Llegint Joseph Roth

El primer llibre que he llegit aquest 2014, una mica abans d’acabar-se les vacances, ha estat La marxa de Radetzky de Joseph Roth. Havia llegit aquesta novel·la feia temps, però tenia ganes de tornar-hi i em feia il·lusió de començar l’any sense estar-me de res. Com que un llibre porta a un altre, només acabar-la vaig agafar El santo bebedor. Recuerdos de Joseph Roth de Géza von Cziffra, que tenia mig oblidat des que me’l vaig comprar. Ara era el moment. I me’l vaig llegir d’una tirada. És un bon complement d’un altre llibre de records sobre Josep Roth: Huida y fin de Joseph Roth de Soma Mongernstern. 

Hi ha un passatge de Cziffra que em va fer regirar-me en la cadira o, més exactament, en el sofà. L’autor recorda que una vegada Roth li va parlar amb entusiasme d’Un món feliç de Huxley, i comenta: «Me asombré del entusiasmo de Roth. Era sabido que leía poco. Había adquirido sus vastos conocimientos en su juventud; leía fugazmente los libros que tenía que reseñar; por lo menos en el exilio, siempre acosado por la inquietud, demasiado nervioso para leer un libro hasta el final, afirmaban sus amigos. Y Roth lo reconoció públicamente cuando dijo una vez: “Me atengo a lo bueno que ha dicho mi poco apreciado Karl Krauss: un poeta que lee es como un camarero que come”». Glups! De tota manera, segons Cziffra, Roth havia llegit moltíssim quan era jove, de manera que després va poder viure una mica de renda, literàriament vull dir. Aquest passatge me n’ha recordat un altre que vaig llegir en Huida y fin de Joseph Roth. Morgenstern reporta que una vegada Roth li va dir: «No sóc un escriptor per a escriptors». Com a exemple paradigmàtic d’escriptor per a escriptors, Roth esmentava Kafka. 

Tinc ganes de tornar a llegir altres novel·les de Roth, com ara Job i La llegenda del sant bevedor. També voldria llegir La noche mil dos i una novel·la curta editada per Acantilado: Jefe de estación Fallmerayer. Sospite que algunes de les millors pàgines de Roth deuen trobar-se en els seus articles periodístics. Hauré de llegir també, per tant, Primavera de café. Libro de lecturas vienesas i Crónicas berlinesas. 

Les obres de Joseph Roth que s’han traduït al català, a més de La marxa de Radetzky, són La llegenda del sant bevedor (Viena Edicions), Job (L’Avenç), La rebel·lió (Ensiola), La fugida sense fi (Bromera), El pes fals (La Guineu), La cripta dels caputxins (La Guineu) i Hotel Savoy (Glauco). La Guineu, fundada el 2005, va tancar les portes el 2008 després de traure al mercat editorial més de vint títols, sobretot de les literatures russa i txeca. En aquesta entrada del bloc La beat generation i els pòtols místics catalans podeu trobar informació sobre tots els títols publicats per aquesta editorial i la manera d’adquirir-los.

Sobre Roth, recomanaria en primer lloc els llibres de Morgenstern i de Cziffra. Es llegeixen molt bé i estan plens d’observacions i notícies de primera mà. Les Edicions Alfons el Magnànim van publicar el 1995, com a suplement de la revista Debats, el llibre Joseph Roth de Helmut Nürnberger. I hi ha l’assaig, és clar, de Claudio Magris: Lejos de dónde: Joseph Roth y la tradición hebraico-oriental (Universidad de Navarra). Me’l vaig comprar en italià, ja fa temps, ara no recorde si a Bolonya o a Venècia, i no l’he llegit encara. Mal fet. Però he de dir en descàrrec meu que Claudio Magris no és sant de la meua devoció: té tendència al verbalisme, a elucubrar en el buit i a la mistificació (concretament, del passat de Centreuropa). No puc evitar un sentiment d’impaciència davant aquests vicis típicament literaris. 

Més endavant, m’agradaria escriure una entrada sobre La marxa de Radetzky. Ara em limitaré a reproduir dos passatges que m’han cridat l’atenció en aquesta relectura, i que m’han agradat especialment. El primer és una descripció d’un «berenar», un berenar certament notable, que em va donar molta gana:

«―M'he permès fer preparar un petit berenar―va dir Chojnicki.

Mentre deia això, va omplir tres gotets de “noranta graus”, en va oferir dos als invitats i va alçar el tercer per brindar. Tots tres begueren.

El Cap de Districte estava confús, quan va tornar el got sobre la taula. De totes maneres, la realitat de les menges exposades contradeia l'essència misteriosa del pavelló i l'apetit del Cap de Districte era més gran que la seva confusió. El pastís de fetge, amb les tòfones entatxonades d'un color negre com la pega, estava voltat d'una garlanda espurnejant de cristalls de gel. En plats blancs com la neu hi havia pits de faisà, d'aparença tendra, envoltats d'un seguit de verdures de totes les coloraines: verdes, vermelles, blanques i grogues, cadascuna d'elles en una safata amb orla blava i or i l'escut de l'amfitrió. En un gran recipient de cristall formiguejaven milions de perles de caviar d'un negre grisenc, voltades de rodanxes de llimona. No hi faltaven les llenques rosades de pernil, arrenglerades amb tota cura en safates ovalades i custodiades per una gran forquilla de plata de tres punxes. Tenien per companyia uns ravenets vermells que feien pensar en les mosses jovenetes dels pobles. Carpes i esturions, bullits, a la brasa o marinats amb cebes agre-dolces, omplien en trossos greixosos i relliscosos, safates de vidre, de plata i de porcellana. Uns panets rodons, morens, negres o blancs estaven repartits en cistelles de vímet, trenades de manera senzilla a l'estil dels pagesos, com si fossin criatures al bressol. Els pans eren tallats de forma gairebé invisible i les llesques tornades a. ajuntar tan bé, que els panets semblaven sencers. Repartides entre les diferents menges hi havia ampolles ventrudes i morratxes estretes i altes de quatre o sis brocs, amb colls alts o baixos, amb etiqueta o sense i, tot plegat, acompanyat d'un regiment de gots i de copes de tota mena.» 

El segon passatge descriu el que es podria anomenar l’espiral de l’alcoholisme. Roth sabia molt bé de què estava parlant:

«Feia algunes setmanes que el tinent Trotta s'havia avesat al “noranta graus”. El licor no li pujava al cap, sinó que com deien els entesos, li baixava als peus. Per començar, sentia una agradable caloreta al pit. La sang fluïa amb més força per les venes. Les ganes de beure treien el malestar i les angoixes de vomitar. Aleshores, calia beure un altre “noranta graus”. Per molt fred i tèrbol que fos el matí, un hi entrava amb valentia i amb el millor bon humor, com si fos un dia assolellat i del tot feliç! Durant el descans i en companyia dels camarades, menjaven poca cosa a la cantina de la frontera, prop del bosc, on els caçadors feien les maniobres i tornaven a beure un “noranta graus”. Passava per la gola com una cremor ràpida que es va apagant. Amb prou feines es notava que havien menjat alguna cosa. Tornaven a la caserna, canviaven de vestit i anaven a dinar a l'estació. Tot i haver fet una bona caminada, la gana no venia per enlloc. I, com a conseqüència, tornaven a beure un “noranta graus”. Menjaven, i de seguida els entrava la son. Per fer-la fugir es prenien un cafè i, a sobre, un altre “noranta graus”.

Ras i curt, durant l'avorriment del dia, mai no faltava .una ocasió o altra per beure aquell aiguardent. Al contrari, moltes tardes i molts vespres els oferien l'avinentesa de beure'n. Perquè, havent begut, la vida es tornava suportable. Meravelles d'aquella frontera! Feia la vida difícil a les persones sòbries i temperades… però a qui deixava ser sobri? El tinent Trotta, quan havia begut, veia tots els camarades, inferiors i superiors, com vells i bons amics. La petita ciutat ja li era familiar com si hi hagués nascut i crescut.» 

Repasse el llibre de Soma Morgenstern. En un paràgraf que tinc subratllat trobe aquesta observació sobre l’alcoholisme de Roth: «Seguramente habría sido sólo un periodista —fascinante, eso sí—, si sus borracheras no le hubieran hecho artista. Porque tenía grandes inhibiciones para emprender un libro. El alcohol le suprimía esas inhibiciones». Potser sí. Escriure és difícil i els lectors només en veiem els resultats. Ara bé, quan Morgenstern parla de la inhibició de Roth a l’hora d’escriure, crec que no es referia als articles periodístics o a l’assaig en general, sinó a la novel·la. Si és així, entenc perfectament Joseph Roth. Un moment! Vull dir que entenc la seua inhibició, no el recurs a l’alcohol! Una altra qüestió, que ara ens portaria massa lluny, són els motius d’aquesta inhibició davant la novel·la.