La narrativa del XIX: una tria de lectures

L’únic exemple que hem comentat en classe de la narrativa del xix és Madame Bovary. Per a pal·liar una mica aquest reduccionisme, he passat als meus alumnes una llista de novel·les del xix que considere imprescindibles, per a quan tinguen temps i ganes. Es tracta, però, d’una selecció molt reduïda i molt personal, basada només en algunes de les novel·les que he llegit i que m’agradaria tornar a llegir. M’he limitat a autors del xix. Més endavant, ja en faré una altra per al segle xx.

Rodin, Balzac

a) literatura francesa:

-Honoré de Balzac: Les il·lusions perdudes. Proa.

-Stendhal: El roig i el negre. Proa.

La cartoixa de Parma. 62.

-Gustave Flaubert: Madame Bovary. Labutxaca.

L’educació sentimental. 62.

Bouvard i Pécuchet. Proa.

-Guy de Maupassant: Bola de greix i altres relats. 1984.

-Émile Zola: Nana. 62.

b) literatura anglesa:

-Charles Dickens: Pickwick. Proa.

Aquest llibre el podeu llegir en català en la traducció clàssica de Josep Carner i també en la més actual de Miquel Casacuberta.

Grans esperances. Proa.

Temps difícils. 62.

El casalot. Destino.

-William Thackeray: La fira de les vanitats. 62.

-Emily Brönte: Cims borrascosos. Proa.

-George Eliot: Middlemarch. Proa.

-Thomas Hardy: Jude l’obscur. 62.

-R.L. Stevenson: Weir de Herminston. Edicions del Salobre.

L’illa del tresor. Quaderns Crema.

-Henry James: Un altre pas de rosca. Quaderns Crema.

c) literatura nord-americana:

-Nathaniel Hawthorne: La lletra escarlata.

-Herman Melville: Moby Dick. 62.

Bartleby, l’escrivent. Proa.

-Edgar Allan Poe: Contes. Labutxaca. (La meua tria: El pou i el pèndol, El cor delator, Els assassinats de la Rue Morgue i La carta robada.)

-Mark Twain: Les aventures d’en Huckleberry Finn. La Magrana.

d) literatura catalana:

-Narcís Oller: La febre d’or. 62.

No feu cas dels qui perdonen la vida a Narcís Oller i fan una llista, amb plaer morbós, de “les seues limitacions narratives” i les seues descurances lingüístiques. La febre d’or és una novel·la que es llegeix molt bé, amb varietat de personatges i d’ambients, i amb uns diàlegs molt vius.

e) literatura espanyola:

-Clarín: La Regenta.

f) literatura portuguesa:

-Eça de Queirós: El cosí Basílio. Quaderns Crema.

g) literatura italiana:

-Alessandro Manzoni: Els promesos. 62.

-Giovanni Verga: Els malànima. Proa.

h) literatura alemanya:

-Theodor Fontane: Effi Briest. Destino.

i) literatura russa:

-Nikolai V. Gógol: Tres relats de Sant Petersburg. Quaderns Crema.

Les ànimes mortes. 62.

-Ivan Gontxarov: Oblómov. Proa.

-Ivan Turguénev: Pares i fills. Proa.

-Fiodor Dostoievski: L’idiota. 62.

Dimonis. Edhasa.

Els germans Karamàzov. Club dels novel·listes.

Stepàntxikovo i els seus habitants. Proa.

Traducció d’Andreu Nin. Va ser publicada per Proa el 1933 en la col·lecció “A tot vent” i no ha tornat a reeditar-se des d’aleshores. És una de les novel·les més sorprenents de Dostoievski. I una de les millors. La primera referència a aquesta novel·la la vaig trobar en Càndid de Leonardo Sciascia, on es parlava de Fomà Fomitx, un dels personatges d’aquesta novel·la de Dostoievski, que és tot un personatge. Al cap de poc, en una llibreria de vell en vam trobar un exemplar, no recorde ara si mon pare o jo.

Memòries de la Casa Morta. Adesiara.

Aquest llibre no és una novel·la sinó unes memòries dels anys de presidi que va passar Dostoievski a Sibèria. L’anote en aquesta llista perquè és un llibre fonamental: inaugura, al segle xix, l’abundant literatura dels camps de concentració del segle xx.

El doble. Alianza Editorial. (És l’única novel·la de Dostoievski que respectava Nakokov.)

-Anton Txèkhov: Contes. (La meua tria: El bes, L’estudiant, La dama del gosset, El bisbe, Una història avorrida, Una vida, L’estepa.)

-Lev Tolstoi: Infància, adolescència i joventut. Proa.

Aquest llibre, esplèndidament traduït al català per Andreu Nin, com Anna Karènina, me l’he llegit ja tres vegades. Per a vergonya del món editorial, ja fa anys que està descatalogat.

Guerra i pau. 62.

Anna Karènina. Proa.

La mort d’Ivan Ílitx. (D’aquesta narració, n’hi ha tres traduccions editades en català: en Tres i Quatre, en Quaderns Crema i en Destino.)

Khadjí-Murat. Destino.

Tolstoi als vint anys

(Nota: he deixat Tolstoi per a l’últim lloc de la llista perquè és el més gran.)

De quasi tots els títols exhaurits o descatalogats, en podeu trobar exemplars de segona mà en uniliber.

Per acabar, voldria recomanar-vos una pàgina web dedicada a la novel·la del xix: Herois de novel·la representants del nostre temps. Està elaborada per Teresa Barjau, catedràtica de llengua castellana i literatura a l’IES Icària de Barcelona. En la pàgina inicial l’autora declara que “Herois de novel·la representants del nostre temps és una pàgina sobre la narrativa occidental del segle XIX adreçada al professorat i l’alumnat de batxillerat de la matèria de modalitat «Literatura universal». Partint d’una classificació temàtica dels tipus literaris característics de la novel·la del vuit-cents, es fa una proposta de treball monogràfic de diversos textos fonamentals de la història de la literatura. Els diferents autors han estat enllaçats amb pàgines contínuament actualitzades, realitzades per especialistes del món universitari. Des d’aquesta pàgina, es pot accedir tant als textos complets en versió original com a fragments significatius en traduccions catalanes i castellanes, reconegudes per la seva fiabilitat. Per tal que l’alumnat pugui aprofundir objectivament en l’estudi d’aquestes novel·les, oferim també una secció introductòria −tant general com de cadascun dels textos fragmentaris −, dues de textos complementaris i una d’activitats d’anàlisi i interpretació”.

4.3. L’eixida del romanticisme: la novel•la realista i naturalista

Ací teniu el tema 4.3. L’eixida del romanticisme: la novel·la realista i naturalista. L’he centrat en la novel·la realista considerada com a moviment literari cronològicament delimitat i, tenint en compte les necessitats dels alumnes de literatura universal, en Madame Bovary de Flaubert. Deixe per a una altra ocasió l’aprofundiment i la reflexió sobre el concepte de realisme literari, un dels més equívocs, i dels més fonamentals, de la crítica literària.

Jean-Françoois Millet, Les espigolaires (1857)

Baudelaire sobre “Madame Bovary”

Gustave Courbet, Charles Baudelaire

En l’entrada anterior em vaig referir a la recensió crítica que va escriure Baudelaire sobre Madame Bovary: Madame Bovary par Gustave Flaubert. Val la pena llegir-la. A més d'assenyalar la relació simbiòtica de Flaubert amb el seu personatge, Baudelaire anota moltes altres observacions sobre “ce livre, essentiellement suggestif” que “pourrait souffler un volume d'observations”. Considera Emma “une petite lady Macbeth”, i en destaca “ce double caractère de calcul et de rêverie qui constitue l'être parfait.” Contra els qui acusaven Madame Bovary d’immoralitat, Baudelaire sostenia que aquesta novel·la era “le plus impartial, le plus loyal, - un champ, banal comme tous les champs, flagellé, trempé, comme la nature elle-même, par tous les vents et tous les orages” i que la “logique de l'oeuvre suffit à toutes les postulations de la morale, et c'est au lecteur à tirer les conclusions de la conclusion.”

Madame Bovary, c’est moi

“Madame Bovary, c’est moi…” La frase, que s’atribueix proverbialment a Flaubert, sembla que és apòcrifa. Però si ha adquirit aquest caràcter proverbial deu ser perquè apunta a un aspecte fonamental i problemàtic de Madame Bovary: la relació d’aquesta novel·la amb el seu autor. Flaubert va assenyalar que la matèria de Madame Bovary li era profundament aliena i, fins i tot, que li repugnava, de manera que la seua escriptura li va suposar un autèntic tour de force.

Una afirmació paradoxal, per tant? Naturalment, “Madame Bovary, c’est moi…” es podria interpretar com una referència òbvia al fet que el personatge de madame Bovary no és una simple transcripció documental de la realitat, sinó una creació del seu autor: c’est moi qui l’ha imaginada i l’ha creada d’aquesta manera i no d’una altra.

En una altra interpretació, més literal, i no tan òbvia, aquesta frase significaria que Emma Bovary és, en certa mesura, un doble de Flaubert. Baudelaire va ser el primer a observar-ho en la ressenya que va dedicar a la novel·la (Madame Bovary par Gustave Flaubert). Flaubert, afirmava Baudelaire, havia intentat reproduir la personalitat i els sentiments reals d’una dona, però no havia pogut evitar d’atorgar-li el seu propi caràcter masculí: “Il ne restait plus à l'auteur, pour accomplir le tour de force dans son entier, que de se dépouiller (autant que possible) de son sexe et de se faire femme. Il en est résulté une merveille ; c'est que, malgré tout son zèle de comédien, il n'a pas pu ne pas infuser un sang viril dans les veines de sa créature, et que madame Bovary, pour ce qu'il y a en elle de plus énergique et de plus ambitieux, et aussi de plus rêveur, madame Bovary est restée un homme. Comme la Pallas armée, sortie du cerveau de Zeus, ce bizarre androgyne a gardé toutes les séductions d'une âme virile dans un charmant corps féminin.”

Vargas Llosa, seguint aquesta observació crítica de Baudelaire, assenyalava en l’estudi que va dedicar a la novel·la de Flaubert que en la vida d’Emma Bovary apareixen gestos que “transparentan una inconsciente voluntad de ser hombre”: així, en el primer passeig a cavall amb Rodolphe, Emma porta “un chapeau d’homme”. A mesura que progressa la seua relació es torna més audaç i comencen a multiplicar-se aquestes signes d’identificació amb el món dels homes: fuma, es posa una armilla… A més, Emma domina o intenta dominar tant el seu marit com els seus amants, que al seu costat semblen porucs i pusil·lànimes.

Tot plegat, però, no és ni tan transparent ni tan inconscient. Emma no vol ser home. Simplement, enveja els homes o, més exactament, la llibertat dels homes. Quan queda embarassada, vol tenir un nen, perquè “aquesta idea de tenir un fill mascle era com l’esperança d’una revenja per totes les impotències passades. Els homes almenys són lliures; poden recórrer les passions i els països, travessar obstacles, tastar les felicitats més llunyanes. Però una dona té impediments continus. Inerta i flexible alhora, té en contra seva les debilitats de la carn i les dependències de la llei. La seva voluntat, com el vel del barret lligat amb un cordó, palpita a tots els vents, sempre hi ha algun desig que empeny i alguna conveniència que reté.”

En Madame Bovary hi ha una consciència molt explícita de la situació de la dona en la societat burgesa del seu temps: de la seua subordinació i de la seua falta de llibertat. De fet, la tragèdia d’Emma Bovary només pren sentit si la relacionem amb les condicions reals en què vivien les dones a la seua època, que Flaubert va descriure amb objectivitat i precisió. Interpretar com a masculines algunes de les qualitats que presenta madame Bovary com ara la inquietud, l’inconformisme o la tendència a l’evasió de la realitat és agafar el rave per les fulles. Hi ha el fet, incontestable, que Emma Bovary no es resigna al rol social que li correspon com a dona. No deixa de ser un sarcasme masculí considerar que això és una característica masculina.

De tota manera, el fracàs d’Emma Bovary no s’explica únicament per la situació de la dona en la societat burgesa de la seu època. Flaubert denuncia també, amb una ironia càustica, el seu autoengany, el convencionalisme i la superficialitat de les seues idees, la seua autocomplaença. I, sobretot, el fet que Emma utilitza com a matèria dels seus somnis les formes més desacreditades del romanticisme. Arribats en aquest punt, no podem deixar de preguntar-nos: ¿hauria viscut una vida més autèntica si hagués tingut un gust més refinat o exigent i hagués escollit com a matèria dels seus somnis unes formes artístiques de més qualitat, com les que professava Flaubert? Emma, com don Quixot, perd el sentit de la realitat i acaba estavellant-s’hi. Flaubert, aquest home-ploma, reclòs a Croisset, polint obsessivament una frase d’on no aconseguia eliminar un “que” cacofònic, era més a prop de la realitat que no Emma? ¿La seua dedicació a la literatura el feia moralment superior enfront del seu peersonatge? Flaubert la castiga sense pietat i, abans de morir, li fa patir una agonia terrible, descrita amb una precisió clínica i cruel. Per què va ser tan despietat? Ningú no odia el que li queda lluny o el que li és indiferent.

Caroline Commanville, la neboda de Flaubert, recorda en les seues memòries els sacrificis que va fer el seu oncle per la literatura, i arriba a la conclusió que al final va arribar a lamentar aquesta separació de “la route commune”. Esmenta com a prova la remarca que li va fer, després de visitar un amic casat, envoltat del seus fills. Mentre feien el camí de tornada a casa, Caroline Commanville recorda que el seu oncle va observar: “ils sont dans le vrai”, referint-se a l’exemple de felicitat domèstica que acabaven de veure.

Kafka citava sovint aquesta remarca de Flaubert com un paradigma de la seua pròpia situació. Tant Flaubert com Kafka van patir l’alienació de “le vrai” —la rutina quotidiana, salvada del tedi per l’afecte i la intimitat de la vida en famille. També a Thomas Mann li agradava referir-se a aquesta anècdota, que il·lustra in nuce la temàtica central de la seua obra: la relació escindida de l'artista amb la vida i la tensió amb què l’escriptor viu la imbricació entre literatura i vida, en què totes dues s'acusen mútuament. En Tonio Kröger, relat seminal de la seua obra posterior, Mann va escriure que la literatura i la vida constitueixen un dilema, perquè la literatura corca el sentiment immediat de la vida, introduint-hi una "enigmàtica contraposició envers els altres, els normals i ordenats" i un "abisme d'ironia, descreença, oposició, experiència i sentiment, que us separa dels homes".

Si Flaubert va pronunciar la frase que se li atribueix, no estava enunciant una paradoxa absurda. I tant se val que contemplem madame Bovary amb condescendència o amb menyspreu. Potser, en el fons, madame Bovary és cada un de nosaltres.