Notes d’una lectura de l’Odissea (1)

Ja fa unes setmanes que ha començat el curs. Ho note, entre altres coses, perquè ja no tinc tant de temps per a llegir. Per a tancar la temporada d’estiu —i, ai!, les vacances— vaig triar l’Odissea, en la traducció de Joan Francesc Mira. D’aquesta manera m’aplicava la meua pròpia medicina, ja que era un dels llibres que havia recomanat, a mitjan juny passat, en l’entrada Lectures per a l’estiu. 

Gaziel va escriure una vegada que, de tant en tant, li agradava tornar a llegir l’Odissea com una mena de cura espiritual. De fet, rellegir-la constitueix una experiència sempre nova i renovadora, refrescant, que no cansa mai, per les imatges, per la peripècia, pels ressons profunds que sempre remou la seua lectura. Aquesta vegada hi he retrobat passatges que no se me’n van de la memòria i que em continuen obsessionant. D’altres, en canvi, m’ha fet la impressió de llegir-los per primera vegada. Hi he retrobat, també, l’olor de carn a la brasa que recorre tot el poema o els colors canviants de la mar, grisa o vinosa. 

Ulisses no apareix fins al cant cinquè. El seu fill Telèmac és el protagonista dels quatre primers. D’una banda, un fill que cerca el pare, que, sense ell, no es pot afirmar per entrar en l’edat adulta de ple dret; de l’altra, un pare que cerca la dona i el fill en un viatge que és un retorn. En el cant segon es narra la primera part del viatge de Telèmac per saber noves d’Ulisses. Telèmac es presenta a Nèstor i els seus fills. Nèstor no té noticies d’Ulisses i recomana a Telèmac que busque més informació a Esparta, a la cort de Menelau. Abans d’acomiadar-se del jove, fa que preparen un carro lleuger per al viatge de Telèmac a Esparta en companyia de Pisístrat, un fill seu encara fadrí. El cant III es tanca amb l’evocació dels viatge dels dos joves corrent a tota velocitat per la plana. És una escena molt bella, que es converteix en una imatge de la joventut: 

Quan es mostrà, amb dits de rosa, l’Aurora, la filla de l’alba, 

van enganxar els cavalls al seu carro pintat, i pujaren. 

Fora ja del portal i de l’ampla porxada sonora, 

fuetejà els cavalls i arrancaren: volaren amb ganes. 

Varen eixir a la plana, una terra de blat, on van córrer 

fins al final, tan lluny com els ràpids cavalls els portaren. 

Fins que quedaren en ombra els camins, quan el sol es va pondre. 

(III, 491-497) 

El cant II, per la seua banda, havia acabat amb el començament del primer dels dos viatges de Telèmac amb una imatge marinera, també plena de velocitat, de força i d’entusiasme, una altra imatge de la joventut: 

Quan la d’ulls grisos, Atena, envià un bon vent favorable, 

un ponent fort que xiulava en el mar color vi, sobre l’aigua, 

va fer senyal Telèmac als seus camarades, manant-los 

de preparar l’aparell, i tots ells obeïren les ordres. 

Van alçar l’arbre de fusta d’avet i després l’encaixaren 

ben dins de la paramola, lligat amb els cables de proa, 

i van hissar veles blanques amb drisses de cuir ben torçades. 

Un vent inflava les veles pel mig, i l’onada escumosa, 

porpra, bramava i xiulava en tallar-la la nau que corria. 

Ella avançava veloç, travessant els camins de les ones, 

i ells, després de fixar l’aparell de la nau negra i ràpida, 

van preparar les crateres amb vi fins la vora, ben plenes, 

i varen fer libacions per als déus immortals i perennes: 

més que a ningú, a la filla de Zeus, la donzella d’ulls grisos. 

Tota la nit va recórrer la nau el camí, fins a l’alba. 

(II, 420-434) 

Hi ha uns versos d’aquest cant II que sempre m’han impressionat. Telèmac ha convocat una assemblea dels nobles, a la plaça, per exposar-los la seua situació. Incòmode a casa seua, envoltat dels pretendents de la mare, que li devoren la hisenda, dubta sobre la seua pròpia condició i sobre el destí final del seu pare. Els pretendents li contesten amb insolència i l’amenacen. Tots els nobles callen, llevat de Mèntor, company d’Ulilsses a qui «aquest va confiar-li la casa / per conservar-li-la intacta», el qual acusa no els pretendents, sinó els altres, que, tot i ser més que aquells, callen i no diuen res: 

Qui ara m’indigna no són tots aquests pretendents orgullosos, 

per la violència i per totes les seues intrigues malignes: 

ells arrisquen el cap, prepotents, violents, quan es mengen 

béns i riqueses d’Ulisses, pensant-se que aquell ja no torna. 

Qui em fa ràbia i acuse, és la resta del poble: en silenci, 

tots asseguts, no goseu ni tan sols aturar amb paraules 

els pretendents, a pesar que són pocs, molts menys que vosaltres. 

(II, 235-241) 

Per què callen? Per por, per comoditat, perquè esperen que parlarà un altre, perquè no és cosa seua i tant se’ls en dóna. En uns pocs versos s’ha descrit una situació social d’una enorme complexitat, d’unes conseqüències letals. Tan actual. Contra aquesta assemblea de mesells, la imatge dels dos joves corrent per la plana que tanca el cant tercer. 

Els símils de l’Odissea, a diferència dels de la Ilíada, no apareixen tan amplificats. En aquesta lectura he observat que n’hi ha un de molt insistit; el que il·lustra el sentiment d’inquietud: 

Tal com s’agita i dubta un lleó quan l’envolten els homes, 

ple de temor, i ells amb les xarxes el tanquen en cercle, 

tal s’agitava la dona; i llavors li vingué una son dolça, 

i es va adormir reclinada, amb les juntes del cos totes fluixes. 

(IV, 791-794) 

Mentre hi anava, el meu cor s’agitava com una tempesta. 

(X, 309) 

va dir això dirigint-se al seu cor estimat i parlant-li, 

i, resignat, el seu cor pacient s’aturà, i l’obeïa 

sense protesta. Ell, però, es girava a una banda i a l’altra: 

com quan algú posa al foc, per damunt de les flames enceses 

d’una foguera, un budell ple de sang i de greix, va girant-lo 

cap a un costat i un altre, i voldria rostir-lo de pressa, 

es regirava ell mateix a una banda i a l’altra, i dubtava 

com posaria les mans sobre aquells pretendents sense honra, 

sol contra molts. 

(XX, 24-30) 

Però el símil que més m’ha cridat l’atenció, sobretot perquè no el recordava gens, és el dels versos que descriuen el mar tempestuós entre Escil·la i Caribdis: 

A un dels costats Escil·la, i a un altre Caribdis, divina, 

dins de la mar, terrible, aspirant tota l’aigua salada. 

I al vomitar-la, tota la mar s’agitava i bullia 

com la caldera damunt d’un gran foc; ascendia l’escuma 

fins al més alt dels esculls, i queia a una banda i a l’altra. 

(XII, 234-238) 

Aquests versos, és clar, m’han recordat de seguida el «Bullirà el mar com la cassola en forn» de March. A l’hora de trobar un precedent literari per a aquesta comparació ausiasmarquiana no he llegit mai que es fes referència a l’Odissea. Consulte l’edició crítica de la poesia d’Ausiàs March a cura de Robert Archer. En la nota a aquest vers, Archer escriu que «March al·ludeix al costum encara vigent de portar certs plats preparats a casa a ser cuits al forn» i que aquesta «imatge casolana pertany a una llarga tradició que passa per la imatge de Job 41:22, “Fervescere faciet quasi ollam profundum mare”, i per Llull: “Com siuràs al foch e veuràs bullir la olla de les faves o dels ciurons, e les unes faves pujaran a ensús e les altres devallarana a enjús [aesma, fill…] si l’aygua de la mar era enaxí bullent com l’aygua de la olla qui està sobre·l foch…”» No  diu res d’aquest pas de l’Odissea. 

No puc deixar de plantejar-me la pregunta: com va arribar a escriure Ausiàs March el vers memorable que obri la segona estrofa de «Veles e vents? Podem descartar amb seguretat que hagués llegit l’Odissea. El seu vers, per tant, deu ser un ressò del passatge bíblic del llibre de Job esmentat per Archer o un resultat de la imaginació verbal de March, de la seua capacitat d’observar la realitat. Sospite, però, que la comparació del mar tempestuós a una caldera bullint al forn deu ser un tòpic més estès del que sembla. A saber per quin conducte li va arribar a March. La meua erudició és inexistent i m’impedeix d’anar més enllà. Siga com siga, a partir d’ara, en la comparació marinera de March ressonarà per a mi el pas tempestuós entre Escil·la i Caribdis d’Homer.