 |
| Fotografia de @navegAvela |
La primera vegada que vaig llegir Josep Pla tenia dèsset o divuit anys. Per a mi era totalment desconegut: a primer de batxillerat ens quedàvem amb el Segle d’Or i a segon només recorde fer comentaris de text d’articles d’opinió de forma mecànica i insubstancial.
Fou justament Enric Iborra qui em va deixar Girona, un llibre de records. Crec que llavors no era molt conscient del que tenia entre mans. Recorde vagament les descripcions que feia de l’escola, dels professors i alguns racons de la ciutat. Poc més. No negaré que la seua lectura se’m va fer un poc pesada, a trossos, però això no sé si ho vaig voler admetre quan vaig tornar el llibre a Enric, que aleshores era el meu professor de literatura universal. D’altra banda, va ser una lectura tramposa, perquè tenia les anotacions i els subratllats d’Enric. L’any passat, quan per primera vegada vaig recórrer els carrers i les pedres de Girona, em vaig sorprendre evocant una certa atmosfera continguda en aquell llibre.
En acabar l’institut, i sempre fent cas omís de les recomanacions dels qui m’envoltaven ―recomanacions que ara entenc massa bé―, vaig començar a estudiar filologia catalana a la Universitat de València. En tercer vaig marxar amb una beca Erasmus a La Sorbonne de París, i en cinquè vaig gaudir d’una beca Sèneca a la Universitat de Barcelona. Per molt increïble que puga semblar, en cap moment, en cinc anys, vaig tornar a creuar-me amb Josep Pla, ni acadèmicament ni literària.
Va ser la casualitat, durant el meu exili per terres agermanades, la que em va fer comprar una edició de segona mà de Cinc històries del mar de l’any 97 en el Mercat de Sant Antoni de Barcelona. Em va costar un euro. L’edició no era massa atractiva (després n’he trobat d’altres que sí que ho eren), però crec que em van cridar l’atenció dues coses: la temàtica del mar i el format de relat breu. Una altra de les coses que crec que em va ensenyar Enric és que als autors-monstres, als autors que de tanta admiració que sentim ens fa por enfrontar-nos-hi, els hem ‘d’atacar’ amb formats més curts. He gaudit molt dels Dublinesos de James Joyce, tot i que encara no m’he atrevit amb l’Ulisses. El mateix puc dir de Thomas Mann: fa uns anys vaig llegir La mort a Venècia i ara fa pocs dies que he començat amb La muntanya màgica. Crec que amb Flaubert, amb Cervantes i amb Cortázar passa el mateix. I segurament amb molts altres escriptors. Els contes o les novel·les curtes, són una manera excel·lent d’introduir-nos en la seua literatura.
Així, amb aquests cinc relats he redescobert Pla. El moment no podia ser més idoni: vaig començar el llibre en Pasqua, en una travessa a vela des de Torredembarra al port de Sóller. I la seua manera d’escriure, la seua prosa, es barrejava amb els capvespres viscuts en alta mar:
«Ha estat un dia deliciós, d’una vagarositat esponjosa, d’un silenci de meravella. De tant en tant, he tret el cap a fora. Tot era gris i somort; si de cas el cel s’obria, tot semblava tocat d’un color d’estany oxidat, lleugerament blavís. Com ahir, la mar ha semblat tot el dia adormida en la seva eterna indiferència.»
Potser aquest recull no és una de les obres més recomanables de Pla. La qualitat dels relats m’ha semblat desigual: personalment, els dos primers destaquen per damunt dels altres. «Bodegó amb peixos» constitueix un veritable tractat de cuina, un homenatge a la gastronomia d’una terra. I «Un viatge frustrat», amb l’ entranyable Hermòs i un jove Pla com a protagonistes, és un retrat lluminós dels paisatges i els costums de la Costa Brava. Mentre llegia els altres relats, les històries de naufragis i derelictes, imaginava a un jove Pla recollint dels vells del seu poble aquelles històries de viatges frustrats... En general, però, no vos podeu imaginar com he gaudit, per fi, de la seua prosa dòcil, de la seua adjectivació singular, de les descripcions del Mediterrani i de la seua cuina, de l’elogi còmplice de la vida marinera i de la navegació a vela.
Fa dues setmanes vaig tornar a Barcelona i vaig anar al Mercat de Sant Antoni. Vaig tindre El quadern gris a les mans, però no em vaig atrevir, no encara. Finalment, remenant vaig trobar una tria de fragments d'El quadern gris a cura de Josep Mª Castellet. És una edició antiga, de l’any 84. Em va costar seixanta cèntims.
Ara, la porta ja està oberta. A poc a poc, jo també vaig fent la meua selecció, les meues «planianes» d’aquest autor tan inabastable com necessari.
Amanda Ruiz
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada