Sobre cànons i personatges literaris preferits

Fa unes setmanes, en una entrevista que em van fer en Catalunya Ràdio sobre Un son profund, em van preguntar quin era el meu personatge literari preferit. La pregunta no era ni rebuscada ni intempestiva, tractant-se d'una entrevista sobre un llibre de literatura universal, però la veritat és que no me l'esperava i em va pillar de sorpresa. Com que estàvem en directe i no podia parar-me a pensar, vaig dir el primer personatge que em va venir al cap: Ulisses! Acabava d’explicar que el títol del meu llibre era una referència a un episodi de l'Odissea, o siga, que no havia d’anar-me’n gaire lluny. Triar Ulisses com a personatge preferit era una manera d'eixir del pas i, sobretot, de quedar bé. No em direu que no! 

De tornada a casa, la pregunta se’m continuava plantejant insistent: quin és el meu personatge literari preferit? En tinc algun? Ulisses, és clar, és un bon candidat, atractiu i admirable. Com a personatge de múltiples recursos, a tots ens aniria bé d’assemblar-nos-hi. El nostre sentit de la realitat, però, fa que aquest sentiment d'admiració es mantinga a una distància prudent i entenimentada. Un altre personatge que podria esmentar és Vronski, l'amant d'Anna Karènina. Normalment, en les novel·les d'adulteri del segle XIX tant l'amant com el marit de l'adúltera solen ser bastant impresentables. Supose que és una manera d'indicar que el cercle està tancat i que la dona no pot escapar de la ratera. Vronski, en canvi, està totalment a l'altura d'Anna. Sobretot, té força de caràcter, cosa que és difícil de trobar tant en la ficció com en la vida real. No debades, com va dir Pla, «tots tendim a justificar les nostres incapacitats amb el sentimentalisme». 

El fet és que em vénen més sovint a la memòria personatges com el pobre músic de Grillparzer, o el Gabriel Conroy que apareix en Els morts de Joyce, o l’Ivan Ílitx de Tolstoi. Són humans i pròxims. També, una mica patètics. Potser, al final em quedaria amb algun dels personatges més divertits de Dickens. N’hi ha per triar. O amb l’oncle Toby del Tristram Shandy. Acabe d’escriure aquesta frase i m’adone que no he esmentat cap personatge femení. Mal fet. Vinga, en diré un: Anna Karènina!

Pensant-ho millor, els personatges literaris que més m’estime no són de ficció. Ocupant el primer lloc de la meua llista, hi hauria el doctor Johnson. O Montaigne. Però més el doctor Johnson que Montaigne. Cap novel·la no ha estat capaç d’igualar la vivacitat amb què Boswell el va presentar en la seua biografia. També m'agrada Juli César, que parla d'ell mateix en tercera persona en les seues obres històriques. I Charles Lamb, l’autor dels Essays of Elia. En realitat, molts dels millors assagistes resulten uns personatges literaris fascinants. Montaigne ja va apuntar aquest aspecte, quan afirmava que ell havia fet el seu llibre tant com el llibre l’havia fet a ell.

En l’entrevista encara em van fer una altra pregunta que, despistat com anava, tampoc no m’esperava. Em van demanar que digués quin era el cànon Enric Iborra de la literatura catalana amb cinc noms. De nou, vaig improvisar per eixir del pas i vaig triar la Crònica de Ramon Muntaner, la poesia d’Ausiàs March, El quadern gris i les Notes disperses de Josep Pla, el Diari (1952-1960) de Joan Fuster i les Elegies de Bierville de Carles Riba. Està clar que hauria pogut improvisar unes altres tries, igualment vàlides. O més. Fins i tot en el cas de Pla i de Fuster, en un altre moment és possible que hagués triat uns títols diferents.

La veritat és que els cànons literaris no donen molt de joc. El seu inconvenient principal no és que siguen injustos, sinó que solen ser bastant obvis. Només que, com que es presenten en forma de llistes tancades i limitades —els deu millors, els cinquanta millors, etc.— sempre hi ha autors i obres que en queden fora, cosa que, inevitablement, provoca la polèmica o la indignació. Però, de normal, els noms que apareixen en les llistes canòniques són sempre candorosament previsibles. L'altre inconvenient és el seu caràcter normatiu. Segurament, si algú em demanés una llista breu de llibres de la literatura catalana per al seu consum personal, no li recomanaria els que he esmentat abans. 

Fa poc, regirant ente els papers del meu pare, vaig trobar una nota breu sobre els cànons literaris, i amb ella tanque aquesta entrada: «La mania d’establir cànons en la literatura, o en qualsevol art, és una frivolitat inútil. El bon lector no té cànons. En cada moment llegeix el que li interessa, el que el pot complaure. En un moment determinat, per exemple,li pot interessar més una novel·leta que una obra de Shakespeare. Ser un lector amb un cànon, un o altre, a la mà, és una monstruositat».