Tercera sessió del curs de literatura universal: final de la literatura de l’Antiguitat

Dimarts de la setmana passada, 20 d’octubre, vam dedicar una última sessió a la literatura de l’Antiguitat. En la pràctica, però, hem tractat també autors d’altres èpoques: Dante, Cervantes, Kavafis, Riba… Al final vaig repartir un altre dossier de textos, en aquest cas de literatura medieval, per a la pròxima sessió. Cal fer via i continuar endavant.

Vaig començar aquesta tercera sessió del curs amb la lectura i comentari de la setena de les Elegies de Bierville de Carles Riba. Riba hi va fer servir la figura d’Ulisses com a correlatiu de la seua experiència personal. Ulisses és, com el poeta ho voldria ser, el viatger que torna a la pàtria després d’una llarga peripècia, que podria ser un exili. Exiliat després de la derrota de la República, Riba ho havia perdut tot i el seu món s’havia esfondrat. Aquesta realitat el va abocar a encarar-se amb la seua veritat, amb el seu jo despullat i nu. Des de l’exili, el retorn a la pàtria col·lectiva es plantejava paral·lelament al retorn al seu jo essencial, com una tornada a la disponibilitat que tenim els humans abans de nàixer, quan encara no se’ns ha format un destí.

D’altra banda, l’episodi de l’arribada d’Ulisses a Ítaca es converteix en un referent per investigar la naturalesa de l’expressió poètica, l’«interior treball» a que fa referència el desè vers de l’elegia setena. Riba assimila l’arribada d’Ulisses a Ítaca a la il·luminació que dóna lloc al naixement del poema. La pàtria d’Ulisses és també la pàtria del poeta i és també la poesia: 

Entre nosaltres humans,

déus! els mots són només per a entendre’ns i no per a entendre’ls:

són el començament, just un senyal del sentit.

Semblen precedir.nos camí del misteri i ens deixen

foscos davant d’un brocat, tristos a un eco que fuig.

Cal la secreta clau: un record que ve de vosaltres,

déus! i que no ens ateny fins que ja hem arribat.

En unes declaracions a un qüestionari literari Riba va observar que «el llenguatge no té merament una funció comunicativa, documental, en l’ordre pràctic: serveix també per a construir el que no existeix, per a suggerir el que no és conegut, el que és sols pensat o somiat». La poesia, per tant, és una via d’accés al que «no existeix», a una realitat d’ordre espiritual o íntim que només pot ser suggerida per mitjans poètics. Els mots proporcionen indicis d’un altre ordre de realitat, però no el fan accessible; aquest indici del sentit «no ens ateny fins que hem arribat», de la mateixa manera que només podem distingir el dibuix del tapís quan aquest s’ha acabat de brodar del tot. 

Un altre episodi que vaig voler destacar de l’Odissea és el moment en què Ulisses, al país dels feacis, a la cort del rei Alcínous, es posa a plorar quan sent l’aede Demòdoc cantar la gesta del cavall de Troia. Aquesta escena, com la de la baixada a l’Hades, també serà un model insistit per a la literatura posterior: en el llibre primer de l’Eneida, Enees i els troians arriben a Cartago i veuen representades en les portes d’un temple escenes de la guerra de Troia. Molt més tard, en la segona part del Quijote, don Quixot es troba amb personatges que han llegit les seues aventures de la primera part. El lector sap que és un personatge de ficció, però el personatge també ho sap. 

Vaig recomanar als assistents que tornassen a llegir l’Odissea. Gaziel va escriure una vegada que, de tant en tant, li agradava rellegir l’Odissea com una mena de cura espiritual. A més, en català tenim ara mateix tres traduccions disponibles —la traducció en prosa de Joan Alberich, la de Carles Riba i la de Joan Francesc Mira—, de manera que cada vegada en podem llegir una de diferent. Raó de més per fer-ho!

En comparació amb l’Odissea, la Ilíada resulta per al lector modern un llibre una mica antipàtic, per la seua exaltació de la violència guerrera, per la descripció tan truculenta dels combats, com aquell episodi en què un guerrer en fereix un altre : «… el va ferir al mig del pit amb la pica l'heroi Idomeneu i li va rompre la túnica de bronze, que fins aleshores li havia estalviat la ruïna de la seva pell, i que llavors va fer un espetec sec, en esquinçar-se al voltant de la llança. Va caure a terra sorollosament, i la pica li va quedar clavada al cor, que, en bategar-li, feia vibrar el mànec de la llança». 

Recorde que la primera vegada que vaig llegir la Ilíada, quan tenia deu anys, la vaig llegir com un llibre de batalletes. La descripció dels combats no em va molestar gens. Al contrari, va ser el que més em va agradar. En una lectura més aprofundida i més madura, el lector s’adona que en la mateixa Ilíada hi ha una crítica d’aquesta exaltació de la força física i del combat, com en l’escena entre Andròmaca i Hèctor, o aquella altra en què Príam suplica a Aquil·les el rescat del cadàver d’Hèctor. I hi ha Ulisses, que si lluita no és tant per la glòria com per acabar com més prompte millor i tornar a Ítaca. Ara, segurament la crítica més forta de l’ideal heroic la posa Homer en boca del mateix Aquil·les en l’Odissea. Ulisses el retroba en la seua baixada a l’Hades i se li adreça falaguer amb aquestes paraules:

«I tu, Aquil·les,

pensa que més feliç del que ets no hi ha hagut mai cap home,

i no n'hi haurà: els argius, quan vivies, ja t'honoràvem

talment un déu, i ací baix ets tu el que ara comanda

sobre els difunts. Per això, en la mort, no et lamentes, Aquil·les».

Vaig dir això, i ell a l'instant em va dir en resposta:

«No em consoles del fet d'estar mort, Ulisses insigne:

preferiria cavar la terra al servei d'algú altre,

fins i tot si era algú sense herència i d'escassa fortuna,

més que no ser el rei entre tots aquests morts, sense vida».

La Ilíada ens va servir per il·lustrar la concepció de la vida i de la mort en la cultura grega antiga. Per als grecs, com que la vida humana, a diferència de la dels déus, es troba enquadrada dins d’uns límits estrets, cal treure’n el màxim partit, sense que això vulga dir que els homes han d’assemblar-se als déus. Els herois homèrics donen per suposat que la seua missió és exercitar al límit les seues facultats humanes en l’acció; si així ho fan, la seua vida estarà a l’altura de tot el que s’exigeix a la seua responsabilitat i seran homes en el sentit més ple i genuí del terme. El seu convenciment és que, per ser la vida curta, han d’omplir-la de gestes. La urgència d’omplir la vida de gestes és la resposta heroica a qualsevol dubte sobre la petitesa de l’home en comparació amb els déus. En arriscar la vida, l’heroi demostra la seua estima per una cosa que la transcendeix, un ideal que els déus no poden tenir mai i que des d’un punt de vista humà té una noblesa de la que manquen les festes i els plaers dels déus. Recordeu aquests versos de la pítica vuitena de Píndar:

Éssers d'un dia! Què és l'home? Què no és? L'home és

somni d'una ombra. Però sempre que l'esclat

de Zeus ve una llum brillant plana sobre els mortals

i un viure ple de mel. 

Per contra, hi ha l’Hades. L’obligació d’acomplir accions perilloses no ofereix recompensa fora de si mateixa. En l’altra vida els herois no troben una superviviència feliç i esplendorosa. Tots els homes arriben a la mateixa fi. Quan el cos del mort es crema, és cert que en sobreviu una ànima, però una ànima opaca i sense forces. I no és que els herois grecs manquen sense més de recompensa després de la mort; el pitjor és que es troben exactament en el mateix cas dels homes que no han fet cap esforç per guanyar honor, i les tenebres en què es mouen no ofereixen cap compensació al món iŀluminat pel sol que han perdut. En aquest sentit les concepcions d’Homer són indiscutiblement pessimistes, quasi tràgiques.

Aquesta lliçó és la mateixa de l’Eclesiastès, el llibre més desolat i nihilista de la literatura universal, inclòs en la biblioteca de la Bíblia: «Perquè la sort dels homes és la sort de la bèstia i és la mateixa per a tots dos; que així com mor un, així mor l'altre, i un mateix esperit de la vida tenien tots dos. No en queda pas més de l'home que de la bèstia, perquè tot és vanitat! Tots van a parar al mateix indret; tots van ser fets de la pols, i tots tornen a la pols». Per sort, en aquesta biblioteca també hi ha el Càntic dels càntics. 

A penes he dit res de la literatura llatina. He recordat la significació de Virgili en la literatura europea i he comentat uns quants poemes d’Horaci a partir d’un altre fragment de la Ilíada, en què Glauc diu a Diomedes, que li ha preguntat pel seu origen: «Tidida magnànim, ¿per què em preguntes el meu llinatge? Tal com és la naixença de les fulles, així és també la dels homes. Les fulles, unes el vent les escampa per terra, altres el bosc les fa créixer brotant i arriba el temps de la primavera. Així és el llinatge dels homes, un neix, i un altre mor». He enllaçat aquest fragment amb una oda d’Horaci, que el filòleg victorià anglès Alfred Edward Housman considerava el poema més bell de l’Antiguitat. El poema d’Horaci fa un pas més enllà, perquè diu que la vida dels humans no és cíclica com la de les fulles, com la de les estacions. Els arbres perden les fulles a la tardor, però en trauen unes de noves a la primavera. En la vida humana, en canvi, les estacions de la vida es viuen una sola vegada: la primera és també l’última. Per a més inri, com deia La Rochefoucauld, «arribem ben novells a les diverses edats de la vida, i sovint ens manca experiència, malgrat els anys». Us invite a llegir-lo en la traducció de Jordi Cornudella (Les bones companyies. Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors):

(Odes 4.7)

No queda neu, reverdeixen les planes, i els arbres

tornen a treure fullam

la terra canvia de tanda, i els rius, que decreixen,

passen riberes avall;

una Gràcia, junt amb les nimfes i junt amb les seves bessones,

nua, s'engresca a ballar.

T'ho diu l'any, t'ho diu l'hora que ens pren la llum clara del dia:

no esperis res d'immortal.

Remeten els freds amb els zèfirs; l'estiu, que estalona

la primavera, se'n va

quan escampa els seus fruits la tardor generosa, i de pressa

torna el repòs hivernal.

Les minves del cel, tanmateix, aviat les arreglen les llunes:

quan a nosaltres l'ocàs

ens porta amb Eneas el recte, i amb Tul·lus i amb Ancus,

ombres i cendra som ja.

¿Qui sap si a la suma d'avui han previst d'afegir-hi els celestes

temps per cap més endemà?

Tot allò amb què et regalis el cor, ho preserves

d'un hereu d'àvides mans.

Quan seràs mort i el teu cas amb sentència clara

Minos haurà judicat,

ni el llinatge, Torquat, ni discursos ni benmereixences

no et tornaran al d'abans:

que ni Diana no pot rescatar el cast Hipòlit

de les tenebres de baix,

ni Teseu, les cadenes del Lete, al seu Íntim Pirítous

no les hi pot arrencar.

Vaig acabar analitzant el tòpic del carpe diem, tradicionalment lligat a Horaci, i una mica mal entès, o simplement entès com una crida a aprofitar el temps, cosa que introdueix una ansietat inevitable. El carpe diem horacià s’ha d’entendre en relació a altres tòpics fixats per aquest escriptor llatí, com el de l’aureas mediocritas i el beatus ille. Sobretot, calma, tranquil·litat, res de posar-se pedres al fetge. El vell, el bon Horaci! Tot el contrari d’aquest poema de Kavafis, que en realitat constitueix una inversió del tòpic horacià:

Un vell

Dins un cafè ple de brogit, en un racó,

inclinat sobre la taula, seu un vell,

amb un diari al davant, sense companyia.

I en el desengany de la vellesa miserable,

pensa que fruí molt poc dels seus anys,

llavors que tenia força, eloqüència, bellesa.

Sap que ha envellit molt. Se n'adona, ho comprèn.

I el temps en què era jove li sembla com ahir.

Quin interval tan curt, quin interval tan curt!

I pensa: la Saviesa, ah, com es burlava d'ell,

com hi va confiar sempre, quina follia!

Ella, mesquina, li deia: «Demà. Tens molt de temps».

Recorda els impulsos que va haver de refrenar i tantes

alegries sacrificades. Ara, cada bona ocasió perduda

es mofa de la seva prudència insensata.

Però a força d'haver reflexionat i recordat tantes coses,

el vell ha quedat ben atordit. I s'adorm

recolzant el cap sobre la taula del cafè.

(Konstandinos P. Kavafis, Poemes.Curial. Traducció d’Alexis E. Solà.)