Càntic dels Càntics de Salomó: tres traduccions comparades

En l’assaig introductori a la seua versió del Càntic dels Càntics de Salomó, Narcís Comadira assenyala que podia llegir aquest text fascinant en les diverses traduccions de la Bíblia al català, però que «cap no m’agradava prou. Eren en la meva llengua, però no eren en una llengua prou meva», perquè «sempre em quedava lluny aquell text misteriós, sensual, ple d’imatges fascinants i a vegades incomprensibles. Per això me’l volia acostar, posar-lo en el meu català, donar-li el ritme que el sentit em portava».

Quin és el valor de la versió de Comadira respecte de les traduccions més accessibles del Càntic en català? Anem a comprovar-ho, comparant-ne alguns fragments amb les traduccions de la Bíblia de Montserrat i de la Bíblia Interconfessional. Utilitze a) per referir-me a la traducció de Montserrat, b) per a la de la Interconfessional i c) per a la de Comadira.

Encara que en l’original hebreu del Càntic no s’especifica qui parla en cada poema, la majoria de les traduccions posen cada secció de l’obra en boca d’un personatge concret (un home o una dona) o d’un cor. És el que fan les tres versions del Càntic que anem a comparar. Així, la Bíblia de Montserrat parla de l’espòs i l’esposa, cosa que confereix un caràcter santament matrimonial a la febrada eròtica que s’expressa en el Càntic. Comadira, en canvi, d’aquests dos personatges en diu el noi i la noia, denominacions que reforcen la relació purament eròtica dels dos amants. La Interconfessional, per la seua banda, es refereix a ell i a ella, que és la solució més neutra i, des del punt de vista literari, la més descolorida de les tres.

 Començaré comparant alguns versos del poema 4, concretament els dos amb què s’inicia el poema:

a) Que n'ets, de bella, amiga meva, 

que n'ets, de bella! 

b) Que n'ets, de bella, estimada meva,

que n'ets, de bella!

c) I que n’ets, de preciosa, amiga meva,

que preciosa;

Les dues bíblies tradueixen «bella» per referir-se a la noia, mentre que Comadira prefereix «preciosa», un terme que no deixa de ser impropi per referir-se a la bellesa. D’una noia en diem que és bella, o bonica, guapa o maca, però la paraula «preciosa» queda una mica cursi i condescendent. O m’ho sembla. Aquests dos versos, a més, en la traducció de Comadira tampoc no es pot dir que siguen un model de fluïdesa rítmica. En els versos 5 i 6 d’aquest mateix poema trobem la sorprenent comparació dels cabells de la noia a un ramat de cabres:

a) La teva cabellera és com un ramat de cabres 
que baixa onejant per les muntanyes de Galaad. 

 

b) La teva cabellera és com un ramat de cabres

que baixen de les muntanyes de Galaad.

c) els teus cabells, com el ramat de cabres

que tresca per les muntanyes de Galaad.

Mentre que en les traduccions de les Bíblies es parla de «cabellera», Comadira prefereix dir-ne «cabells», més habitual en la llengua parlada. En la seua versió Comadira intenta sempre trobar la solució més natural i més precisa alhora, com en el segon vers, en què utilitza el verb «tresca» per referir-se al ramat de cabres a la muntanya. La traducció que en fa la Bíblia de Montserrat és molt bella i suggestiva: «baixa onejant». La Interconfessional de nou tria una solució genèrica i descolorida, «baixen», de manera que torna a caure de cul entre dues cadires. La voluntat de Comadira d’aconseguir una versió el més natural i al mateix temps el més precisa possible es pot comprovar en altres versos d’aquest primer poema.

a) Les teves dents, com un ramat d'ovelles toses 
que surten del bany. 
Totes porten bessonada; 
d'estèril, no n'hi ha cap. 

b) Les teves dents són un ramat d'ovelles toses

que pugen de banyar-se.

Totes van aparellades,

no n'hi ha cap sense companya.

c) Les teves dents, com un ramat d’ovelles esquilades

que surt del bany.

Han parit totes bessonada,

cap d’elles no és estèril.

En lloc de «toses», Comadira escriu «esquilades», un mot més immediat per al lector actual, i torna a ser més precís i més concret traduint «Han parit totes bessonada» en lloc de «Totes porten bessonada». La Interconfessional aquesta vegada no cau de cul entre dues cadires, sinó que la pifia directament, perquè en la seua traducció esborra la referència a la vida i a la fecunditat que impregnen aquests versos en què es descriu el cos de la noia.

Un altre fragment que voldria comentar és el conegut com el del forat, del poema 5. Aquí en teniu les tres versions:

a) L'esposa
Jo dormia, però el meu cor vetllava... 
Una remor! El meu estimat que truca: 
«Obre'm, germana meva, amiga meva, 
coloma meva, perfecta meva; 
que el meu cap és ple de rosada, 
i els meus rulls, de la serena de la nit». 
«M'he tret la túnica, 
com me la posaria? 
M'he rentat els peus, 
com me'ls embrutaria?» 
L'estimat passa la mà pel forat de la porta, 
i les entranyes se'm commovien per ell.

b) Ella

Jo dormia, però el meu cor vetllava.

Una veu! El meu estimat que truca:

«Obre'm, germana meva, estimada meva,

coloma meva, el meu tot;

el meu cap és ple de rosada,

els meus rulls, de la serena de la nit.»

M'havia tret la túnica:

com posar-me-la de nou?

M'havia rentat els peus:

com me'ls tornaria a embrutar?

L'estimat passa la mà pel forat de la porta,

i les meves entranyes es commouen per ell.

c) La noia

Jo ja m’he tret la túnica,

no em vull tornar a vestir.

Ja m’he rentat els peus,

no me’ls vull embrutar.

L’amic passa la mà pel forat de la porta

i les meves entranyes s’estremeixen per ell.

Comencem pel forat. L’original hebreu crec que diu únicament «forat». Les tres traduccions concideixen a traduir «pel forat de la porta», potser amb el lloable propòsit d’evitar una interpretació inacceptablement grollera, però encara l’empastren més. Les portes tenen forats? Un moment, de quin forat i de quina porta estem parlant? Es fa molt difícil analitzar aquests versos sense ofendre el sentit del decòrum. Comadira en fa un comentari molt intel·ligent i ajustat en l’assaig amb què acompanya la seua versió.

Hi ha hagut traductors més hàbils, i no gens puritans, com Luter, que va traduir aquest terme a l’alemany com a Riegelloch, forrellat o balda. Frederic Clascar, autor de la primera traducció del Càntic al català directament de l’hebreu, a principis del segle passat, traduí genialment, «Per l’espirall entrà mon amat la mà, / i al meu dins s’estremiren mes entranyes». Comprove també la traducció castellana del segle XVI, del luterà Casiodoro de Reina, que tradueix simplement «agujero»: «Mi amado metió su mano por el agujero, y mis entrañas rugieron dentro de mí». Gregorio del Olmo, en la seua recent traducció al castellà del Càntic, salva els mobles alegrement dient que «metió su mano por la ventana». Ah! Ja estem tranquils!

Comadira, en lloc de «les meves entranyes es commovien o commouen per ell», tradueix «s’estremeixen per ell», de nou una solució més concreta i precisa i, per tant, més efectiva. És la mateixa solució que va triar Clascar. També sona més natural en la seua traducció «Ja m’he rentat els peus, / no me’ls vull embrutar», que no la formulació retòricament interrogativa de «com me’ls embrutaria?» o «com me’ls tornaria a embrutar?» 

Per acabar, aquests fragments dels poemes 7 i 8 respectivament:

a) 7

L’espòs

Retorna, retorna, Sulamita;

retorna, retorna, que et puguem contemplar!
¿Què admireu en la Sulamita,
en la dansa de Mahanaim?
Que en són, de bells, els teus peus amb les sandàlies
filla de príncep!
Els contorns dels teus flancs són com joies,
obra de mans d'artista.
El teu llombrígol és com una gerra rodona,
on no hi manca el vi.
El teu ventre és com un munt de blat,
envoltat de lliris.
Els teus dos pits són com dos cervatells,
com una bessonada de gasela.

8

L’esposa

Posa'm com un segell sobre el teu braç; 
perquè l'amor és fort com la mort,
és dura com el país dels morts, la gelosia.

b) 7

Ell

Que en són, de bells, els teus peus amb les sandàlies,

filla de príncep!

La teva cintura es doblega com un collaret

sortit de mans d'artista.

El teu llombrígol és una copa rodona

on mai no manca el vi aromàtic,

el teu ventre és un munt de blat

envoltat de lliris,

els teus pits són com dos cervatells,

com dos bessons de gasela.

8

Ella

Posa'm com un segell sobre el teu cor,

com un segell sobre el teu braç,

perquè l'amor és fort com la mort,

la passió, inexorable com l'abisme:

c) 7

El noi

¡Que en són, de bells, els teus peus a les sandàlies,

filla de príncep!

El tornejat de les teves cuixes

és obra de mà d’artista.

El teu llombrígol, una copa perfecta:

no hi falta mai el vi mesclat.

Un pilonet de blat, el teu baix ventre,

voltat de lliris vermells.

Cervatells els teus pits,

bessonada de gasela.

8

La noia

Posa’m com un segell sobre el teu braç,

posa’m com un segell sobre el teu cor.

Perquè l’Amor és fort com la Mort,

i el Desig, inclement com el sepulcre.

Observeu algunes de les solucions adoptades per Comadira, de nou més encaminades a delimitar un sentit concret o físic, com en els versos «Un pilonet de blat, el teu baix ventre» i «el Desig, inclement com el sepulcre». En aquests versos Narcís Comadira segueix les lliçons de la traducció a l’italià de Guido Ceronetti.

Una nota sobre «el teu llombrígol, una copa perfecta», el vers del poema 7 a què ja em vaig referir en l’entrada anterior (vegeu Càntic dels Càntics de Salomó). Les tres traduccions que estem comparant coincideixen a dir-ne «llombrígol» i no «melic». El cas és que aquesta segona paraula em resulta molt més natural que la primera i em «sona» millor, supose que perquè sóc valencià. En el català occidental la paraula habitual per designar aquesta part de la nostra anatomia és melic, mentre que en el català oriental en diuen llombrígol. Què us diré? M’agrada més «melic». «Llombrígol» em resulta escassament eufònic i, a més, no puc evitar de relacionar aquest mot amb llombriu o cuc de terra. 

A més d’aquestes tres traduccions del Càntic, encara n’hi d’altres al català. Comadira, en el seu assaig introductori, esmenta la de Jacint Verdaguer i la de Carles Riba, i diu que no les ha tingudes en compte perquè no volia que poguessen influir en la seua: «Jo buscava el sentit i no una forma trobada per uns poetes que admiro. Buscava el sentit per donar-li després la meva forma». No tinc ara a mà aquestes traduccions i no puc dir-ne res. El que m’estranya és que Comadira no faça referència a la traducció de Frederic Clascar, prenormativa, arcaica i fascinant. Joan Fuster, en Literatura catalana contemporània, va escriure que «especialment en els llibres de l’Antic Testament, Frederic Clascar aconseguí moments d’augusta plenitud expressiva, amb el recurs infal·lible d’un llenguatge suculent, sovint no gaire acadèmic, amb un punt d’aspror silvestre, voluptuós del so i de la semàntica, i sempre ajustat a l’esperit i a la lletra de l’escriptura hebrea». És molt recomanable aquest estudi de Francesc Feliu i Joan Ferrer, que reprodueix la traducció del Càntic de Clascar encarada amb l’original i amb una traducció mot a mot: La traducció del Càntic dels Càntics de Mon. Frederic Clascar.

Si el lector o la lectora ha tingut la paciència de llegir aquestes notes, aproximatives i no gens sistemàtiques, deu haver comprovat que no hi ha diferències radicals, profundes, entre les tres versions del Càntic que hem comparat, sinó més aviat de matís i del que en podríem dir major o menor efectivitat literària. Crec la versió de Comadira és molt bona i que aconsegueix el que s’havia proposat. Publicada per Fragmenta en un volum solt i acompanyada de diversos textos crítics, ofereix una oportunitat magnífica i inexcusable de llegir aquesta obra de la literatura universal, sense la qual, com deia el rabí Aqibà, el món seria menys digne.

Tinc quasi totes les traduccions de la Bíblia que s’han publicat al català durant el segle XX: la traducció del Gènesi i del Càntic dels càntics de mossèn Clascar, alguns volums de la traducció del Foment de Pietat, la Bíblia de la Fundació Bíblica Catalana, la de Montserrat i la de la Bíblia Interconfessional. Aquesta última és correcta i ofereix un text «fàcil», acostat al català actual, però des del punt de vista literari crec que és una mica precària. També tinc la traducció anglesa del King James, la castellana de Casiodoro de Reina, anomenada la «Biblia del Oso», i el Nou Testament en alemany i en italià. En la biblioteca del meu pare hi ha també la Vulgata i la traducció al castellà del pare Scio. Com us podeu imaginar, la meua Bíblia és la de Montserrat.