«Geografies de l’oblit», de Jaume Pérez Montaner

La setmana passada em vaig fer ressò de la concessió del premi Jaume Fuster 2014 a Jaume Pérez Montaner, que em va omplir d’alegria. Vaig decidir celebrar-ho immediatament, llegint Geografies de l’oblit (editorial Germania), una de les seues últimes obres poètiques. De fet, la tenia en el muntonet de lectures pendents des de feia unes setmanes. Ara l’excusa era perfecta i aquest llibre de Jaume Pérez Montaner va passar de seguida davant dels altres. 

Encara que Geografies de l’oblit es presenta d’entrada com una autoantologia, l’autor ha aprofitat aquesta mirada retrospectiva sobre la seua obra per fer-ne un llibre nou, que no és una mera tria compilatòria de la seua producció anterior. El volum està format tant per poemes publicats en llibres anteriors com per poemes inèdits i d’altres reescrits o reconvertits. És molt més, per tant, que una antologia personal. De més a més, com es pot llegir en el text de la contraportada, supose que redactat pel mateix Pérez Montaner, els poemes «estan articulats i ordenats no amb un criteri cronològic, sinó segons la seua funció i situació en aquestes “geografies de l’oblit”. Assenyalen un itinerari interior, poètic i vital, sempre al voltant del subjecte líric: arranquen de la més estricta proximitat, segueixen amb la declarada presència de l’altre —que ja començava a manifestar-se en els primers versos— i conflueixen en els apunts finals per a un autoretrat».

No és un llibre de lectura fàcil. Me’l dec haver llegit unes cinc o sis vegades, tant per assimilar-lo i entendre’l millor com perquè a cada nova lectura m’agradava més i perquè m’incitava a tornar-hi un món poètic construït a partir d’unes imatges fascinants, que es resisteixen a la paràfrasi, i també l’al·licient de descobrir i resseguir l’«itinerari interior, poètic i vital», el mapa d’aquestes geografies de l’oblit. 

El títol —Geografies de l’oblit— apunta a dos motius fonamentals: la idea de mapa, d’itinerari i la tensió a què al·ludeix l’oxímoron que conformen els dos termes del sintagma. Tots dos apareixen enunciats en aquests versos d’«Assaig», poema que acompleix una funció d’obertura en el conjunt del llibre: «tot el passat fou sols un simple assaig / d’aquest atzar que ja no té futur: / està en la teua ment». Què en queda, per tant? «El relat que escriuràs / potser per fer-lo viure: / un poema profund com un paisatge.» 

Crec que la millor manera d’animar-vos a llegir Geografies de l’oblit, per a mi un dels millors llibres de poesia de la literatura catalana actual, és reproduir-ne alguns poemes. Encara que n’hi ha molts que m’agraden, al final, m’he decantat per «L’arrel que t’habita» i «Horabaixa». Mantenen una relació de contrapunt i es poden llegir com les dues cares d’una mateixa moneda:

L'ARREL QUE T'HABITA 

Tornes al lleopard que t'allibera

desig i afany

i creus i vius

toques la pluja el blat

l'arrel dels ametlers

veus l'ull foll del crepuscle

el teulader que esquinça

la vella pell de l'alba

i gira el món amb tu

tot nu sota les pedres

Véns dels morts

i tornes a la vida

i rius i cantes

i et sents lliure

HORABAIXA 

Eren ombres i són corbs d'esguard fix

la vida és un parany d'aigües pudentes

el futur no existeix

i el present es dessagna entre les roques

Veureu àguiles de vol irresistible

i el perfil lluminós dels enforcats

i tu obriràs la mà per dir adéu

abans que falses albes

entronitzen la por dels crims furtius

abans que s'inaugure

                                la soledat espúria

dels lacais i les rates

sobre la terra que vols i et rebutja

Il·lustració d'Elsa Pérez Robles