Una paradoxa de Baudelaire

En unes entrades que vaig escriure fa temps sobre Baudelaire, hi vaig assenyalar que aquest escriptor va ser un dels primer a concebre la gran ciutat com a tema artístic (vegeu Baudelaire i l’experiència de la vida urbana i Baudelaire i la modernitat literària). La fascinació per l’aglomeració urbana apareix, més que en Les flors del mal, en el recull de poemes en prosa Le Spleen de Paris(Petits poèmes en prose) (n’hi ha traducció al català online).

Voldria completar ara aquells apunts amb unes notes del capítol que el crític Georges Poulet dedica a Baudelaire en La conscience critique (vegeu La consciència crítica). Un dels aspectes de la vida en una gran ciutat que Baudelaire troba més atractiu és el contacte amb la massa anònima, com expressa en un dels poemes en prosa titulat justament Les foules (Les multituds). De tota manera, a pesar d’escriure-hi que «el passejant solitari i pensatiu agafa una singular embriaguesa d’aquesta comunió universal», Baudelaire no s’identifica amb les emocions simples i fortes viscudes en comú per aquells que formen part d'una multitud, sinó amb el pensament dels individus anònims que en formen part. 

Com que Baudelaire estava obsessionat per la consciència de si mateix, que per a ell era sempre conscience dans le mal, era comprensible que la identificació amb el pensament d'un altre li semblés la ruptura del cercle infernal i un acte d'alliberament. Si el poeta es passeja entre la multitud, és per a desfer-se de la consciència de si mateix que el persegueix. Als ulls de Baudelaire, doncs, l'oblit d'un mateix té un valor tant moral com terapèutic. Però l'experiència del pensament d'un altre només pot tenir plena importància si és precedida i preparada per un despullament de si mateix. Només l'oblit del jo permet la unió amb l'altre. 

Tradicionalment, i convencionalment, es considera que aquesta unió es produeix, sobretot, en l’experiència amorosa. Baudelaire, però, se’n malfia i la denuncia com una pretensió més il·lusòria que real. En, Els ulls dels pobres, un altre dels poemes en prosa, escriu: «És tan difícil entendre’s, estimat àngel meu, i tant el pensament és incomunicable, fins i tot entre gent que s’estima!» Recordem, en fi, aquell passatge de Mon coeur mis à nu: «En l'amor, com en gairebé tots els afers humans, l'entesa cordial és el resultat d'un malentès. Aquest malentès és el plaer. L'home crida: “Oh, àngel meu!”. La dona parrupa: “Mamà, mamà!”.I aquests dos imbècils estan convençuts que pensen d’acord. L'abisme infranquejable que causa la incomunicabilitat, resta infranquejat».

Inversament, Baudelaire troba en la forma més degradada de l'amor, la prostitució, la prova que no sols la comunicació és possible, sinó que aquesta és manifesta més fortament quan aquestes experiències es multipliquen: «El que els homes anomenen amor és molt petit, molt restringit i molt feble, comparat amb aquesta inefable orgia, amb aquesta santa prostitució de l’ànima que es dóna tota entera, poesia i caritat, a l’imprevist que es mostra, al desconegut que passa» (Les multituds). L'experiència de la prostitució de l'ànima, i del cos, demostraria que seria més fàcil identificar-se amb un estranger que amb una persona coneguda i estimada, ja que l'amor, precisament perquè suposa una tria, un coneixement precedent, impedeix aquesta mena d'immersió en el desconegut que representa el contacte amb una persona totalment diferent. Per a Baudelaire, doncs, paradoxalment, només hi pot haver coneixement de l’altre i identificació a partir de la taula rasa, de la ignorància total.