Quarta sessió del curs de literatura universal: la literatura medieval

La setmana vam començar la primera sessió dedicada a la literatura medieval. Vaig repartir un dossier amb una tria de textos d’aquest període per il·lustrar alguns aspectes fonamentals en el procés de formació i desenvolupament de les noves literatures que apareixen a Europa cap al segle XII, en el que s’ha anomenat el primer renaixement europeu. A partir d’aquest moment, coincidint amb la renovació de la vida urbana i l’expansió del comerç, la fundació de les universitats i la construcció de les grans catedrals, s’inicia també el procés de conversió dels vulgars en llengües literàries. De tota manera, el llatí continuarà sent la llengua de cultura durant molt de temps en competència amb les noves llengües literàries. No era, doncs, una llengua morta, encara que ja no s’aprenia per transmissió familiar. Es feia servir en les lliçons universitàries, en els oficis religiosos, en el dret, en la literatura… Per a la majoria dels qui la feien servir devia ser una mena de Basic English.

La conversió dels vulgars en llengua literària no va ser un procés senzill, perquè no disposaven d’una tradició literària i, per tant, havien de partir des de zero. Els primers textos conserven moltes característiques orals, com ara anticipacions, represes, digressions, el·lipsis, absència de subordinació, interpel·lacions al lector o a l’oïdor i informació al lector dels canvis de tema o de fil narratiu. Vam exemplificar aquest moment amb un fragment de les homilies d’Organyà, en què s’expliquen uns versicles en llatí de l’Evangeli. L’autor d’aquestes homilies mostra una consciència molt clara que el llatí i el vulgar català eren llengües diferents. Quan cita una frase en llatí, la tradueix tot seguit al català, que, vuit-cents anys després, continua sent transparent per a nosaltres.

El text de les homilies d’Organyà arrossega nombroses marques orals, com ara les interpel·lacions a l’auditori —«Senyors…»— i, sobretot, una sintaxi basada exclusivament en la parataxi. Fins i tot quan apareix una conjunció diferent de la copulativa «e», com ara «per això car», la relació sintàctica que indica és molt laxa i difícilment es pot identificar amb una consecutiva o una causal. En realitat, l’únic que fa és apegar una frase al costat d’una altra, reproduint en la llengua escrita un procediment típicament oral. El predomini de la hipotaxi sobre la parataxi caracteritza el text escrit enfront del parlat. El discurs hipotàctic, que consisteix en la unió subordinativa de les oracions, estableix una jerarquia entre les unitats relacionades, mentre que el discurs paratàctic, en canvi, discorre en un únic pla, en què s’ordenen les successives unitats. La llengua escrita no pot basar-se en els sobreentesos típics de les situacions de comunicació oral, sobretot entre persones conegudes. Ha de precisar una gran quantitat d’informació, cosa que es resol mitjançant mecanismes sintàctics de subordinació. 

Durant el segle XIV la conversió dels vulgars en llengua literària es va dur a terme a partir de la imitació del llatí, tant del lèxic com de l’estructura de la frase. Com a exemple, el començament de Lo somni, de Bernat Metge: una oració molt llarga, plena d’incisos i de subordinacions. Al mateix temps, una impressió de claredat, de lleugeresa i de moviment.

Encara vaig il·lustrar aquest procés amb un fragment del Llibre dels fets de Jaume I i un altre de la Crònica de Bernat Desclot. Tots dos narren l’engendrament i naixement de Jaume I. El cas del Llibre dels fets és ben particular. Es tracta d’una autobiografia, d’una crònica personal, en què el seu autor fa taula rasa del passat anterior al seu naixement: tot comença amb ell. Tenia raons poderoses per actuar així. Jaume I, en el seu llibre, se centra en ell mateix i en el seu regnat, perquè era conscient d’haver-hi introduït novetats radicals. Havia heretat un estat que políticament i econòmicament estava en una situació de profunda degradació després de la mort del seu pare en la batalla de Muret. En la crònica narra les dificultats dels inicis del seu regnat, envoltat de parents i consellers poc fiables i de nobles rebels, la seua solitud i la lluita contra les dificultats de tota mena fins que va aconseguir imposar la seua autoritat. Jaume I, a més, va reorientar la política del casal de Barcelona: va renunciar als seus drets en territoris occitans i va dirigir l’expansió cap al sud peninsular amb la conquesta de Mallorca i València. Tot plegat va reforçar el sentiment de ser-ne l’únic responsable, d’ell mateix i de l’estat que havia construït. Això explica la novetat tan radical del seu llibre, que començava amb la narració del seu naixement, i hi deixava de banda tot el passat anterior.

Començava, de fet, amb el seu engendrament, perquè en el seu temps es va posar en dubte que Jaume I fos fill del seu pare. Sobre aquest fet la informació que en dóna Jaume I és seca i escarida: «Nostre pare, lo rei En Pere, no volia veser la nostra mare la reina». Cap explicació. No és gens agradable per a ningú reconèixer que els seus pares no s’estimaven. De tota manera, Jaume I s’hi refereix perquè volia deixar clar que ell era fill de qui deia. Era una qüestió, per tant, d’afirmar la seua legitimitat política. On sí que s’esplaia és en els detalls meravellosos o miraculosos que van seguir el seu naixement, cosa que deixa en un segon terme el caràcter poc gloriós de l’engendrament. Jaume I conta que, poc després del seu naixement, la seua mare el va portar en braços a l’església de santa Maria i en el moment en què tots dos hi van entrar els fidels es van posar a cantar l’himne Te deum laudamus. Després van anar a l’església de Sant Fermí i va passar una cosa semblant: en el moment que la reina Maria entrava a l’església amb el seu fill van començar a cantar un altre himne, Benedictus Dominus Deus Israel. Finalment, el fet de dir-se Jaume també es pot considerar com un fet miraculós. La seua mare li va posar aquest nom, perquè va encendre dotze espelmes, en memòria dels dotze apòstols, i la que va durar més era la que corresponia a l’apòstol sant Jaume. 

Jaume I apareix en el seu llibre com un personatge prototípic de moltes narracions. Marthe Robert ha indicat que, tradicionalment, l’individu cridat a grans coses —conquistador, profeta, fundador d’un imperi o d’una religió—, és necessàriament algú que no hauria hagut de nàixer i que ha vingut al món a pesar de tots els obstacles. El ser privilegiat o escollit és un nen abandonat, orfe, que, forçat a trencar els vincles de sang, s’allibera dels obstacles carnals i espirituals que per a l’home corrent constitueixen l’essència del seu destí. Es diu que ningú no es profeta en la seua terra. Més precisament caldria dir només és profeta l’home sense família ni adherències, el fill de ningú que s’engendra ell mateix per mitjà de les seues obres. El veritable heroi trenca definitivament amb l’ordre familiar i gràcies a això es fa apte per crear nous valors col·lectius en un pla més elevat. 

Vam llegir també el fragment de la Crònica de Desclot que narra l’engendrament i naixement de Jaume I. Desclot, amb una prosa més desenvolupada, despatxa el naixement amb una frase i se centra en l’engendrament, que en la seua versió adquireix un caràcter llegendari, a partir del motiu folklòric de l’esposa que reemplaça d’amagat l’amant en el llit. 

El problema de la constitució d’una llengua literària es planteja d’una manera radical en el moment en què els vulgars es comencen a escriure, a causa de la inexistència d’una tradició literària, però no no va quedar resolt d’una vegada per sempre. El model de llengua literària s’haurà de readaptar periòdicament, perquè no es basa únicament en una tradició literària pròpia o importada, sinó que ha de renovar-se contínuament en contacte amb la llengua parlada. La llengua escrita no és la llengua parlada, però un estil escrit només es renova i adquireix vida en contacte estret i original amb la llengua parlada. Vaig comentar alguns exemples, com ara la prosa de Joan Fuster, o la de Jacint Verdaguer. Aquest últim va crear un model de prosa catalana combinant les formes i procediments cultes de la retòrica clàssica amb les expressions i girs més vius del català col·loquial. En els articles reproduïts en En defensa pròpia va aconseguir un estil ple d’imaginació i de moviment, que mescla les formes tretes de la literatura culta amb d’altres tretes de la llengua parlada, sobretot a la Plana de Vic, i que, en conjunt, ofereix una gran riquesa de recursos i sentits.

Vaig deixar la prosa, de moment, i vaig passar a la poesia. Vaig oferir una panoràmica des de la poesia trobadoresca, passant pel dolce stil nuovo, fins a Petrarca. I vaig parlar també de l’altra línia de la poesia medieval, el que jo en dic l’antilírica, que per a mi és la que té més valor: François Villon i Ausiàs March. En la pròxima sessió em centraré en aquests dos autors i en Dante. Dispararé amb bala, vaja.

Pel que fa a Petrarca, no vaig poder resistir la temptació de dir algunes impertinències sobre la seua obra literària i sobre la seua influència, nefasta, de llarga durada, en la lírica posterior. Ja em vaig esplaiar al respecte en una entrada d’Un son profund. El fet és que per a mi Petrarca personifica algunes de les coses que més odie de la literatura: el dolorisme, l’autocomplaença, el joc verbal gratuït, la literatura com a activitat masturbatòria. No és únicament que no m’agraden Petrarca i la seua posteritat: és que m’avorreixen, cosa que és molt pitjor. Com va dir el doctor Johnson, «tediousness is the most fatal of all faults; neglicences or errors are single and local, but tediousness pervades the whole; other faults are censured are forgotten, but the power of tediousness propagates itself. He that is weary the first hour, is more weary the second».