La cambra de la memòria

Fins fa poc, no podíem llegir en català res de Joseph Brodsky, un dels grans poetes russos del segle XX. En poc temps, però, la situació ha canviat radicalment. Va obrir el foc Viena Edicions que el 2011 va publicar La marca de l’aigua (en la col·lecció d’El cercle de Viena), un recull de reflexions entreteixides amb episodis autobiogràfics de les estades hivernals de Brodsky a Venècia. La mateixa combinació d’assaig i de memorialisme es retroba en Una cambra i mitja, editada enguany per les Publicacions de la Universitat de València. També enguany, i com a traca final, Edicions 1984 ha tret Poemes escollits de Joseph Brodsky, en traducció de Judit Díaz Barneda, que està rebent molts elogis. 

Avui voldria parlar-vos d’En una cambra i mitja. El títol fa referència a l’apartament de Petersburg, aleshores Leningrad, on Brodsky va viure la infantesa i joventut amb els seus pares. A l’URSS, l’espai mínim vital per persona era de nou metres quadrats, però a causa de la singularitat de la porció de pis que va tocar als tres membres de la família Brodsky, van acabar amb un total de 40 metres. Una cambra i mitja per cap, doncs. Es podien considerar ben afortunats, perquè, a més, eren jueus i tots tres havien sobreviscut a la guerra (Joseph Brodsky va nàixer el 1940). 

En una cambra i mitja naix d’una reflexió sobre l’absència definitiva dels pares. De fet, Brodsky no els va tornar a veure des del 1972, any en què es va exiliar de l’URSS. Brodsky combina en aquesta obra la reconstrucció d’un microcosmos físic i moral sota les condicions del règim soviètic amb una reflexió sobre la memòria personal. Aquesta dimensió assagística del seu llibre se centra en el caràcter problemàtic, contradictori i paradoxal de la memòria, a causa, en primer lloc, de «la incompatibilitat del present amb allò que es recorda». En el cas de Brodsky aquesta incompatibilitat esdevé radical, perquè entre la seua vida present, als Estats Units i escrivint en anglès, i la passada a la Rússia soviètica hi ha una solució de continuïtat seca i marcada: «La realitat a què m’enfronte no té cap relació ni cap correspondència amb la cambra i mitja i els seus dos habitants a l’altra banda de l’oceà i que ara no existeix. Pel que fa a alternatives, no puc pensar en res de més dràstic que on sóc ara». 

A aquesta dificultat s’hi afegeix, per a Brodsky, el fet que la memòria, inevitablement, és selectiva: «conté precisament detalls, no la imatge completa; els moments culminants, si voleu, no l’espectacle sencer», «s’assembla a una biblioteca en desordre alfabètic, i sense les obres completes de ningú», és «una xarxa de pesca amb una captura molt petita, i sense aigua. No la pots fer servir per reconstruir ningú, ni tan sols en el paper». La selecció ―o la traïció o el falsejament del passat― és un element constitutiu de la memòria. No es pot recordar tot.

El que recordem, a més, ho recordem en forma de fragments dicontinus, de manera que es perd també el sentit i el sentiment de la continuïtat. La memòria s’ha de conformar amb moments, amb exemples, que, d’altra banda, no són mai un simple reflex del passat: podem afirmar que els fets de la nostra vida van ocórrer i els vam viure tal com els recordem? Per complicar-ho una mica més, alguns d’aquells fets o factors que van influir en el nostre passat els hem conegut a posteriori. Això canvia retrospectivament la realitat del que es va viure, que consistia, en part, a no saber el que vam saber després. 

El lector pot sentir una certa perplexitat davant aquestes reflexions de Brodsky, perquè la reproducció que du a terme del seu món perdut és tan vívida i suggestiva que, en certa manera, les desmenteix. La paradoxa, però, és només aparent. La memòria resulta vàlida, o suficient, quan recorda un món en què no hem viscut: ens dóna molt més del que teníem abans. En el cas de la memòria personal, no és així. Com recordar en una imatge coherent una vida migpartida per l’exili? 

I com recordar els pares? El seu record queda pertorbat pel sentiment de no haver estat just amb ells. Les reflexions que aquest fet suggereix a Brodsky són més aviat una justificació. Hi ha «la sospita que tots nosaltres no som sinó estranys els uns per als altres. Que el nostre sentit de l’autonomia és molt més fort que el de la unitat, per no parlar del de la causalitat», que «un fill no recorda els seus pares perquè sempre se n’està anant de casa, llest per al futur. Se suposa que ell també estalvia les seues neurones per a un ús futur. Com més curta és la teua memòria, més llarga és la teua vida, diu un proverbi». Un altre aspecte que complica i fa més punyent la memòria dels pares és que el seu record s’entremesca amb la consciència del nostre futur: «Si tinc alguna noció del futur, està feta a semblança seua», «perquè cada fill, d’una manera o una altra, repeteix l’evolució dels seus pares». 

L’esforç per recordar els pares, i el món i els objectes que hi eren lligats, aboca Brodsky a una antinòmia. Quin sentit té recordar el que ja no existeix? No és el mateix recordar una cosa amb la qual poden tornar a establir contacte físicament ―una persona, un lloc, un llibre― que una altra que només «existeix» en la memòria: «Només les seues veus sobreviuen d’alguna manera en la meua consciència. […] La resta –la seua cara, la seua roba, el telèfon, la clau, les nostres possessions, els mobles- ha desaparegut per a no tornar mai, com si la nostra cambra i mitja hagués estat tocada per una bomba». La memòria no pot reparar la destrucció que provoca el pas del temps. La difuminació o l’esvaïment del passat no és una conseqüència, només, de les limitacions de la memòria.

En un passatge d’El cavaller del lleó de Chrétien de Troyes el narrador se sorprèn que dins d’una mateixa persona es puguen trobar reunides passions contràries com l’amor i l’odi. I, comparant la ment humana a una casa amb moltes cambres, suggereix que «tal volta Amor s’ha reclòs en una cambra interior i Odi, que vol que el vegin, se n’ha anat a les sales que donen al carrer.» De totes les cambres de la ment humana, la més recòndita és la de la memòria. 

Brodksy va morir el 1996 a Nova York. Complint la seua voluntat, va ser enterrat al cementeri de l’Isola di San Michelle, a Venècia. 

Tres notes disperses sobre la memòria:

Cada record ho és d’un record anterior de manera que cada vegada ens allunyem més del que recordem. Paradoxalment, el record reforça tant la presència del passat com el desgasta. Els records també envelleixen.

*

Per a la majoria, com per aquell personatge d’Anna Karènina, la regla que regula l’existència és viure al dia i procurar oblidar. La vida de cada dia és un corrent que arrossega el passat i el rebutja. Recordar és nedar contra corrent.

*

La Rochefoucauld: «Tothom es queixa de la seva memòria, però ningú no es queixa del seu judici».