Comiat a Josep Iborra. 25 de febrer de 2011
Benvolguda Joana, benvolguts Eugènia, Enric i Joaquim, amigues i amics.
En una societat com la nostra, es pot arribar a pensar si allò que abans es consideraven virtuts i mèrits personals, com ara l'honradesa, la modèstia i la discreció, la saviesa i la sensibilitat, no són més aviat obstacles per a qui els posseix, per compte de representar valors que l’ajuden a progressar en la vida.
És una pregunta que podem fer-nos avui, quan ens reunim per donar les gràcies, amb un dolor immens, al nostre Josep Iborra. Ell exercia aquestes virtuts i aquests mèrits amb una fermesa singular, i potser per això no podia triomfar mai en la mena d’espectacle penós en què s’ha convertit el nostre entorn, aquest país que ell estimava tant i del qual tenia una idea tan clara i, per això mateix, tan desesperançada.
Ell, que havia estudiat els vells filòsofs, que havia meditat sobre les pàgines de tants pensadors i homes de lletres, no ignorava que el treball obscur i tenaç, la fidelitat a les idees i a les persones, la dignitat i el rigor també paguen a qui fa de la seua vida un exercici constant d’aquests valors.
No paguen amb diners o amb fama, ni amb títols de paper o medalletes de llanda, o altres retribucions d’aquest caire, però sí amb la satisfacció personal i de vegades silenciosa de continuar una línia dreta, de mantenir-se en peu quan seria tan fàcil —i materialment tan beneficiós— inclinar-se a favor del vent.
Aquesta satisfacció se la va guanyar ben guanyada el nostre Josep Iborra, des que, ja de ben jove, es va encarar amb circumstàncies molt difícils, decidit a crear-se una trajectòria pròpia, sobre la base del coneixement i de la cultura.
Quan mire cap arrere, cap a les primeres impressions que vaig tenir d’ell, em ve al cap un comentari que em va fer Fuster, fa ja vora quaranta anys: “és que Iborra té una gran cultura”. I això, dit per ell, era un elogi molt ben sospesat que no hauria atribuït a moltes altres persones, si més no, pròximes. Un elogi veritablement admiratiu i meditat, que no estava estava originat simplement per l’afecte personal.
Els lectors dels seus treballs o qui conversava amb ell comprovava de seguida que l’elogi era ben merescut. Iborra tenia una gran cultura, composta de materials molt diferents i articulada en una concepció del món d’una gran coherència. Adquirida al llarg de molts anys i constantment renovada, perquè ell no es tancava enfront de les innovacions ideològiques o estètiques, sinó que sabia obrir la seua gran curiositat intel·lectual cap als canvis, disposat a analitzar-los i jutjar-los.
De vegades, escoltant parlaments formulats en situacions com aquesta, he pensat que en aquesta mena d’oracions laiques hi ha sempre un difícil equilibri, entre els sentiments de qui parla i la seua voluntat de dir alguna cosa que represente el pensament de totes les persones presents. Ara veig que, més que difícil, l’equilibri és impossible, perquè una personalitat com la d’Iborra passa pel món deixant tants ecos distints com diverses són les persones que han tingut la fortuna de conèixer-la i d’estimar-la.
Permeteu-me, per tant, una última apreciació, ja directament personal. Quan vaig conèixer Iborra, jo era el més jove i més silenciós en un cercle, en una tertúlia on acudia molta gent, no sempre la mateixa ni alhora, però on destacaven Joan Fuster i Vicent Ventura, acompanyats d’amics de molts anys com ara Xavier Marco, Josep La Roca o Iborra, amb d’altres afortunadament vius. És tot un món que ha anat esvaint-se i que irremeiablement em porta a la memòria el sentit més profund d’un vers mal recordat de Salvador Espriu: “els últims del llinatge dels senyors”.
La memòria, la bona memòria de Josep Iborra ens acompanyarà des d’ara a tots nosaltres, adolorits per haver-lo perdut, però més savis i més forts per tot allò que d’ell vam rebre i per tot allò que ens va ensenyar. Discretament, amb una veu sense estridències, amb la seua rica capacitat d’anàlisi i de reflexió i un sentit de l’humor que feia més agudes les seues observacions. En un aforisme ens recomanava: “Mira’t amb sentit de l’humor i et sentiràs millor”. Potser per això, en un altre fabulava: “En entrar al meu estudi, m’hi vaig veure assegut, llegint”. Així el recordarem: llegint, escoltant música, escrutant la vida i el món. Amb el somriure irònic de qui ja ha comprès el fons de tantes coses de tota mena i ens n’ha regalat tantes, de bones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada