Enguany estic intentant fer un curs de literatura catalana contemporània en el grup que tinc de segon de batxillerat. Vull donar tant els autors que van per a la selectivitat com els que no: Espriu, Estellés, Fuster, però també d’Ors i Guerau de Liost, Carner i Riba, Pla i Sagarra, Ferrater… No es tracta, és clar, d’un curs sistemàtic. Em limite a presentar i a llegir en classe una sèrie de textos d’alguns dels autors que més m’agraden. Que no van per a la selectivitat? I què? Si de cas, això és una raó més per a fer-ho. No dic més.
La setmana passada vaig parlar als meus alumnes del noucentisme. Vam llegir, com a il·lustració, uns textos de Pompeu Fabra sobre la normalització de la llengua catalana (La difusió del català escrit i La unificació de l’ortografia), admirablement escrits, i dues glosses d’Eugeni d’Ors: Del mètode per a llegir i El diari que era un arbre. En Del mètode per a llegir d’Ors contraposa una manera de llegir que deixa lliure la ment, que renuncia a la lectura si l’interès pel llibre no ve espontàniament, i una altra de basada en la convicció que l’interès per un llibre no pot venir sense l’activitat, sense l’esforç, perquè «¿no veieu que, en el fons, lo que ens interessa sempre «som nosaltres»? ¿No capiu que. lo que ens interessa en les coses és lo que nosaltres posem en elles, —i en una lectura lo que nosaltres posem en la «lectura», —i, per consegüent, el nostre esforç?» Evidentment, perquè un llibre ens interesse l’hem de poder entendre, però la comprensió, assenyala d’Ors, és una conseqüència, també, de l’esforç personal: «Solament pot ser ben comprès per home allò que home fa. Comprendre un llibre vol dir, en certa manera, «refer» un llibre. —I, sense esforç, seria possible això?»
