Entre l’amenaça i l’insult, entre les crides a la calma i la ridiculització, sempre des d’una irritació mal dissimulada, els contraris a la independència de Catalunya insisteixen que, si es fes realitat, produiria la ruïna econòmica, política i fins i tot moral dels catalans. Sembla que, per a aquests detractors, la independència d’un país es du a terme col·locant cocodrils en la frontera, cosa que aïlla inevitablement el país independitzat de la resta del món.
No deixa de ser commovedora la preocupació que hi ha a Espanya pel benestar futur dels catalans. Llàstima que aquesta preocupació provoque, com a mínim, una certa perplexitat. D’una banda, per venir de qui ve. De l’altra, per la inconsistència de l’argument, que en realitat no és més un tòpic rebregat. El 1924 ja el va contestar Eugeni Xammar amb contundència en una de les cròniques que va enviar a La Publicitat des de Txecoslovàquia, un estat independent de feia poc. Xammar hi afirmava que els qui pensaven que els txecs serien les primeres víctimes de la independència, perquè aquesta comportaria la ruïna de la indústria txeca, «eren, i són encara avui, uns perfectes imbècils. El qualificatiu se’l poden fer seu, si són servits, tots els que pensen com ells. La teoria de la incompatibilitat entre la independència i l’existència és una teoria antinatural, anticientífica i antiempírica. És antinatural, perquè suposa que una frontera ha de produir per força els mateixos efectes d’un bloqueig, únic mitjà trobat fins ara per ofegar efectivament la vida econòmica d’un poble. És anticientífica, perquè exclou l’eficàcia, multiplicada per l’estímul de la necessitat, dels esforços de rectificació, adaptació, transformació, etc. És antiempírica, perquè ignora aquest fet indiscutible i que tanca de cop: no hi ha hagut mai cap Estat independent que s’hagi vist obligat a renunciar la independència per tal d’evitar que els seus ciutadans es morissin de fam o de fàstic.»
Un país no s’independitza per aïllar-se còmicament de l’exterior, sinó per connectar-se amb el món d’una manera més directa i plena, sense intermediaris i sense filtres. Em ve ara a la memòria una frase d’El quadern gris de Pla, gran amic de Xammar: «La frontera no és un límit: és una gran finestra oberta.»
