Planiana (43)

Els homes i les dones tendeixen a la ficció d`una manera espontània i natural, i Nietzsche es pregunta, a La Gaya Scienza, si la naturalesa humana es pot adaptar a la veritat. Així, és absolutament notori que la visió del món exterior és d’una comicitat, en to major o menor, llarga com el vent.

Josep Pla, Retrats de passaport (OC, 17)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

S'ha publicat «Fuster, una declinació personal» de Josep Iborra

L’any passat, coincidint amb el cinquantenari de l’aparició de Nosaltres, els valencians, es va publicar Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster (PUV), tesi doctoral de Josep Iborra, que havia restat inèdita. Refosa i ampliació de Fuster portàtil, representa la culminació de l’esforç que va dur a terme el meu pare durant molts anys per estudiar i divulgar l’obra de Fuster. A més d’aquests dos llibres, va escriure molt més sobre Fuster, des de ressenyes i articles a assaigs llargs, passant per parlaments pronunciats en diferents ocasions o per entrades del seu dietari. Aquests textos s’han recollit ara en Fuster, una declinació personal (PUV): una declinació o una anàlisi dels aspectes que singularitzen la personalitat humana i l’obra literària de Fuster a partir de l’experiència de Josep Iborra com a lector i amic seu.

Un dels principals fils conductors d’aquesta declinació és l’intent d’explicar o de resseguir un aspecte paradoxal de l’obra de Joan Fuster. Josep Iborra assenyalava que qualsevol lector atent de Fuster no pot deixar de sentir la «presència permanent de la personalitat de l’autor darrere els seus escrits, fins i tot en els més circumstancials», perquè «llegir Fuster no és llegir un text asèptic, un discurs impersonal, sinó entrar en relació amb un jo que veiem dubtant, mesurant, amb reserves o restriccions mentals, assajant, pam a pam, agudament, una qüestió o un fet». És entrar en contacte amb una personalitat complexa i irònica, que té una visió general molt lúcida de les coses. D’aquesta visió, però, només ens en va donar donar fragments, apunts, aforismes o alguns assaigs més llargs o explícits. Potser és per aquesta raó que «tenim una impressió tant viva i fascinant d’una personalitat singularment intel·ligent, que calla, o no ha tingut ocasió de dir, un fum de coses apassionants», de manera que «l'autor sembla superior a la seua obra».

Una entrevista en Vilaweb sobre «Un son profund»

ç

Avui s’ha publicat en Vilaweb una entrevista que m’ha fet Montserrat Serra sobre Un son profund. Podeu llegir-la clicant l’enllaç.

Falles, per Mar Vidal

Em sap greu, però sóc sensible a aquestes —diguem-ne— petiteses.

Josep Pla

Per a mi les Falles no tenen un significat transcendental, no sóc fallera ni les visc des de molt a prop, així que uns anys m’ho passe millor i uns altres pitjor. Supose que com tot el món. 

Pense que aquesta indiferència cap a les festes majors de la ciutat és una conseqüència en part del procés de coentorització que han patit en els últims anys. Debatisc aquest tema mentre camine amb el meu amic Xavi cap a un dels actes que organitzen les Falles Populars i Combatives de Ciutat Vella. Passem pel costat d’un passa-carrers de falles i xarangues, i malgrat sentir un cuquet a la panxa que dóna ganes de ballar, ens sentim com uns turistes contemplant l’escena des de fora. Som d’ací, però no formem part d’allò, és una sensació estranya.

La consciència crítica

Fa poc que he acabat de llegir La conscience critique de Georges Poulet, un dels crítics literaris més destacats de l’anomenada escola de Ginebra, integrada entre d’altres per Marcel Raymond, Albert Béguin, Jean Starobinski, Jean Rousset i el mateix Poulet. Tots ells concebien la crítica literària com una literatura de la literatura, que havia d'estendre, completar i constituir en una forma nova els temes que ja són presents en l’obra literària criticada. Això significa, entre altres coses, que el crític literari, com el novel·lista o el poeta, cerca, encara que en secret i de manera indirecta, la seua pròpia aventura espiritual. Aquest enfocament estableix una diferència tallant entre l'obra dels crítics de Ginebra i l'obra dels acadèmics —els estructuralistes francesos, els formalistes russos o els nous crítics nordamericans—, per als quals la crítica és una forma de coneixement objectiu i una de les ciències humanes. 

Poulet dedica en La conscience critique un capítol a cada un dels següents autors: Madame de Stäel, Baudelaire, Proust, els crítics de la Nouvelle Revue Française (Albert Thibaudet, Charles Du Bos, Jacques Rivière i Ramon Fernandez), Marcel Raymond, Albert Béguin, Jean Rousset, Gaëtan Picon, Georges Blin, Gaston Bachelard, Jean-Pierre Richard, Maurice Blanchot, Jean Starobinski, Jean-Paul Sartre i Roland Barthes. He anotat la relació completa perquè són noms a tenir en compte i perquè constitueix una mena de fil conductor. Per a Poulet, cada un d'aquests crítics s'esforça a reviure i pensar per ells mateixos les experiències viscudes i les idees pensades per altres esperits, cosa que no té res a veure amb la crítica impressionista o subjectivista.