Alguns clàssics de la literatura catalana contemporània per als meus alumnes

En l’entrada anterior esmentava alguns llibres de diverses literatures que m’agradaria posar com a lectura als meus alumnes. La majoria estan exhaurits. Tant de bo que es reediten aviat en format de butxaca. Avui faré una selecció de clàssics de la literatura catalana del segle XX. Deixe de banda els autors actuals, perquè hauria d’estar molt més al dia de la literatura que s’està fent ara per fer-ne una selecció amb un mínim de criteri. 

Un dels primers títols que se m’ocorren és La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès, una de les últimes novel·les modernistes. Quan hi havia l’assignatura de literatura catalana en COU, Albert Hauf, que n’era el coordinador, va introduir aquesta obra com a lectura preceptiva. Pensava, i no s’equivocava gens, que era una novel·la molt positiva per als joves, perquè mostrava la lluita d’un personatge per fer-se una vida pròpia contra la fatalitat de la tradició i la natura. Les pàgines en que Jordi Fraginals d’enfronta al diagnòstic d’una malaltia terminal són impressionants, així com la descripció d’un incendi al bosc. També tinc un bon record de La punyalada, de Marià Vayreda, autor també de Records de la darrera carlinada, un llibre extraordinari, reeditat recentment per L’Avenç. En l’assignatura optativa de literatura catalana a COU vaig comentar durant uns quants cursos, a més de la novel·la de Pous i Pagès, Josafat, de Prudenci Bertrana. Als alumnes els agradava, encara que Josafat, com la majoria de les novel·les modernistes, està massa subratllada, estilísticament i temàticament. La vida i la mort d’en Jordi Fraginals és més sòbria.

Una altra novel·la que recomanaria és Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor, la Madame Bovary catalana. I Bearn, de Llorenç Villalonga. Aquesta última té l’avantatge i l’inconvenient dels diàlegs sobre literatura, música, pintura… Inconvenient, perquè els alumnes es poden sentir descol·locats i avorrits, certament. Al mateix temps, però, és una bona manera d’assimilar tot un seguit de referències culturals. Com a mínim, de començar a sentir campanes, que no és poca cosa. Tant la novel·la de Llor com la de Villalonga són molt fàcils de comentar en l’aula, perquè són molt simètriques en l’estructuració de la trama, en la confrontació dels personatges i en el plantejament dels temes. Això, però, les fa una mica simples i simplificadores. De Villalonga, reconec que m’agrada més Mort de dama. Més interesssant seria llegir Bearn juntament amb El Gattopardo i fer-ne un comentari comparat. També m’agradaria molt llegir en classe alguna de les novel·les d’Enric Valor del cicle de Cassana: Sense la terra promesa o Temps de batuda. No m’oblide de Vida privada, de Sagarra. Però, a pesar del seu interès, és una novel·la fallida. Ni de Calders, de qui he posat moltes vegades com a llibre de lectura les Cròniques de la veritat oculta. Hi ha també les narracions d’Espriu. Alguna vegada he fet un comentari comparat de Tres sorores  d'Espriu i d’Els morts de Joyce. Finalment: tinc una gran admiració per l’obra de Joaquim Ruyra. De tant en tant, m’agrada tornar a les seues narracions. Però no l’he comentat mai en classe. Me’l guarde per a mi sol. 

I Mercè Rodoreda? Diguem-ne que sóc una mica reticent. I quina Mercè Rodoreda? La de La plaça del diamant i Mirall trencat, o la de Quanta, quanta guerra i La Mort i la Primavera? Per als alumnes, supose que la de La plaça del diamant i Mirall trencat, és clar. Però… Ah, i hi ha els contes. Hauria de tornar a llegir Rodoreda. I voldria llegir Pedrolo, que no he llegit, llevat de les novel·les policíaques i de Domicili provisional. Pedrolo és un autor que em cau molt bé. Evidentment, oblidem-nos de Mecanoscrit del segon origen.

Deixem la novel·la. Passem a Pla i a Fuster. Del primer, triaria Girona, un llibre de records. També, m’agradaria utilitzar El quadern gris com a llibre de lectura en classe. De Fuster, Sagitari i Diccionari per a ociosos. Sí, ja ho sé, de cara als alumnes els llibres de Fuster i de Pla presenten un inconvenient: no tenen «argument», cosa que provoca perplexitat i estupefacció. Els alumnes no saben com entrar-hi. Com que «no passa res», no entenen res.

Més llibres que no són novel·les: La ruta blava, de Josep Maria de Sagarra, un llibre de viatges extraordinari. És un dels millors de Sagarra, si no el millor. Però no està publicat en edició de butxaca. També, les memòries de Gaziel, Tots els camins duen a Roma. Té l’inconvenient, de cara als alumnes, de ser massa llarg. Hi ha publicat un volum, amb el títol de L’exprés de França, que en recull tres capítols.

No, no m’he oblidat de la poesia. Aquesta és la meua tria per als alumnes: El comte Arnau, de Maragall, les Cançons de rem i de vela, de Sagarra, El poema de la rosa als llavis, de Joan Salvat-Papasseit i el Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés. Confesse que m’agradaria molt llegir i comentar en classe Nabí i Cor quiet de Carner, i les Elegies de Bierville de Riba, i Les dones i els dies de Ferrater, però procure reprimir els meus instints assassins. Bé, de vegades no ho puc resistir i comente en classe algun poema solt d’aquests llibres. La carn és dèbil! 

Per acabar: no és una bona idea deixar sols els alumnes amb uns llibres que no han triat ells i limitar-se a fer-ne el control de lectura corresponent. Els llibres s’han de comentar a l’aula i s’hi han de llegir també, encara que només siga en part. D'aquesta manera, les dificultats es poden resoldre sobre la marxa i es poden donar pistes als alumnes per orientar-los una mica. És convenient actuar amb naturalitat: de la mateixa que llegim un llibre directament, sense cap informació prèvia, en classe podem fer exactament igual. Podem oblidar-nos alegrement de la biografia de l’autor, de les característiques i l’evolució de la seua obra, de la seua situació en el context històric i literari, de… . Que això resulta poc o no gens acadèmic? Raó de més! I no val la pena d’esforçar-se a comentar els llibres a partir d’una plantilla o d’un esquema. Més que comentar el llibre, és millor parlar-ne, preguntant als alumnes quins aspectes del llibre llegit els han agradat més i quins menys, quins aspectes han trobat més interessants i quins altres més avorrits, què no han entès, què els han sorprès, quin fragment o fragments seleccionaríen, etc.