De Verdaguer a Ferrater. Aproximacions a tretze escriptors

Angle Editorial acaba de publicar De Verdaguer a Ferrater. Aproximacions a tretze escriptors catalans, un recull d’assaigs de Narcís Garolera apareguts prèviament en diverses publicacions sobre aspectes de l’obra i la personalitat dels tretze escriptors catalans a què fa referència el títol. Concretament, es tracta de Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Joan Puig i Ferreter, Víctor Català, Josep Maria de Sagarra, Josep Pla, Josep Pin i Soler, Francesc Pujols, Josep Carner, Pere Calders, Avel·lí Artís-Gener, Joan Coromines i Gabriel Ferrater. En aquest llibre, d’un interès enorme, Narcís Garolera centra la seua atenció en Jacint Verdaguer, Josep Maria de Sagarra i Josep Pla. 

A més dels seus estudis sobre literatura catalana contemporània, Narcís Garolera està duent a terme des de fa temps una feinada impagable, decisiva,amb les seues edicions crítiques de l’obra de Verdaguer i de Sagarra, i, pròximament, d’El quadern gris de Josep Pla. El fet és que fins a les edicions de Garolera no hem pogut llegir Verdaguer en un text plenament fiable. I, com es demostrarà quan es publique la seua edició d’El quadern gris, aquesta obra fonamental de la literatura catalana l’hem llegida des de la seua publicació en un text amb nombroses errates, males lectures del manuscrit, correccions gratuïtes i incomprensibles i modificacions degudes a criteris morals. 

Alguns dels assaigs més interessants de De Verdaguer a Ferrater són una conseqüència del treball com a editor filològic de Narcís Garolera. Així, en el que dedica al Poema de Monserrat de Sagarra, la restitució de la versió original dels versos suprimits o modificats per la censura li permet proposar una lectura d’aquesta obra de Sagarra com un llibre de la immediata postguerra, equiparable a Nabí de Josep Carner, a les Elegies de Bierville de Riba, a Les irreals omegues de Foix o al Cementiri de Sinera d’Espriu. En la primera edició del text, El poema de Montserrat començava amb aquests dos versos: 

Avui, que una ventada impenintent 

encongeix el perfum de la ginesta… 

En l’edició crítica es pot comprovar que Sagarra hi va escriure realment: 

Avui, que una ventada de ponent 

assassina el perfum de la ginesta… 

De més a més, extensos fragments del manuscrit van ser eliminats per la censura, com aquesta descripció de la Barcelona que va trobar Sagarra l’any 1940, tornat del seu exili, i que ara podem llegir gràcies a l’edició de Garolera: 

Vaig trobar fesomies conegudes 

que el desengany havia descosit, 

i el sofriment havia deixat mudes. 

Vaig descobrir molts ensorrats de pit. […] 

I ni veu forta ni veu prima 

tenia dret al crit dels pensaments; 

però sobre els divans de més estima 

alguns semblaven no patir-ne gens; 

i es deia el parenostre dins un clima 

de garrotades i afusellaments… 

D’altra banda, la lectura atenta i lenta dels textos que hi ha darrere de tota edició filològica, ha permès a Narcís Garolera detectar influències inesperades en l’obra dels autors editats. Pel que fa a Verdaguer, destaca que, en la seua etapa de formació, es va procurar una vasta formació literària llegint els clàssics universals: Homer, Virgili, Dante, Milton, Tasso… Més tard, va llegir i admirar els poetes del seu temps, entre els quals hi havia també Baudelaire. Encara que d’una forma atenuada — la condició de capellà de Verdaguer li vedava el tractament literari de molts temes—, Garolera assenyala que la influència de Baudelaire és clara en composicions com Vora la mar o en la prosa titulada Lo cornamusaire, que té com a model un poema en prosa de l’autor francès, i on Verdaguer es refereix a la malenconia amb un mot tan baudelerià com spleen. En un dels darrers reculls poètics de Verdaguer —Flors del Calvari— ressona el títol de Les flors del mal. La crisi que va experimentar Verdaguer a la meitat de la seua vida i el drama que la va seguir, van anar acompanyats per una transformació igualment profunda com a escriptor. En aquesta etapa els temes de la seua poesia passen a ser totalment subjectius i la seua poesia, en paraules de Garolera, «es fa més moderna, més comparable amb la dels poetes del seu temps, fins i tot els “maleïts” (com Baudelaire, que sabem que ell llegia).» 

En un dels assaigs sobre Josep Pla, Narcís Garolera avança algunes consideracions sobre l’edició crítica d’El quadern gris a què m’he referit abans. La veritat és que no m’obsessiona la puresa filològica dels textos, però no em fa gens de gràcia haver llegit fins ara en El quadern gris «una cosa» quan Pla hi havia escrit «una coca», o «cabells grisos» per comptes de «cabells llisos», ni «impressionant» per «impersonal», ni «solitarisme» per «socialisme», ni «angúnia», «avenir» i «ase», quan Pla hi havia escrit «ànsia», «futur» i «burro» respectivament. Per no dir res d’altres casos més divertits i més greus. Així, en un fragment en què Pla descriu la pulsió sexual dels adolescents, hem pogut llegir fins ara: «La pressió era tan envaïdora…» Al manuscrit, en canvi, s’hi pot llegir: «La pressió del membre era tan invasora…», cosa que ja té més sentit. En una altra entrada del dietari, Pla evoca una tarda de diumenge, a la penya de l’Ateneu, on tots els assistents fumen cigars, i, per contrast amb l’aire net i clar del carrer, es queixa del «gust de menta» que es respira a la sala de conversa. El manuscrit, en canvi, diu ben clar que es tracta d’un «gust de merda»… 

En un altre assaig Garolera examina el procés de formació d’El quadern gris — Pla va recuperar uns dietaris d’adolescència i joventut i els va reescriure junament amb altres textos publicats anteriorment— i, a més, proposa el Retrat de l’artista adolescent de James Joyce com a un possible model. Com en la novel·la de Joyce, El quadern gris, afirma Garolera, «és també el retrat d’un jove escriptor que, com el protagonista joycià, anota els primers passos d’una vocació indefugible que li farà deixar enrere una etapa de formació que ja no pot continuar. La fugida de Dedalus/Joyce, com la del jove Pla, és l’entrada al món de les lletres en majúscula, l’acompliment d’un destí: esdevenir un escriptor en el ple sentit de la paraula.» 

La influència de Joyce sobre Pla ha estat posada en relleu més d’una vegada. Pla va ser un dels primers escriptors catalans a admirar James Joyce i a fer-se’n ressò. L’any 1927 ja en parla, en un article publicat a La Publicitat, en què comenta l’Ulisses. Jordi Castellanos va escriure que allò que atreia Pla de Joyce no eren els experiments tècnics, sinó l’extraordinària capacitat per copsar la realitat més àtona i que Relacions, apareguda el 1927, «és la novel·la més joyciana de la Catalunya de la preguerra».