El gran crític literari que era Carles Riba

Ara mateix, un dels llibres que tinc pendent de lectura és la tesi doctoral de Raül Garrigasait, L’hàbit de la dificultat. Wilhelm von Humboldt i Carles Riba davant l’Agamèmnon d’Èsquil, recentment editada per l’Institut d’Estudis Món Juïc. Abans, però, he decidit preparar-me una mica rellegint la traducció en prosa que va fer Carles Riba de les set tragèdies d’Èsquil per a la Fundació Bernat Metge, publicades en tres volums entre el 1932 i el 1934. He començat per l’últim, dedicat a l’Orestea, trilogia formada per Agamèmnon, Les coèfores i Les eumènides. A més d’encarregar-se de la traducció d’aquestes obres, Riba va redactar per a aquest volum una introducció general i una nota preliminar a cada una de les tres tragèdies. 

No em puc estar de reproduir en aquest bloc el primer paràgraf de la nota sobre Agamèmnon, una mostra del gran crític literari que era Carles Riba: 

«Agamèmnon és un dels drames que mai s’hagin escrit, en el qual el temps més constantment es manté en la plenitud de les seves tres dimensions. El Cor i els personatges marginals a l’acció pròpiament dita en tenen el sentiment, i s’esforcen per haver-ne la consciència clara: uns fets passats pesen sobre el present, el mouen en dens esdevenir; però ¿cap a què? El Cor comprèn més que no sap; d’on la basarda que des de l’orquestra va envaint l’escena i oprimint els protagonistes; i que, curiosament, acaba llançant el mateix Cor a l’acció. Cassandra, en canvi, sap més que no comprèn: amb la seva inútil vidència —simbòlica, de vegades fa l’efecte, de la mateixa del poeta— abraça la plenitud del drama en el temps; significativament, l’acció l’arrabassa, l’esclafa: víctima pura, la més patètica que es pugui concebre». 

També és una meravella de síntesi i de penetració el que escriu sobre els versos que Èsquil posa en boca de Cassandra, un dels moments culminants d’aquesta tragèdia i, com indica el mateix Riba, una de les escenes més belles de tota la història del teatre. Aquí teniu aquest passatge, que val la pena de reproduir complet, encara que siga una mica llarg:

«Pel camí de púrpura, Agamèmnon sembla haver entrat en el palau com en una trampa; darrera d’ell, Clitemnestra ha llançat un alarit de victòria, sinistrament ambigu. Una vegada més, el Cor pressent coses horribles; més angoixosament que mai, incapaç d’esperança, comprèn sense saber: ell no té el do de la profecia.

»Però el posseeix Cassandra, que és allí, muda; i que ara, en una suprema crisi de vidència, ens farà passar davant dels ulls tot el destí del casal dels Pelòpides. Passat, present i futur l’omplen alhora, fins a fer-la esclatar. Weil ha demostrat l’eficàcia dramàtica d’aquesta escena, de les més belles en tota la història del teatre. L’assassinat d’Agamèmnon, que ara es prepara i s’executa a l’interior del palau, podria ésser narrat després per un missatger, segons les convencions. Però Cassandra “ens hi fa assistir… : totes les imatges que es presenten a l’esperit de la vident, les veiem amb ella, com si els murs del palau esdevingueren transparents. I no és tot: veiem àdhuc (cosa que els nostres ulls no haurien pogut percebre) els testimonis invisibles d’aquesta escena, els fantasmes dels fills oferts en banquet a llur pare, la colla de les Fúries instal·lada en aquest estatge i que s’hi abeura des del primer crim, origen d’una sèrie de crims semblants.» I després de la mort d’Agamèmnon, la seva pròpia mort, però també, més enllà, la venjança de tots dos pel matricidi d’Orestes… Però Cassandra no és merament un deliri i una veu: és un caràcter concret, de carn i ossos; en menys de dos-cents versos que diu, se’ns esbossa inoblidablement, amb una torbadora complexitat. “És el símbol de la citat destruïda, de tots els innocents sacrificats a una venjança sense mesura —els llebratons del presagi que provocaren la pietat d’Àrtemis; és la imatge vivent de les faltes d’Agamèmnon. Però al mateix temps, és una dona, una troiana que odia els grecs i una captiva amada pel seu amo, per al qual guarda respecte i pietat. Calla doncs totes les faltes del rei i en canvi crida ben alt tots els crims de la raça, dels quals la mort d’Agamèmnon per a ella no és sinó una conseqüència fatal.” (Paul Mazon) Sabent Troia venjada, no li importa la mort que l’espera dins el palau i hi marxa ardidament».