dissabte, 3 de maig de 2014

A l’Estany de Cullera


Avui, de matí, he rellegit alguns capítols d’Infància a Berlín cap al 1900 de Walter Benjamin, que vaig llegir ahir, i n’he pres algunes notes. També n’he pres de Contrapunt de Huxley, de Carretera enllà, un llibre d’assaigs del mateix autor publicat per Adesiara en una traducció inèdita de Rafael Tasis, i de L’edat d’home de Michel Leiris, un llibre estrany i pertorbador. Ja ho veieu: no tot és escriure a raig.

Al migdia, se n’anem a dinar a l’Estany de Cullera. Per arribar-hi no s’ha d’entrar a la població, sinó creuar el riu i enfilar la carretera del Marenyet, entre baladres i cases baixes. Dinem al Picanterra, que és a la vora de l’Estany, igual que Casa Salvador, situada a continuació, a uns cent metres. Arribem aviat i encara no hi ha ningú. Fa un vent fresc i suau, molt agradable, que arrissa l’aigua com si fos el corrent d’un riu. Al mig, hi ha un pescador en una barca, immòbil, amb un gosset blanc i negre. Tot l’estany està vorejat de canyars. Enfront, la serra de Corbera i el cel tot ras. Recorde una foto de Fuster i Pla a l’Estany de Cullera, del 1964.



Demanem una amanida, un esgarraet i unes tellines amb una picada, excel·lents. Després, un arròs a banda, que és l’arròs que m’agrada més. Per beure, un chardonay del Camp de Borja. En acabant de dinar, passegem per un caminet que voreja l’estany fins al lloc en què s’uneix amb el mar. Fa estrany veure unes platges sense cap edificació, on pràcticament no hi ha ningú, llevat d’uns pocs pescadors de canya, absorts. El dia és molt clar i es pot distingir tota la línia de la costa fins al Montgó.


Les cases que hi ha al Marenyet són totes de planta baixa, molt modestes. És un espai popular que s’ha mantingut no se sap com. Al restaurant, que estava de gom a gom quan se n’hem anat, tothom parlava en valencià.

En arribar a casa, continue amb l’audició de les simfonies de Brahms en una versió de la Philarmonia Orchestra dirigida per Thomas Sanderling, fill de Kurt Sanderling. Francisco Camino, en la seua guia de gravacions de música clàssica, diu que es tracta d’una interpretació «impecable, sutil, casi camerística». El comentari és exacte.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada