La setmana passada, els meus alumnes de segon de batxillerat artístic van fer l'examen de la segona avaluació. Els vaig proposar per al comentari un text de Fuster extret del Diccionari per a ociosos. Fins ací, tot bé. I tot mal quan passem al model de comentari que ens obliga a seguir la universitat, basat en la banalització i en la repetició mecànica i mecanicista. Un text de Fuster no es mereix ser tractat d'una manera tan porca. I els alumnes, tampoc.
De vegades, m’entren ganes de passar totalment de la programació i dels criteris fixats per la universitat i fer en classe el que em dóna la gana. Ja s’ho farien els alumnes en la prova de la selectivitat. No crec tampoc que passés res. Però ho pense i no ho faig. No ho faig, però em fan llàstima els alumnes.
En l'examen, a més d'una sèrie de preguntes sobre les banalitats habituals de la lingüística textual, n'hi havia també unes altres sobre sintaxi, bastant rudimentàries, tot s'ha de dir: a partir d'unes frases del text calia dir de quin tipus eren les oracions subratllades i quina funció sintàctica acomplien, i reemplaçar-ne uns sintagmes subratllats pels pronoms atons corresponents. També hi havia una ridícula pregunteta de fonètica que es podia contestar alegrement llençant una moneda enlaire. Així són els exàmens de segon de batxillerat.
Clara, una de les alumnes d'aquest grup, va acabar prompte i, com que s'avorria, va fer en l'examen el dibuixet que encapçala aquesta entrada. Resumeix una mica el sentiment popular, posat en boca de Fuster i d'Estellés.
Tenia raó Carles Salvador: "si enderroquéssim l'escola, quin bell centre d'interès."
ResponElimina