blackie Books la publicació en català d’aquest llibre.

Antoine Compagnon és un dels crítics francesos actuals més recomanable. A més d'aquest llibre sobre Montaigne, de caràcter divulgatiu, és autor de dos estudis sobre l'autor dels Essais: Nous, Michel de Montaigne (1980) i Chat en poche: Montaigne et l'allégorie (1993). D'aquest últim, n'hi ha traducció al castellà en Acantilado: Gato encerrado. Montaigne y la alegoría. També en Acantilado hi ha dos llibres més de Compagnon: Los antimodernos i ¿Para qué sirve la literatura? De Compagnon recomanaria especialment Le Démon de la théorie. Littérature et sens comun. No em negareu que el subtítol és ben atractiu. És una repassada, en el sentit de síntesi i de crítica, a tota la massa de teoria literària segregada durant la segona meitat del segle XX, especialment a França.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada